El Ripollès, escenari guerriller

El 1944, ara farà 80 anys, la Segona Guerra Mundial encarava la fase final i es veia a venir la fi de l’ocupació nazi d’Europa. El dia 6 de juny les forces aliades havien desembarcat a les platges de Normandia i la Resistència estava alliberant el sud de França. En aquest context, alguns dirigents comunistes espanyols pensaven que calia estendre la lluita antifeixista a l’altra banda de la frontera pirinenca per acabar definitivament amb la dictadura de Franco. A tal efecte dissenyaren l’operació Reconquista de España. Es tractava d’atacar tota la frontera pirinenca, establint un cap de pont a la Vall d’Aran, on s’hauria de constituir un govern provisional que seria reconegut per les autoritats aliades com el legítim govern espanyol. Així doncs, la Unión Nacional Española (UNE), la plataforma política del Partit Comunista d’Espanya (PCE), va organitzar la Divisió 102, formada per exiliats republicans, la majoria dels quals havien participat en la lluita guerrillera contra els alemanys. A partir del dia 3 d’octubre iniciaren massivament la penetració a la península a través de les zones muntanyoses del País Basc i Navarra. El 19 del mateix mes començaren la invasió de la Vall d’Aran, mobilitzant una força de tres mil homes que, en veure’s derrotada per la contraofensiva de les tropes franquistes, va haver-se de retirar a França el dia 27. L’ocupació republicana de l’Aran havia durat poc més d’una setmana. Com a zona fronterera, el Ripollès també va ser escenari d’aquesta ofensiva fracassada. De fet, tal com estableix l’historiador Josep Clara i Resplandis, la comarca estava plena de destacaments militars, que no serien desmantellats fins als anys cinquanta. Hi havia soldats a Camprodon, Planoles, Ribes de Freser, Sant Joan de les Abadesses i Sant Pau de Segúries, a més de tropes a llocs més propers de la frontera. Com assegura Clara, aquests militars estaven allotjats a estances de tota mena perquè no tenien casernes. Fins i tot a l’abadia de Sant Joan s’hi guardaven canons. El sometent, com a força auxiliar de la Guàrdia Civil, no es reorganitzaria fins al 1946. Així doncs, segons els informes de la Guàrdia Civil, l’activitat guerrillera comença a detectar-se des del juny del 1944. El dia 30 d’aquell mes es produeix un enfrontament a Ogassa, on va morir el dirigent comunista Manuel Sánchez Esteban, que pretenia arribar a Madrid per reorganitzar el partit, i un agent de la Guàrdia Civil. Aquest increment de les accions dels maquis va fer que les guarnicions militars del Ripollès es reforcessin amb tropes provinents d’altres indrets de Catalunya i, fins i tot, d’altres regions militars. Les autoritats franquistes estaven al cas de les intencions de la guerrilla perquè els serveis d’informació del règim tenien col·laboradors al sud de França i els alertaven dels moviments que s’hi produïen, però també pels errors que cometien els mateixos guerrillers. En un enfrontament amb la Guàrdia Civil, a Sant Cristòfol de Toses, un dels membres d’una partida va perdre una bossa on hi havia documentació sobre l’organització guerrillera. D’aquesta manera, els franquistes van saber que eren “una organización perfecta, tanto interior com exterior formada por guerrileros armados”. També s’assabentaren que el “jefe principal de los guerrilleros de montaña” de la zona del Ripollès era Josep Mas Tió, antic regidor comunista de l’Ajuntament de Ripoll, que tenia la seva base operativa a Sallagosa, a l’Alta Cerdanya, i que allà reclutava gent per fer una operació a gran escala per ocupar la Plana de Vic. L’ofensiva del 1944 A partir de mitjans del mes de setembre, comença a fer-se evident que hi ha una ofensiva en marxa a la zona del Ripollès. El dia 14, un pastor de Campelles denuncia haver vist 200 o 300 homes armats. El mateix dia, un masover de Gombreny alerta que una partida de 20 maquis l’han obligat a donar-los de sopar. El dia 22, a Viladonja (les Llosses), forces de l’exèrcit franquista s’enfronten a un grup de guerrillers, un dels quals, el comandant dels maquis Lluís Boris Oriol, és fet presoner. Aquest, que és un dels membres de la partida de Mas Tió, confessa que el seu grup va travessar la frontera pel Pla de Salines, per tal de baixar a través de la vall de Toses. Dos dies més tard, el 24 de setembre, efectius de la Guàrdia Civil i la Policia Armada topen amb un destacament de guerrillers a Fornells de la Muntanya. Com a resultat d’aquest enfrontament va resultar mort un dels maquis i un altre va ser capturat. L’endemà, va tenir lloc un dels fets més destacats d’aquest període. Un grup de 40 homes armats van aturar un camió de l’exèrcit a la carretera que va de Campdevànol a Gombreny. Desarmaren els 27 soldats que hi anaven i a l’oficial que els comandava, s’apoderaren de tot l’armament i els retingueren fins al dia 26, moment en què els van alliberar, excepte a un, que va desertar i es va unir a les