El fundador i director de Proactiva Open Arms, Òscar Camps (Barcelona, 1963), va ser investit dimarts com a nou doctor honoris causa per la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya. Un reconeixement poc habitual en el món acadèmic cap a un activista social, que s’ha escaigut just en la setmana en què les tragèdies associades a les migracions han impactat arreu del món. Camps ha rescatat gent de les aigües del Mediterrani però també hem vist com es pot morir als peus d’una tanca fronterera de Melilla o en el remolc d’un camió aparcat a Texas.
Com va rebre la notícia que una universitat el volia fer doctor honoris causa?
Va haver-hi un punt d’incredulitat, després sorpresa. Al venir la pandèmia vaig pensar que ja se’n desdirien (riu). No m’he enfrontat a la idea fins fa una setmana, que em van començar a parlar del protocol. Vinc de l’acció, de l’activisme, i no del món acadèmic.
I rep la distinció en una setmana en què tots hem vist els morts a la tanca de Melilla, vostès els veuen al mar… i en el fons hi ha el mateix fet, la migració.
És la mateixa imatge. Nosaltres també hem recuperat cossos del mar. I com que el nostre vaixell no té dipòsit de cadàvers, els hem de guardar com podem tots els dies que duri la travessia fins arribar a bon port. N’hem arribat a tenir una dotzena, i més. Tot és el resultat de les mateixes polítiques migratòries, i és només el principi, si continua la guerra d’Ucraïna.
Turquia, el Marroc, Líbia… La política migratòria europea passa ara per externalitzar cap a tercers països el control de fronteres?
Externalització de fronteres seria encara una manera massa elegant de dir-ho. El que estem fent és finançar camps de concentració –que no són camps de refugiats– fora de territori europeu. Aquesta és la diferència de la Segona Guerra Mundial amb ara. Fa setanta anys molts països van signar uns acords, sota el paraigua de les Nacions Unides, que eren la Carta Internacional dels Drets Humans. S’havien viscut els horrors de la guerra, amb 70 milions de morts i els camps d’extermini nazis. Ara vulnerem aquests drets, però sempre que es pugui intentem fer-ho fora de les nostres fronteres. Paguem a tercers perquè ens facin la feina bruta.
Es veuen les conseqüències directes, a Open Arms.
Al Mediterrani ho veiem: Europa està finançant Líbia, on hi ha tres grups armats que es proclamen govern legítim i que extorsionen els migrants, els violen i els esclavitzen. Erdogan té retinguts a Turquia dos milions de sirians, des que el març de 2016 es va firmar l’acord de la vergonya, el dels sis mil milions d’euros a canvi del control de la frontera. Ho sap tothom, això: la mateixa UE i les Nacions Unides. I tots ells van aprendre d’Espanya, que fa trenta anys que està fent això amb el Marroc. Els ha ensenyat a Europa com aplicar aquesta política migratòria de finançar països de dubtosa solvència democràtica que, a canvi de diners i altres contrapartides, retenen persones contra la seva voluntat. O pitjor: a Melilla se’ls va gasejar, se’ls va disparar amb bales de goma, se’ls va fer caure des d’una alçada de deu metres i al final, se’ls va executar. Canviant una mica l’ordre, és Auschwitz. Després els polítics ja ho vestiran: que si atac de dues mil persones, que si les màfies…
Existeixen, aquestes màfies de què parla, per exemple, el president Pedro Sánchez?
Les màfies són els governs que paguen per dissoldre o desviar fluxos migratoris. Això és traficar amb persones, un intercanvi econòmic amagat com a subvencions al desenvolupament o per reforçar fronteres. Estan vulnerant drets fonamentals, com la llibertat de moviments o el de demanar asil polític o refugi.
I no hi ha gent que se n’aprofita, dels migrants, en els països pels quals passen camí d’Europa?
El senyor que ven la seva barca a un altre perquè se’n vagi cap a Europa, el podem anomenar mafiós? Els traficants de persones eren els d’esclaus que els posaven en un vaixell i els portaven encadenats d’un continent a l’altre. Ara no cal, perquè venen sols: fugen de la persecució, de la guerra o de la fam. I el canvi climàtic ho accentuarà més encara.
… i els efectes de la guerra d’Ucraïna, que esmentava abans. Si la manca de cereal accentua la fam a l’Àfrica, preveuen que pot haver-hi més persones que en vulguin marxar?
