Elvira Saiz té 58 anys. Va fer molts anys de traductora, i va ser en una de les grans metròpolis del món que va descobrir la natura. Ara ha obert Ayana Flors, un espai amb aires londinencs i de l’Índia a la plaça Major de Moià.
D’on és?
Ara soc de Can Gregori, a Castellcir, però vaig néixer a Barcelona. De petita, ni en volia sentir a parlar, de flors i natura. Tenia molta facilitat pels idiomes i amb 11 anys ja somiava a marxar. Barcelona se’m feia petita. Amb 14 vaig fer el primer viatge a Londres: ens donaven uns entrepans de mantega i cogombre que les meves companyes llençaven i que jo, en canvi, trobava boníssims. Amb 19, amb el proficiency em van agafar de professora d’anglès a la Fundació CIC. Mentre estudiava Filologia Anglesa feia traduccions per a Ediciones B, i en acabar la carrera me’n vaig tornar a Londres amb l’excusa d’un màster.
Parli’ns d’aquesta etapa.
Des del 2000 vaig treballar de subtituladora de pel·lícules. Començava l’època dels DVD, i era un moment de molta feina i molt ben pagada. Vaig subtitular les pel·lícules de Woody Allen i moltes òperes. Era un moment daurat que em va permetre comprar un pis a la zona 3. La 1 i la 2, al centre de Londres, tenen preus prohibitius fins i tot per als londinencs. Fins llavors mai no m’havia fixat en una planta, però allà em vaig obsessionar amb els parcs i els jardins. A Londres les flors són diferents. Vaig comprar totes les enciclopèdies possibles i em vaig apuntar a cursos de jardineria i paisatgisme.
I d’aquí com va anar a parar a l’Índia?
Hi va anar a viure la meva mare, a Auroville, en una comunitat espiritual de més de 2.000 persones. És la més gran del món i van transformar un desert d’escorpins i serps en un bosc tropical únic. Les flors són molt importants, tant simbòlicament com espiritual. El 2005 la vaig anar a visitar. M’havia passat cinc anys davant l’ordinador, a Londres, i de cop em vaig adonar que allò no era la meva vida. En dos o tres anys ho vaig deixar tot i me’n vaig anar a viure a Auroville fins al 2015.
I així arribem al pas més recent, el de l’Índia al Moianès.
D’aquelles decisions molt conscients, a la vida n’he pres poques, perquè la vida ja et va portant. Els estius tornava sovint a Caldes de Montbui, en una casa que havia tingut el meu pare. Viure sempre a més de 30 graus i un 90% d’humitat, les condicions de l’Índia, és molt dur. Ja havia estat a Castellcir, i havia vist la casa de Can Gregori. Quan vaig tornar per a unes gestions, estava a la venda. Tot va coincidir. La vam comprar i reformar, va venir el confinament per la covid-19 i aquella primavera plovia molt, així que vaig comprar llavors de tot el món i vaig muntar un jardí anglès, amb plantes també de l’Índia. A l’estiu estava ufanós. Venia gent a veure’l, i em demanaven que els vengués flors i que en fes rams. Amb el boca-orella es va anar intensificant… Fins que va deixar de ploure. Amb la sequera i les restriccions d’aigua, em vaig quedar sense flors.
Devia ser frustrant, després de tanta feina…
Per això he obert Ayana, que vol dir ‘flor bonica’. Cal dir que la floristeria és dels negocis menys sostenibles del món: les flors viatgen des de l’altra punta del món (Colòmbia, l’Equador, l’Àfrica) a Amsterdam, Madrid i, després, a Barcelona, i van plenes de colorants, conservants, fungicides… El projecte que tinc en ment és muntar una floristeria ecològica, com n’hi ha moltes a Anglaterra. Un dia, amb aigua, tornaré a fer el meu jardí.
