Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“Els inversors, ara, volen saber si una empresa està compromesa amb l’impacte ambiental”

Entrevista a Pere Pous, president i cofundador d’Anthesis Lavola, de Manlleu

Pere Pous és un dels cofundadors, l’any 1981, de l’empresa de serveis ambientals Lavola, de Manlleu. L’any 2019 l’empresa es va fusionar amb la britànica Anthesis Group. Actualment Anthesis Lavola és l’empresa líder en serveis per a la sostenibilitat a l’Estat espanyol. La visió del grup és assolir organitzacions sostenibles i més resilients per afrontar els reptes ambientals, socials i econòmics actuals.

El 1981, quan Lavola va començar, el concepte de sostenibilitat era el mateix que ara, o la concepció era molt diferent?

El concepte és el mateix. De fet, el concepte de sostenibilitat l’any 1981 no s’utilitzava. Arrenca a finals dels vuitanta, però era un concepte percebut com una qüestió molt lligada als grups ecologistes i a la política d’esquerres, no era un tema central que ara ningú discuteix. Era una cosa totalment externa a la realitat de les empreses, per descomptat, i en les administracions una cosa encara molt incipient. Estava totalment al marge de la realitat del moment.

Quines circumstàncies els van portar a fusionar-se amb Anthesis Group?

De manera proactiva, al llarg de la nostra història sempre hi ha hagut situacions d’aliances amb d’altres empreses, explorar la possibilitat d’anar plegats, però eren fets molt circumstancials i no promoguts per nosaltres. L’any 2015, per una qüestió de mirar el futur i veure que cada vegada els projectes que havíem de desenvolupar requerien de més capacitat tècnica, i també perquè moltes empreses les vèiem ja internacionalitzades i buscaven un proveïdor que també tingués capacitat internacional, vam pensar que havíem de trobar un soci per créixer i poder treballar en projectes amb més impacte arreu del món. I el 2015 decidim buscar aquests socis. I anem a cercar una empresa que tingui una ànima semblant. No buscàvem vendre l’empresa i fugir. Buscàvem un soci amb el qual fer camí plegats per tenir més impacte. I ens vam trobar amb aquesta empresa relativament petita que, contràriament a nosaltres, estava molt internacionalitzada ja i tenia una ànima semblant, amb aquesta especialització al voltant de la sostenibilitat. Sempre hem parlat que compartim ànimes. I vam formalitzar la fusió el febrer del 2019. L’empresa matriu és anglesa i té la seu a Londres.

El concepte i les accions per afavorir la sostenibilitat es tenen més clares fora del país que aquí? Ho dic perquè hi ha molts països més avançats en aquesta qüestió que el nostre.

Ara és molt difícil mesurar. Avui en els països desenvolupats aquesta manera d’entendre la gestió, ja sigui en una empresa privada o en una administració pública, sense aquesta concepció sostenibilista ja no té sentit, ja no es discuteix. Si ens comparem amb altres països, n’hi pot haver que tenen una tradició més avançada en aspectes concrets, però avui el fet d’estar tan globalitzats i formar part de la Unió Europea, els requeriments i les normatives que afecten a tots els països de la UE fan que la sostenibilitat estigui a l’agenda de tothom. L’altra és si mesurem el grau d’integració, és a dir, veure si una organització ja està treballant tenint en compte aquests criteris, i hi ha ritmes de tota mena.

Amb els anys i l’agreujament de la crisi climàtica s’ha diversificat l’oferta dels seus serveis?

