L’índex socioeconòmic territorial (IST) és un indicador que concentra sis variables estadístiques d’una zona concreta: la població ocupada entre 20 i 64 anys, el percentatge de treballadors de baixa qualificació, la població de 20 anys o més amb estudis de nivell baix, la població jove sense estudis postobligatoris, els estrangers procedents de països amb rendes baixes i la renda mitjana per persona. L’IST “intenta fer una radiografia sintètica d’una zona concreta del territori”, explica el doctor en Ciències Econòmiques i professor d’Economia de la UVic-UCC Rafa Madariaga, un fet que permet “homogeneïtzar territoris i fer rànquings”, però alhora “fa que es perdin altres detalls econòmics, laborals, educatius, etc., més concrets”. Malgrat aquest debat tècnic i metodològic, l’IST torna a destacar “les dues zones urbanes de Vic i Manlleu amb les realitats més complexes”. De fet, i segons les dades de l’Idescat, la xifra resultant de la zona sud-oest de Vic –que coincideix amb el barri del Remei i una part de Santa Anna– i la centre i nord de Manlleu –amb l’Erm com a principal nucli de població– es troben entre les 25 àrees de Catalunya amb un nivell socioeconòmic més baix de Catalunya. En un índex on la mitjana catalana se situa en el 100, el Remei obté un IST de 61,2 –ocupant el desè pitjor lloc–, mentre que l’Erm se situa en la posició 25, amb 67,2.
L’IST també mostra que la riquesa i la pobresa en les dues grans ciutats d’Osona “es reparteixen en zones diferents de la ciutat”, i que aquesta desigualtat “també comporta segregació”. Per fer-hi front, Madariaga apunta a dos vessants on des de l’àmbit municipal es pot incidir. D’una banda, caldria abordar “la dificultat d’accés a l’habitatge de determinats col·lectius desafavorits”, una situació que porta moltes famílies “a compartir pisos en zones concretes de la ciutat”, per poder tenir un sostre. Una política de posar al mercat a un preu assequible “la gran quantitat de pisos buits que hi ha de la Sareb, el banc dolent, etc., seria una millora important”, per diluir les diferències entre àrees d’una ciutat i millorar les condicions de vida dels ciutadans. De l’altra, cal fer front “a la segregació residencial”, perquè els infants “necessiten tenir referents adults de tot tipus”, també aquells “amb estudis superiors que els puguin ajudar a entendre el valor d’invertir en educació per aconseguir una feina més qualificada o una millor qualitat de vida”, conclou Madariaga. A Osona, el pes de la indústria agroalimentària també ha comportat un fenomen important en la generació de diferències socioeconòmiques. El sector “ha fet molts duros” utilitzant una mà d’obra “barata i amb poca qualificació”, però aquesta mateixa bossa de població –en la seva majoria immigrants– “té unes necessitats i li calen uns serveis”, als quals li costa molt accedir amb el sou baix que se li paga. Així doncs, l’espiral de la desigualtat no fa més que créixer.
Pel que fa a Osona, l’IST més alt es troba a l’àrea oest de la comarca, amb Taradell com a població més gran (109,7). Els registres d’Osona i el Ripollès en l’àmbit socioeconòmic més elevat queden lluny de les primeres posicions catalanes, on hi trobem el barri de les Tres Torres de Barcelona (137,5) o el Parc Central de Sant Cugat del Vallès (135,1).
