Osona i el Ripollès se sumen cada 10 d’octubre a la commemoració del Dia Mundial de la Salut Mental. Aquest 2022, un dels focus és la soledat no desitjada, la dissonància entre el suport emocional que s’espera de l’entorn i el que realment acaba rebent la persona.
—
Estar i sentir-se sol pot semblar el mateix, però en realitat no ho és. Depèn de l’experiència subjectiva de cadascú. Els experts distingeixen clarament, de fet, l’aïllament social de la soledat. En el primer cas, l’observació d’una persona demostraria, objectivament, que viu tancada sense sortir de casa, i que no es relaciona amb ningú o pràcticament ningú. En el segon, el perfil pot ser el d’algú que rep desenes de whatsapps cada dia, likes a les xarxes socials, que va a concerts, fa els àpats en família… però que en realitat se sent desconnectat pel que fa a compartir intimitats, preocupacions o dubtes existencials. En aquesta equació hi juga encara una altra variable: qui se sent còmode en aquest context i qui, per contra, pateix soledat no desitjada, és a dir, que conviu amb una dissonància entre el suport emocional que li agradaria rebre de l’entorn i el que realment percep. “Es tracta d’un sentiment completament subjectiu”, explica Laura Coll-Planas, professora de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar i investigadora del grup de recerca M3O de la UVic-UCC, “per molt que miréssim el dia a dia d’una persona en concret, sense parlar-hi, no podríem saber si es troba o no amb aquesta circumstància”. A la teoria, Ester Barnils, dels Hostalets de Balenyà, hi aporta la veu en primera persona i, per tant, mil matisos possibles de copsar només a través del relat impagable d’un testimoni: “Ara tinc 50 anys, però recordo que sent adolescent no pensava en nois o a treure’m el carnet de conduir, sinó que el canvi d’etapa m’estava robant la infantesa”.
A partir d’aquí, es va sentir anant a remolc: “Els amics marxaven a estudiar a fora o es posaven a treballar i jo no avançava a la mateixa velocitat. Feia un gran esforç i llavors em semblava que sí, però al cap de poc em tornava a trobar enrere. Això t’afecta, et fa sentir molt sol. I el pitjor és que et penses que només et passa a tu”. El context de casa tampoc la va ajudar, per problemes de salut d’altres membres de la família, i ella va aplicar durant temps la recepta de l’estic bé. Fingir, fos o no de manera conscient. “No és que no em relacionés, estava envoltada de persones, però em sentia petita, poca cosa, i no em sabia comunicar. Quan et trobes així, et sembla que els altres tenen feina, que els molestaràs… I de mica en mica et vas tancant.” Aquest tipus de soledat, l’emocional, està relacionada amb la manca de suport a l’hora de confiar preocupacions i intimitats a altres persones, però Coll-Planas apunta que també existeixen dues grans categories més: la social, quan un no se sent part del lloc on treballa, el poble, l’escala de veïns… i la soledat existencial, que beu dels dubtes al voltant del perquè de la vida i la consciència que “al món hi arribem sols i en marxem sols”.
“Els amics marxaven a estudiar a fora o es posaven a treballar i jo no avançava a la mateixa velocitat. Feia un gran esforç i llavors em semblava que sí, però al cap de poc em tornava a trobar enrere. Això t’afecta, et fa sentir molt sol. I el pitjor és que et penses que només et passa a tu”
ESTER BARNILS, testimoni en primera persona
Els testimonis en primera persona, i els que queden plasmats en cançons, llibres o pel·lícules, dibuixen des d’aquesta base una extensa escala de colors: tantes causes com històries i la certesa que no hi ha manual d’instruccions d’abast universal, perquè el camí ha de ser un vestit a mida, depèn de cadascú. Coll-Planas apunta, en aquest sentit, que podem sentir-nos sols en una d’aquestes tres soledats i no una altra; ara bé, el que sí que pesa sobre totes és la llosa de l’estigma. I és que encara s’han de trencar moltes creences informalment institucionalitzades, com que tenir fills o viure en parella garanteix una vida més plena que no fer-ho. “Avui en dia has de ser un 10 amb tot, com a mare, com a dona, com a amiga, com a treballadora… Les expectatives ens ofeguen, com si excel·lir fos sinònim de felicitat”, apunta Barnils. Més que les xarxes socials com a tal, l’ús que se’n fa sovint alimenta aquesta pressió de vides de catàleg. Segons Coll-Planas, “la societat està enfocada a la joventut, el gaudi, les capacitats i l’ensenyar la millor cara d’un mateix. Exposar el malestar, i veure’l exposat, ens incomoda”.