De l’Àfrica, i de l’Índia, i de Bangla Desh, i de tot arreu! Des del quaternari, que funciona així. I si els moviments humans no els ha frenat ni una glaciació ni un oceà, no els frenarà un metre més de tanca en una frontera. És absurd: cada president del govern d’Espanya ha fet créixer un metre més la tanca, i això no ha aturat la gent que busca un lloc millor per viure. A Europa estem vivint un moment dolç, malgrat tot, però cíclicament també ens ha tocat… i qui ho havia de dir que hi hauria una guerra dins d’Europa, o una pandèmia?
L’escandalitza, que Europa hagi articulat ràpidament la protecció dels refugiats ucraïnesos i per als d’altres procedències tot siguin obstacles?
Indigna que els prejudicis i el racisme institucionalitzat es mostrin tan descaradament. Aquestes persones que venen d’Ucraïna no fan més que rebre allò que els pertoca, que hi tenen dret. És el dret que té tothom, perquè torno a recordar que hi ha una Carta dels Drets Humans i una sèrie de convenis internacionals que donen uns drets a tothom, a tota la humanitat, sense distinció del color de pell ni de procedència ni de res. Moltes persones van haver de morir perquè aquests drets es consolidessin! Que aquesta gent d’Ucraïna hi tingui accés, i també els refugiats dels altres 56 conflictes armats que hi ha al món no, ens està dient que aquí es practica una política racista. Poden generar tot el discurs que puguin per confondre, però hi ha una certesa i és que tots tenim els mateixos drets. Si fem una mica de regressió en el temps, recordem l’any 2016, i les persones que van arribar als camps de refugiats de Grècia, part dels quals encara hi són. Europa no podia assumir aquests 70 o 80.000 refugiats, i ha assumit milions d’ucraïnesos? Les xifres parlen per elles mateixes, el que passa és que la societat no s’indigna.
El president del govern d’Espanya va donar per bona l’actuació policial que la setmana passada es va fer a Melilla. Però ara la fiscalia obre una investigació sobre els fets. Hi confia?
Nacions Unides, ha demanat una investigació! I a sobre, de pressa i corrents, la fiscalia s’ha hagut d’activar. La justícia espanyola queda en evidència constantment davant de les instàncies europees. En el cas del Tarajal, ja vam veure com actuava la Guàrdia Civil, i com ho feia el ministre Grande-Marlaska. I a conseqüència d’allò, tenim això. Pedro Sánchez no mana, no dirigeix. Pedro Sánchez està sotmès a l’establishment: a la banca, a l’Ibex-35… tots sabem d’on venim i què tenim. El president del Gobierno ha de donar certes respostes que li diuen que ha de donar. Algú amb valors i principis no fa aquestes declaracions, per més que el puguin assessorar malament. Si has tingut accés a veure les imatges, has de treure el teu esperit crític, ja no com a polític o president. Per sobre de les sigles que representa aquest senyor, hi ha una persona, i el que ha fet ens està dient molt d’ell.
Però també va ser el president de govern d’Espanya que va començar el seu primer mandat rebent a port el vaixell Aquarius, carregat de migrants.
I al cap de poc ens va bloquejar el vaixell d’Open Arms quatre mesos. Aquests tombs d’una banda a l’altra venen donats perquè tu no decideixes ni manes. Jo dimitiria, jo i qualsevol persona amb dignitat.
Com es presenta aquest estiu a la Mediterrània? Han tornat els fluxos migratoris amb la mateixa intensitat que abans de la pandèmia?
La pandèmia no els va frenar. Les administracions van frenar els vaixells de rescat, això sí. A l’Àfrica en tenen moltes, de pandèmies. I pensi que són 1.219 milions d’habitants al continent i la mitjana d’edat és de 19 anys! També els frena el mal temps, és clar. Si l’estat de la mar no és bo, ningú no s’aventura, sigui estiu o hivern. Ara bé, sí que a l’estiu hi ha més dies de bon temps i això fa que puguin sortir més barques des de les costes africanes. També dependrà, és clar, de la repressió que es faci des dels estats, en aquest cas les milícies de Líbia finançades per Itàlia i per la UE. I què fan? El mateix que el Marroc o Turquia, amenaçar d’obrir l’aixeta. Si tu tens aquest control, trafiques!