Sempre havíem definit l’empresa com una empresa ornitorrinc, en el sentit de rara. Fem coses molt diverses: mantenir una activitat educativa, una comunicació, projectes tècnics de residus, d’energia… una diversitat molt gran. Devem ser una empresa de naturalesa complexa. I més que diversificar el que hem anat fent és, procurant entendre el mercat, i que allò que fem sigui una necessitat pel mercat i estigui dins del nostre propòsit d’ajudar les organitzacions a fer camí cap a aquest model de sentit comú, aquest model més sostenibilista. Ara estem adequant-nos més a temes concrets. Per exemple: tot i que la pandèmia ho ha frenat, hi ha molta necessitat d’estudis ambientals quan les empreses volen fusionar-se. Per això hem creat una activitat que en diem de transaccions i finances en la qual ens posicionem com a experts per ajudar empreses que estan en aquest procés de fusió i volen analitzar (a banda dels temes financers, que no és nostre) els riscos ambientals. És una manera de veure que van seriosament tots aquests temes de sostenibilitat, perquè el tema dels riscos ambientals ja forma part de les finances.

Es valoren el riscos ambientals també en les operacions financeres?

Abans, si dues empreses volien fusionar-se l’anàlisi era bàsicament econòmica: està endeutada?, com té la cartera de clients?, quins passius té?, la due diligence pràcticament econòmica. Ara, sortosament, s’analitza també el risc ambiental: aquesta empresa amb el que fa contribuirà a agreujar el canvi climàtic? O és una empresa que ja té en marxa processos de descarbonització? Està implantant energies renovables, està reduint el consum d’energia, el seu projecte està lligat a l’economia circular… i això crec que és realment esperançador. És a dir, els temes ambientals ara ja formen part no d’un discurs ecologista o ambientalista de fa uns anys, és un discurs de les finances. Els inversors volen saber si l’empresa està alineada amb el compromís de tenir menys impacte ambiental. I això per a nosaltres és una oportunitat.

Les línies mestres de l’Agenda 2030 dibuixen un món ideal al qual serà impossible arribar?

D’entrada estic esperançat. Deia Aristòtil que l’esperança és el somni de l’home despert. Els objectius que s’aproven a les Nacions Unides el 2015, els 17 ODS, es poden agafar com el món feliç, però hi ha 169 fites, hi ha 270 indicadors que marquen un camí a seguir que és un gran acord i, poca broma, és un acord que signen tots els països del món. Això s’ha hagut de traduir a escala dels estats i després a escala local. Nosaltres ens hem dedicat a ajudar a ajuntaments, a Manlleu i a d’altres en la localització dels ODS; és a dir, tot això tan genèric, traduïm-ho a escala local. Com pot contribuir una població amb aquests 17 objectius? Això és l’única cosa que tenim: un compromís per al 2030. L’increment de la temperatura fa que sigui més complicat abordar la disponibilitat de recursos. Podem mirar-nos-ho de manera catastrofista i dir: pots comptar, tot això és per maquillar… però crec que hi ha una bona guia i, en general, els estats, la UE i moltes empreses la tenen en compte.

Segurament en l’àmbit local són molt més fàcils d’aplicar, perquè ho tens a tocar i pots veure en què cal incidir més, però quan veu els resultats de la cimera pel clima, què en pensa?

Segurament és el mateix que et deia de l’Aristòtil; es podia anar molt més enllà, en els grans acords, però és la realitat que hi ha: la dificultat. A vegades les decisions dels estats estan condicionades per una realitat del país. I destaco el cas de l’Índia, que es va afegir a l’acord de Glasgow però endarrerint més enllà del 2050 el seu compromís per la neutralitat en les emissions; però també hem de tenir en compte quin és el punt de partida de l’Índia. Si parlem del 2015 a París s’ha avançat molt poc i amb Glasgow. Però no hi ha un altre planeta, no hi ha un pla B. Aquest any farà 50 anys de l’informe del Club de Roma, sobre els límits del creixement. És de sentit comú que no es pot parlar de creixement il·limitat. Hem trigat 50 anys i ara sembla que ens n’adonem. Crec que no hi ha un altre camí que avançar en aquesta direcció de reduir emissions, etc.

