La saviesa popular afirma que ningú és profeta a casa seva. Hi ha persones, però, que pel seu temperament, la seva manera de ser i fer, i l’entusiasme amb què viuen la vida, no només són profetes a casa seva sinó també quan en són lluny. El cas de mossèn Josep Sala, en Josep de les Arenyes tal com se’l coneix a Ripoll, s’inscriu més aviat en aquesta segona categoria.
Tot i que va néixer en una casa de pagès de Ripoll, a Mas d’en Bosch, en Josep Sala va marxar a viure a una altra casa, una de les primeres del terme municipal de Les Llosses. Amb nou anys Les Arenyes el va acollir, i va convertir-se en el mot que molts d’aquells que el coneixen utilitzen per referir-s’hi, acompanyant el seu nom. En Josep es va ordenar ja de gran, ara fa disset anys, quan mossèn Carles Riera portava la parròquia de Ripoll. S’hi va estar una sola temporada, però ja quan en va haver de marxar per anar primer a Campdevànol i més tard a Sant Pere de Torelló, va percebre l’estima dels ripollesos, que van lamentar la seva absència.
La vocació no havia estat immediata a la seva vida. Més aviat la va recuperar quan ja havia mig aparcat aquesta possibilitat. A més de fer les tasques de pagès que requeria Les Arenyes, en Josep també va treballar al Taga, una de les factories de l’actual Comforsa, durant nou anys, del 1974 al 1983, fent-hi cigonyals. Ell mateix afirma que “he fet una mica de tot a la vida” fins que el 1986 en Pere Fradera, el rector que vivia a Matamala, va demanar que es fes la celebració de paraula a totes aquelles parròquies de Les Llosses on no hi havia capellà. Allò el va reenganxar a l’església catòlica. “Em vaig entusiasmar amb la litúrgia” i va veure que aquell era el seu objectiu a la vida.
En Josep diu que “sempre he intentat estar al costat de la gent, de mirar pel poble i intentar-lo ajudar” no només com a anunciador de la paraula de Déu, sinó també a través de les obres. Però tal com va afirmar dissabte davant dels camprodonins, és conscient que “mai ho fas bé per tothom”. Per això va demanar-los perdó per les vegades que no hagi estat a l’altura de les circumstàncies, durant l’homenatge que li van dedicar aquest dissabte, després de nou anys al seu servei.
D’ençà de la mort de mossèn Joan Carles Serra, a qui defineix també com “bona persona, treballador i amic íntim de tota la gent de Ripoll”, que ell mateix amb l’ajuda del mossèn santjoaní David Comte s’han cuidat dels enterraments i comunions, sense deixar de banda l’activitat a una vila de Camprodon que “trobaré a faltar”. Diu que viu “moments difícils” no només pels camprodonins amb qui havia fet vincles, sinó també amb gent de segona residència. Però també veu amb esperança el retorn a Ripoll, allà on va néixer i on té enterrats els pares i la germana. Tot plegat espera que li farà el pas “el menys traumàtic possible”. S’encarregarà també de parròquies que coneix com Campdevànol, Les Llosses, Gombrèn, Vallfogona, Borredà o Montgrony, tasca en què l’ajudaran el mossèn ruandès Ignasi, i el diaca ripollès Ernest Roura, pilar actual de la parròquia d’ençà de l’absència de mossèn Serra. Després de disset anys, no dubta que a partir del dia 19 d’aquest mes de setembre es retrobarà amb l’estima dels ripollesos, que combatrà la indiferència que part de la societat sent envers la religió, i que podrà fer-se present per demostrar un cop més que no sempre la saviesa popular l’encerta amb les seves frases lapidàries.