Ara tenen un vaixell nou que pot acollir fins a 300 persones en bones condicions…
Però no tenim encara tots els papers! És un vaixell de salvament legalitzat a Irlanda i certificat per Lloyd’s. Estava operatiu a l’Atlàntic Nord en el rescat de persones, i ara per venir aquí a la Mediterrània amb bandera espanyola resulta que portem vuit mesos esperant. Estem presentant inspeccions, auditories… és vergonyós. Mentrestant, operem amb els altres vaixells.
Quan Open Arms pot desembarcar persones que ha rescatat en un port segur, quin futur els espera? Molta gent potser es pregunta quina és la seva sort quan han posat els peus a Europa.
Dels menors no acompanyats, l’administració se n’ha de fer càrrec i n’ha d’assumir el tutoratge. La resta de persones han de sol·licitar asil, refugi o residència en el país on posen els peus. Que sol ser Itàlia, Espanya o Grècia. Quasi mai és allà on es volen quedar, però la política europea és aquesta. En aquests països els retenen, mentre no donin resposta a la sol·licitud, i això pot trigar un, dos o tres anys. En aquest període de temps no tens sanitat, no tens permís de treball i tampoc pots marxar del país perquè perdries els teus drets. Per tant, què fan? Per començar, intentar no delinquir. Si no tenen assistència, refugi, menjar ni dret a treballar, què poden fer? En algun moment, intenten seguir la seva ruta cap al nord d’Europa, on els espera un familiar, un veí o un amic… que és el que faríem tots si ens trobéssim en el mateix cas. I si els aturen, els tornen cap al país on han desembarcat primer. És un sense sentit. Altra vegada el mateix: els estats van firmar uns compromisos que no compleixen. Igual que la Carta dels Drets Humans, els europeus hauríem de denunciar l’Estatut dels Refugiats, els convenis de dret marítim internacional o de salvament, perquè no els complim. Pervertim la política perquè no arribi aquesta gent, que tindria dret a unes vies segures per venir des dels seus països i sol·licitar asil o refugi. Europa té el dret a negar-ho o concedir-ho, però què fem? Ni tan sols facilitem que hi hagi una via legal i segura per fer-ho. Els obliguem a venir per demanar-ho! La gent no sé si sap que això és tan complex. Si poguessin fer-ho, es pagarien un bitllet d’avió, vindrien, farien la sol·licitud i se’n tornarien si no els ho accepten. Pagar el viatge que fan ara és molt més car que pagar un bitllet d’avió! I encara hauríem de tenir en compte que la gent que arriba en pastera no és ni el 40% de la migració que rep l’Estat espanyol, són una minoria. La major part de la immigració irregular ve en avió, de Centreamèrica o Sud-amèrica… però són catòlics i parlen castellà. Aquest és el racisme institucional que se’ns mostra descaradament.
La crisi econòmica actual, amb l’alça de preus, pot abonar més el terreny per a discursos xenòfobs?
Si entrem en recessió i en una crisi important, el primer que hem de pensar que nosaltres també en podem ser víctimes, i que una part de la nostra societat es pot haver de desplaçar, encara que només sigui per buscar suport o refugi en l’entorn de les famílies, a casa dels pares o dels avis. És evident que la classe alta abonarà un discurs racista o xenòfob, i amb això haurem d’estar vigilants. Ja ho tenim conegut: si el negre ve a jugar a futbol de primera divisió i es compra un xalet a Màlaga és benvingut i té la nacionalitat sense problemes. És no ja un tema de racisme sinó de classisme.
I què podem fer nosaltres, els ciutadans, al marge del que facin els polítics?
No quedar-nos indiferents i no ser còmplices del discurs oficial. A mitjan segle XX va haver-hi milers i milers de ciutadans de l’Estat espanyol que van haver d’emigrar. Nosaltres potser no en som conscients perquè ens ha tocat viure una època relativament còmoda, però els nostres nets no saben què els passarà. Quin futur es trobaran, quina guerra o quina situació climàtica patiran? Pot ser que es vegin obligats a desplaçar-se també. Per això és important ser conscients que els drets que van assolir els nostres pares o avis són els que hem de defensar ara, perquè els nostres fills i nets els puguin gaudir si els necessiten. Aquestes situacions sempre afecten uns més que altres: els primers que van marxar d’Ucraïna van ser les classes altes, que van agafar un vol i es van emportar la família. Ara nosaltres hem fet nou vols humanitaris –estem a punt de fer el desè– amb gent que no es podia pagar el bitllet.