Un dels problemes que dificulta l’assoliment dels ODS pot ser aquest món a tantes velocitats? Els països desenvolupats són els que ara diuen que frenem l’escalfament, però darrere venen països emergents que volen el desenvolupament que nosaltres hem assolit.

Tens tota la raó, ens toca als països rics ser la solució. Crec que aquest és el gran repte que hi ha i que forçosament els països més desenvolupats hem d’abordar. Hi ha un directiu que sovint esmento, Paul Polman, que havia estat director general d’Unilever, que diu que el cost de la no-acció és molt més car que el cost de l’acció. És a dir, canviar a les energies renovables ara que el carbó és barat pot semblar molt més car el cost de la transició, però el cost de no fer-ho serà molt més gran pels impactes que tindrà per a la salut ambiental continuar cremant carbó. Surt molt més a compte gastar-se molts diners per assolir aquest objectiu que no fer-ho.

Entenc que els seus clients si demanen els seus serveis és perquè creuen en la necessitat d’avançar cap a la sostenibilitat, però en el món empresarial hi ha molt greenwashing?

Segurament abans de les xarxes socials, el màrqueting verd i el greenwashing era possible. Ara, crec que és el mateix Polman que diu que cada consumidor amb el seu mòbil és un auditor. Si és una empresa que està dient coses que no fa, té els dies comptats, perquè es posarà en evidència. Com a consumidors podem qualificar accions de les empreses de màrqueting verd però això dura quatre dies, perquè llavors la realitat s’imposa, se sap si realment aquella empresa està fent el que diu. Nosaltres sempre preferim tenir un client que cregui realment que la sostenibilitat, les accions que vagin en la direcció de reduir la petjada de carboni, millorar l’eficiència energètica o projectes d’economia circular ho faci perquè hi creu. A més, hi ha una realitat: donarà una millor rendibilitat a l’empresa, aquest és el camí.

Quins són, al seu entendre, els ODS en què cal incidir especialment tenint en compte el context de desigualtat, pobresa i emergència climàtica?

No hi pot haver justícia social sense justícia climàtica. L’impacte climàtic segurament pot tenir molts més efectes negatius en zones del planeta molt més pobres. Molts d’aquests elements estan interrelacionats. La idea dels objectius va bé perquè se segmenten, es defineixen fites i indicadors per mesurar el grau per avançar. Tots els temes relacionats amb el clima tenen un impacte molt gran, perquè tenen efectes sobre la biodiversitat; nosaltres no tenim futur si continua havent-hi aquesta pèrdua de biodiversitat. Hi ha estimacions diverses de pèrdua de 30.000 espècies anuals. I no som conscients de com ens afecta. Estem en un sistema en què tot està travat. El tema de l’emergència climàtica té moltes derives: conreus que no creixen, problemes d’alimentació… Edward O. Wilson, un biòleg del qual soc fan i que va morir fa poc (el Darwin de la nostra època), parla de tres grans emergències: la climàtica, la de l’aigua dolça (n’hi ha molta al món però mal repartida i vivim i viurem guerres per l’aigua) i la de la biodiversitat. El clima és determinant perquè afecta tots els altres. La tesi de Wilson és que hem de deixar mig planeta per a la resta d’espècies que hi ha al món, tenint en compte que nosaltres només en som una, perquè funcioni tot plegat. Ara es parla que convindria que un 30% del planeta es dediqués al manteniment de la biodiversitat. Wilson, a part de ser un gran biòleg, va ser propositiu i va alertar de la crisi de la biodiversitat. Però com acostuma a passar, es pot fer més cas d’un youtuber que d’un savi de la Universitat de Harvard.

En relació amb aquesta transversalitat dels ODS, el catedràtic Narcís Prat parlava en un article d’opinió a El 9 Món del mes passat que si reduíssim el consum energètic tot podria millorar. Ho veu així?

Totalment. Has citat el meu Wilson català, a ell sempre l’hi dic. És una persona sàvia, lúcida, humil i totalment d’acord, és la realitat.

