“El problema és que per a la societat els nostres infants no són mai víctimes, sinó estigmatitzats”

Gemma Permanyer Ernest Viaplana Ferrer té 63 anys i en fa 20 que és el director del Centre Residencial d’Educació Educativa (CRAE) Mare de Déu del Roser, a Puig d’Olena. És psicòleg clínic i hi va “aterrar” mig per casualitat fa gairebé quatre dècades. Tenia una consulta psicològica a Caldes de Montbui i treballava per escoles. Va visitar Puig d’Olena per fer el diagnòstic d’un nen i un estudi del centre. Allò li va despertar el cuquet. A l’inici ho va combinar amb altres feines fins que, el 1989, li van proposar quedar-s’hi a treballar. Primer com a psicòleg, després com a coordinador i, més tard, a la direcció. La història d’aquest indret, fundat als anys 30 del segle XX com a sanatori per a tuberculosos, l’ha atrapat tant que està a punt de publicar un recull històric sobre l’edifici, que va ser molt més que un hospital. Viaplana és també responsable d’haver rehabilitat l’habitació on va morir el poeta Màrius Torres. La titularitat del CRAE correspon a les Germanes Dominiques de l’Anunciata, però el centre és col·laborador de la Direcció General de Prevenció i Protecció a la Infància i l’Adolescència (DGPPIA) –l’entitat que substitueix l’antiga DGAIA–, de qui rep una subvenció. Acull 28 infants en situació de desemparament i hi treballen 29 professionals. Què és el CRAE Mare de Déu del Roser?Un CRAE diferent, atípic i fora del normal. Això no vol dir ni millor ni pitjor. Acollim nens dels quals l’administració ha assumit la tutela. Tot i que n’hi ha que arriben per la via d’urgència directament de la família, abans hi ha d’haver un procés. Equips sobre el terreny fan una detecció primària. Quan hi ha diversos indicadors de risc, s’inicia tot el procés, que per al centre culmina amb les resolucions de tutela o de desemparament. Això vol dir que els nens s’han de retirar i la DGPPIA adjudica on han d’anar. I com arriben al centre?Rebem una trucada d’un dels equips externs que té la direcció, demanant-nos si tenim plaça. Automàticament quan un nen entra jo n’adquireixo la guarda. És a dir, la Direcció General en té la tutela i el director de cada centre, la guàrdia i custòdia. Faig les funcions legals per cobrir els dèficits i assegurar una alimentació, educació i sanitat adequada als 28 infants. Quan arriben saben quant temps s’hi estaran?Treballem de manera coordinada amb equips externs (EAIA) per fer un treball conjunt i poder tornar, com més aviat millor, aquest infant al seu entorn. Les tuteles són revisables cada any. Un nen que entra en un centre n’hauria de sortir, però no és així. Per què?Moltes vegades treballem amb famílies multiproblemàtiques, i sovint no hi ha consciència del problema. Per tant, si no hi ha consciència del problema, tampoc n’hi ha per poder-lo arreglar. Això dificulta la manera de treballar. Els nostres nens moltes vegades estan ficats en dos mons. El del centre, que li estableix una normativa, uns horaris, una forma de funcionar, un respecte a les persones... I un entorn familiar que està en contra de tot el que els ensenyem i dels professionals. Quina és la primera tasca que fan quan arriben al centre?És curiós com, en ple segle XXI, hi ha nens i nenes que arriben amb malnutrició o sense carnet de vacunes, havent patit negligències importants, el tema d’abusos sexuals que s’ha disparat moltíssim, els maltractaments físics… Depèn de l’edat, quan arriben ja hi ha molt trauma. Alguns estan enfadats i reaccionaven a l’escola… I pot ser que a les escoles on anaven també haguessin patit pressions o bullying. Quan t’arriben al centre, hi ha una funció importantíssima d’aconseguir que el nen desaprengui per poder aprendre. I després hem de crear amb ells un criteri de realitat, de poder entendre el que hi havia i el que hi ha, el que és correcte i el que no. Han tingut casos d’infants que hagin passat tota la infantesa aquí?Aquest estiu hem tret tres germans que jo havien estat vuit anys… Ara tinc una nena que en porta nou i he tret nens que havien entrat amb 4 i han sortit amb 18. Hi ha nens amb estades molt llargues i situacions que són molt frustrants. Potser t’ha entrat amb 4 anys fins a tenir una família acollidora o col·laboradora, però el temps passa i no sempre es troba. D’altres vegades veus que és inviable que l’infant pugui tornar amb la seva família d’origen per temes com consum de tòxics, trastorns mentals, indigència, economia submergida o altres aspectes que ho fan impossible. Aleshores hem de treballar per la seva independència. Quan arriben a 16 o 17 anys ens asseiem amb ells i fem un projecte de vida. Quan marxen es manté el vincle?De vegades quan fan 18 anys la persona desapareix i ja no en sabem res més. N’hi ha altres que sí, que continuem tenint contacte. Alguns pugen de visita o a passar el dia de Nadal o que s’han casat i ens venen a ensenyar els fills… Hi ha la sensació de “família” quan són tots aquí?Com que som un centre bastant gran, funcionem amb dues unitats convivencials. La dels petits (de 0 a 11 anys) i la dels grans (de 12 a 18). Això fa que el centre també es divideixi en dos pel que fa als educadors, els horaris i els espais. A part, cada unitat té tres grups i un educador que és el seu tutor i fa tots els àpats amb ells. Hi ha una sensació familiar, l’únic que hem de tenir clar és que no som una família. També funcionem amb assemblees per acordar pautes, horaris, activitats i sortides. Com ha canviat, amb el pas dels anys, el perfil dels infants que acullen?Les negligències pel que fa a la cura o la salut dels infants són exactament iguals. Què ha canviat? Tot i que fomentem treballar les xarxes socials en un espai regulat, les xarxes han fet molt mal. Abans no treballàvem “contra les xarxes”. Mantenim un règim de trucades però quan l’infant té xarxes no podem controlar amb qui contacta i com ho fa. També el tema de les víctimes d’abusos sexuals s’ha disparat molt. I ens hem hagut d’adaptar a noves realitats com el col·lectiu LGTBI. I alguna cosa que no hagi canviat gens?Per a la societat en general som encara molt desconeguts. Només sortim als mitjans quan hi ha aldarulls o polèmiques. Els nens t’expliquen que hi ha gent que els pregunta què han fet per estar en un centre. El problema és que per la societat no són mai víctimes, són estigmatitzats perquè han d’anar al psicòleg o perquè tenen dificultats de conducta. Però, per què els passa tot això? Doncs perquè són víctimes d’una situació molt greu. Això és el que la gent no entén. Com és la relació entre els infants i el municipi que us acull?Som molt afortunats. Amb Sant Quirze tenim una relació estreta. Compta amb nosaltres i nosaltres amb el poble. Vam col·laborar en la reobertura de l’escola, quan necessiten un local saben que poden venir, participem en la cavalcada de Reis, etc. També tenim molta sort de les famílies dels municipis on els nostres infants van a l’escola, que ens ajuden molt a fer inclusió. Quan vaig agafar el centre volia que Puig d’Olena s’obrís a l’exterior i que l’exterior entrés a Puig d’Olena. Això ha passat. Com és el dia a dia aquí?Com un dia a dia de la família, però la rutina canvia quan tenen visita o trucada. Quan no hi ha escola al centre fem dinàmiques i als caps de setmana, sortides. De vegades els hem d’anar a buscar a l’escola per anar al psicòleg, al CSMIJ, a Manresa. I hi invertim tres hores. Abans anàvem a Vic, que és més a la vora. Són aquelles coses que es planifiquen sense pensar en la realitat dels nens. També tenim la reivindicació que al Moianès no hi ha pediatre. I això és una vergonya. No hi ha pediatre per als meus nens quan, a 10 minuts d’aquí, a Centelles n’hi ha. Però no hi podem anar. Perquè són del Moianès?Sí. No puc anar allà ni a Vic perquè ja és a Osona, ni a Sant Feliu perquè és Vallès Oriental. A nosaltres, a nivell de logística i de mobilitat, l’entrada al Moianès no ens ha beneficiat en absolut. Tots els serveis els tenim més lluny. Quins són els grans reptes que tenen com a centre?En aquest moment de canvi de l’antiga DGAIA hauríem de canviar el paradigma general de què és la infància i l’adolescència en risc i com la volem treballar. A més, amb el pas dels anys els CRAE entrarem en crisi, perquè la professió de l’educació social està infravalorada, mal remunerada i exigeix molta vocació i dedicació. I cal millorar el funcionament del tema sanitari: jo tinc 28 nens al meu perfil de La Meva Salut perquè, si no, no puc tenir accés al que necessiten.