files guerrilleres. Aquell mateix dia, les forces franquistes inicien una contraofensiva per tot el Ripollès que va portar a la detenció de tres homes a Dòrria, que anaven desarmats, i als quals acusaren de ser col·laboradors dels maquis. Entre el 28 de setembre i el 6 d’octubre les tropes franquistes mantingueren nombrosos enfrontaments (a la Farga de Bebié, a Vidrà, a Ogassa i a la Tossa d’Alp) amb partides disperses de guerrillers, aconseguint capturar-ne un total de 16, entre els quals el comandant que va dirigir l’assalt al camió militar. Es tractava d’Agustín Castillo Guerrero, a qui deien “Peque”. La contundent resposta del règim franquista a les incursions guerrilleres i la repressió constant, que abraçava no només les persones que eren capturades durant les accions de guerra, sinó també a tothom qui era sospitós de col·laborar amb els guerrillers, va fer que l’activitat dels maquis anés disminuint al llarg del temps. A més, el PCE, veient el fracàs d’aquesta estratègia, es plantejarà abandonar la lluita armada i prioritzar altres vies per acabar amb la dictadura de Franco. Malgrat això, com a força organitzada, l’activitat guerrillera continuarà fins al 1952, moment en què les autoritats franquistes donaran per derrotats definitivament els maquis. Tanmateix, hi haurà guerrillers que actuaran de forma autònoma fins a començaments dels anys seixanta. Josep Mas i Tió, el comandant guerriller de Sant Pere de Torelló Entre els homes més odiats per les autoritats franquistes a mitjans dels anys quaranta hi havia Josep Mas i Tió, nascut a Sant Pere de Torelló el 2 d’octubre de 1897 i torner de professió. Per conèixer la seva vida ens cal acudir a l’article biogràfic que va publicar Andreu Balent als Annals del Centre d’Estudis del Ripollès l’any 2003. Així doncs, sabem que es va traslladar a viure a Ripoll quan encara era molt jove i es va casar amb Montserrat Mas, amb qui va tenir dos fills. S’afilià al PSUC el 1936, tot i que abans d’aquest any ja era coneguda la seva militància a la UGT. Treballà en petites indústries del ram de la fusta abans de fundar el seu propi taller de torneria. L’octubre de 1934 va començar a passar gent perseguida a través de Núria i la Cerdanya. Quan va esclatar la Guerra Civil, va ser escollit president del Comitè de Milícies Antifeixistes de Ripoll, que va abandonar el 17 d’octubre, moment en què va traslladar-se al front de Madrid, com a membre del Cinquè Regiment de l’Exèrcit Popular de la República. Més tard va tornar a Catalunya per ocupar-se de passar voluntaris de les Brigades Internacionals a través de les muntanyes. S’instal·là a Perpinyà durant uns mesos per coordinar el trasllat dels futurs brigadistes a la península. L’any 1939, decideix no abandonar Ripoll i esperar l’arribada de les tropes franquistes per organitzar la resistència, però finalment, després d’amagar-se a Ogassa, se’n va a França, on ja tenia la família. El 1940, el trobem a Montpeller treballant a una serradora. Quan els alemanys ocupen França, abandona Montpeller i marxa cap a Llo, a l’Alta Cerdanya. Aquí coneixerà Antoni Cayrol, el futur Jordi Pere Cerdà, el gran escriptor nord-català. Aprofitant que treballa de vaquer, comença a passar gent que fuig dels nazis cap a Espanya. Les autoritats franquistes arribaran a oferir 50.000 pessetes de recompensa per la seva captura. Més tard, va constituir un grup de la resistència que va anomenar “Brigada Macià”, que va actuar a la Cerdanya, el Capcir i el Conflent. Amb la sortida dels alemanys el 19 d’agost de 1944, s’integrà a les Forces Franceses de l’Interior amb el grau de comandant, responsabilitat que va combinar amb la de cap d’una partida guerrillera que actuava a la zona del Ripollès. Josep Mas i Tió va morir a Oceja el 17 de març de 1946, per l’impacte d’una bala que va sortir accidentalment de la pistola que estava manipulant el seu fill, Josep Mas i Mas, que també era capità de les Forces Franceses de l’Interior.

El Ripollès, escenari guerriller

Torrons per als afectats per la Dana

La nadala d’El Ripollès Existeix ridiculitza la xenofòbia

Mig segle del Club Excursionista de Ripoll

“A la consulta interna d’ERC vaig votar “no” a la investidura d’Illa”

LA PREGUNTA

Com serà la presidència de Donald Trump?

Mor a 88 anys l'activista i mestre xocolater Quim Capdevila

Afectacions a l’R3 entre Centelles i Balenyà per l’atropellament d’una persona

El Vaticà intervé la congregació de monges de la catedral de Vic

"Lluitaré i cridaré perquè no vull estar una altra vegada al carrer"

Accés al nucli de Sant Romà, des de la carretera que baixa al pantà

Un ferit en un accident a la C-38, a Sant Joan de les Abadesses

Els 'nens de Pa Negre', 15 anys després

Hi ha set persones a Vic que sumen 140 detencions

El gos policia de Vic enxampa dos homes amb 300 grams d'haixix i bitllets

Sílvia Orriols amenaça amb una qüestió de confiança si avui no li aproven el pressupost