Veient el moviment ciutadà que s’està generant arran del canvi climàtic en els àmbits del consum responsable, quina percepció en té? Estem davant d’un canvi de paradigma?

Sí. Insisteixo en aquesta idea d’esperançat, no hi ha una altra manera. Podem pensar que els estats i les grans corporacions són les que tenen un impacte més gran, però aquesta presa de consciència, la mobilització ciutadana, el tenir clar que som part de la solució, és determinant. Les inèrcies podrien portar a pensar que ja apareixerà una tecnologia que ho arreglarà tot. També penso que la tecnologia té un paper molt important, la digitalització, però si no és a través de la presa de consciència de les persones i de tots els moviments que hi ha al voltant… És una bogeria que jo per alimentar-me hagi d’agafar un producte que ha de viatjar en contenidor un parell de setmanes. Tenim moltes eines a les nostres mans. La decisió de compra determina moltes de les coses que després passen. Assumim aquella dita que diu: si no assumeixes que ets part de la solució, és que formes part del problema.

El balanç de la fusió

Quin balanç pot fer fins ara de la fusió, tot i que venim de dos anys d’excepcionalitat a tots els nivells a causa de la pandèmia?

Primer faig un balanç en clau social: fusionar-se i tenir aquesta dimensió multinacional podria fer perillar l’ànima d’una empresa que havia tingut sempre la mateixa estructura accionarial, amb una relació molt propera entre els responsables de l’empresa… i n’estem molt satisfets. Va molt bé la relació perquè hem trobat persones amb un projecte professional semblant i ho mantenim tres anys després i, compte!, havent abordat una situació complexa derivada de la pandèmia. I l’altre aspecte seria l’impacte; buscàvem tenir oportunitats de fer nous projectes fora del que era el nostre àmbit. I ho valorem positivament. Des de Manlleu estem fent memòries de sostenibilitat per a empreses dels Estats Units o la petjada de carboni per a empreses d’Anglaterra des de Barcelona o Manlleu. Hem aconseguit treballar en projectes que tenen més impacte. Per a nosaltres el 2021, en clau interna, ha estat un any espectraordinari, d’espectacular i extraordinari, perquè d’un 2020 al voltant dels 9 milions d’euros de facturació, fruit de la pandèmia, hem tancat el 2021 amb 14,9 milions d’euros.

Presència internacional

En quins països tenen presència?

Des d’Anthesis Lavola actuem a l’Estat espanyol, Andorra i als països sud-americans. Tenim activitat de manera estable a Colòmbia (ja des d’abans de la fusió) i puntualment treballem amb projectes d’altres països amb licitacions del Banc Mundial, d’organismes multilaterals de les Nacions Unides, etc. I a través d’Anthesis Group hi ha equips importants als Estats Units (Anthesis Nord-amèrica) i al Regne Unit. També als Emirats Àrabs, i des d’Amèrica es gestionen equips a Filipines. També tenim petits equips a Suècia, Alemanya, Itàlia i França. Fa poques setmanes, hi ha hagut l’adquisició d’una empresa holandesa especialitzada en gestió de carboni que es diu Climate Neutral Group, que fa que hi hagi un equip important a Holanda.

Com encara el futur l’empresa?

El 2021 ens ha posat en evidència la demanda de la tipologia de serveis de la nostra cartera. Les empreses ja no discuteixen aquestes qüestions perquè van al banc i és el banc el que els parla de sostenibilitat, perquè aquell préstec ha d’estar condicionat a una inversió alineada amb els compromisos de l’Agenda 2030. En el nostre cas l’expectativa és de tenir més activitat. La previsió dins la nostra estratègia és d’aquí a tres anys arribar al voltant dels 20 milions d’euros de facturació. Volem créixer a la resta de l’Estat i tenim ganes d’impulsar un programa de talent jove.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Cal recuperar l’ús de la mascareta en interiors?

En aquesta enquesta han votat 745 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.