“El problema és que per a la societat els nostres infants no són mai víctimes, sinó estigmatitzats”

Faran bancs d’un dels Tres Roures de Collsuspina que va caure amb la llevantada

“Estem perdent el respecte per la natura i per nosaltres mateixos”

Retrat de la pagesia catalana a través de la història d’una família d’Oló

“Si penses que et faran un monument a la plaça per haver estat 20 anys alcalde, vas ben errat”

LA PREGUNTA

Està d’acord amb la posició del govern espanyol sobre la guerra a l’Iran?

Mor una dona en caure des d'un vuitè pis a Vic

Troben sense vida al Collsacabra un home que estava en recerca des del matí

La N-260 continua tallada fins dilluns "com a mínim" per l'esllavissada a Sant Joan

Detingut per una agressió sexual a Sant Joan de les Abadesses

Detenen el lladre d'una bicicleta a Vic gràcies al GPS

Vic tanca un grup d’I3 a l’escola La Sínia i Manlleu, al Puig-Agut

Una parella de Tona queda atrapada a Tailàndia després que la connexió via Qatar es cancel·lés pel conflicte al Golf

Condueix sense carnet i té un accident a la carretera de Taradell a Santa Eugènia

“Anem a fer cuina tradicional, ben feta, la del xup-xup”

Apaguen un foc al jardí d'una casa de Tona