Una conseqüència d’això és que emocions negatives però racionals, com la tristesa, útils en termes de creixement personal, s’acostumen a amagar; i també que va calant la pluja fina de visions reduccionistes. “El que penja una fotografia fantàstica a Instagram també té els seus moments de patiment, igual que una persona que se sent sola pot connectar amb els altres i amb la vida”, destaca Coll-Planas. Barnils en dona fe: “Em considero introvertida i em sé distreure per mi mateixa. En aquesta línia, podria dir que m’agrada sortir a caminar i que la biblioteca és la meva segona casa, però alhora convisc amb tres persones més, vaig a teràpia i a activitats a Osonament, participo en una tertúlia literària o fa poc que he reprès el contacte amb tot un grup d’EGB”.
Pel que fa a col·lectius, els dos pics clàssics de soledat es donen a l’adolescència i la tercera edat, però sense que tinguin massa a veure. Així, si en el primer cas la desconnexió respon a la descoberta d’un mateix i el trencament amb la família, el segon es caracteritza pel deixar de treballar, el declivi funcional i el dol d’anar perdent companys de generació, o a vegades fins i tot els fills. Coll-Planas insisteix, tot i això, que el component de subjectivitat genera un ventall de soledats infinites i eminentment particulars, com ara la que pot derivar d’un procés de criança o la cura de persones dependents. Això explica que tampoc hi hagi una única manera d’abordar-les: “Repartir assistents de veu a totes les cases on viu gent sola funcionarà a algú, però un altre necessitarà més teràpia individual o del que traurà profit serà d’intervencions comunitàries i grups de suport entre iguals. Han de conviure i s’han de combinar moltes estratègies”. Sigui com sigui, el que sí que celebra com a experta és que cada vegada hi hagi més consciència social al voltant de la problemàtica.
Un altre aspecte interessant a tenir en compte és la diversitat d’enfocaments segons a quina zona del món es posa el focus. Els països nòrdics, per exemple, són molt més individualistes que els mediterranis, però hi ha menys soledat, ja que “s’espera menys dels altres”. Una part de l’acadèmia considera que avançar en aquesta direcció, sumat a l’increment de formació i gestió emocional a les escoles, “ens ajudarà en un futur a manegar millor les emocions ”. Una altra, que “les xarxes socials i la desesperació per comunicar-nos a tothora i de tantes maneres com sigui possible certifica que ho portem cada cop més malament”.
Aterrant de nou a la realitat del testimoni en primera persona, el discurs de Barnils remou justament per la sinceritat i la clarividència d’arribar a plasmar en paraules un sentiment que “et provoca una buidor immensa. És tenir algú al costat, a centímetres, i parlar-hi estant totalment desconnectat i sense reconèixer-te, la qual cosa fa que et vagis retirant”. Des de la seva experiència personal, un bon full de ruta per treballar és acudir a teràpia –preferiblement canviant poc de professional– i comptar amb un entorn sensible que acompanyi sense aconsellar. Coll-Planas recull el guant: “Sentir que tens a prop gent que hi serà i t’escoltarà, sense imposar-te què has de fer, és un suport valuosíssim i molt beneficiós davant de qualsevol tipus de soledat”. També recomana estratègies que potenciïn el sentiment de pertinença, des de l’exemple de prendre part en una tertúlia literària, com Barnils, fins a crear un grup de WhatsApp amb els veïns o engegar la ràdio cada matí i, més enllà d’amarar-se de la calidesa de la veu humana, compartir l’imaginari d’un programa o una emissora.
“Sentir que tens a prop gent que hi serà i t’escoltarà, sense imposar-te què has de fer, és un suport valuosíssim i molt beneficiós davant de qualsevol tipus de soledat”
LAURA COLL-PLANAS, professora de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar de la UVic-UCC
El de la corresponsabilitat és un altre pilar imprescindible per entendre i abordar la problemàtica de la soledat. “Hi ha gent que diu ‘pobrets, hem de saber qui i on són’, però és que les persones que ens sentim soles som totes, i som a tot arreu”, insisteix Coll-Planas. El moll de l’os radica justament en això: la soledat dels altres ens interpel·la perquè ens demana que actuem i, per tant, no és d’ells, teva, ni meva, sinó feina i, en algun o altre moment de la vida, patrimoni de tots.
