Per què plega de regidora un any després de les eleccions?
Era una decisió que ja teníem presa durant la campanya. És la nostra manera d’entendre la política, d’una banda el nostre codi ètic limita a vuit els anys com a regidors i entenem que no hi ha ningú imprescindible. Com a projecte assembleari, creiem que és positiu que hi hagi relleus i tothom vagi passant per la institució.
No els afebleix que un any després de les eleccions pleguin els dos regidors que tenien experiència, vostè i Joan Coma?
El grup municipal no treballa mai sol. La gent que entra ha estat al nostre costat durant tot aquest temps i sap molt bé com funciona. La feina del dia a dia la fem plegades a l’assemblea de Capgirem.
Hi ha qui pot pensar que pleguen perquè no els van anar bé els resultats.
No és això, i la prova és, com deia, que ja ho vam dir abans de les eleccions.
I com valora els resultats quan Capgirem apostava perquè hi hagués un canvi de color polític i va passar el contrari, Junts per Vic va tenir majoria absoluta?
Érem conscients que era difícil però el resultat va ser colpidor. No sorprèn que governi un cop més, i ja fa més de 40 anys, Convergència, PDeCAT o JxCat, ja no sé com es diuen, sinó que aconseguissin la majoria absoluta. Sap molt greu per la manera que han aplicat aquesta majoria ja en el primer any, deixant poc marge i veu a l’oposició. Nosaltres representem una sèrie de gent que s’ha quedat sense manera de poder decidir o transformar res.
“Sap greu com està aplicant la majoria absoluta JxCat”
Va entrar com a regidora l’any 2015 amb 29 anys. Què ha après de la política?
Em semblava una gran responsabilitat perquè en una ciutat de més de 45.000 habitants hi ha només 21 persones que decideixen com serà el dia a dia de tota la resta. Alhora em sentia petita, insegura, amb poca experiència… però allà dins vaig veure que els que hi havia manant eren un grup de gent que no eren experts, ni estaven segurs de res i ni tenien aquesta sensació de responsabilitat pública. Més aviat semblaven els gestors d’una empresa, en aquest cas la ciutat de Vic, i que l’anaven gestionant per conveniències i per beneficiar interessos seus i dels seus.
Se li pot dir que la feina d’oposició és molt còmoda perquè no tenen la mateixa responsabilitat i es limiten a criticar el que fa el govern.
No, no és gens còmode ni fàcil fer una oposició com la nostra en una ciutat amb la tradició i la història de Vic. És anar contra corrent i és dur intentar canviar coses que estan molt arrelades. Segur que al govern tens molta responsabilitat i nosaltres hem intentat sempre fer una oposició crítica i constructiva. Estar molt al cas de tot, mirar les coses de ben a prop, explicar-les i, quan cal, dir que les coses no s’estan fent bé.
“El temps ens va donar la raó per no haver fet el pacte el 2015”
En aquests cinc anys de regidora ha treballat temes d’igualtat, economia social i cultura. Temes que no generen grans titulars.
És cert, perquè són temes que no reporten uns beneficis econòmics que al final és el que sistema sempre prioritza: els diners per davant de la vida. Jo entenc que aquests temes són cabdals pel dia a dia de les persones. Estic contenta d’haver introduït un discurs, d’haver aportat una mirada més crítica a les coses i dels avenços que s’han fet perquè es pensi cada cop més en les persones i menys en els diners.
En l’àmbit de la cultura van tenir una dura batalla quan es va qüestionar el model de gestió de L’Atlàntida i fins i tot es va forçar a fer una consulta ciutadana.
Allà vam veure clarament la maquinària i la propaganda del govern. Recordo aquella època com a molt difícil i violenta. Nosaltres defensem un altre model de cultura i també una gestió directa i pública de L’Atlàntida. El govern defensava prioritzar aquest model privat. És totalment legítim que tothom defensi la seva posició i nosaltres no anàvem a fer mal a ningú, però es va muntar un pollastre… Les famílies de l’escola de música van rebre cartes, correus… recordo que vam anar a explicar la nostra posició en públic a L’Atlàntida, ens van posar en un escenari, i només va faltar que ens tiressin tomàquets. Al final, només per defensar una cosa que pensem que seria millor per la ciutat. Costa molt que la gent deixi de mirar-se el melic i posi la mirada en el col·lectiu.
També hi va haver la detenció de Joan Coma, investigat per l’Audiència Nacional per unes manifestacions fetes en un ple.
En aquell moment allò va ser molt bèstia. Posteriorment hem anat veient com la repressió encara tenia conseqüències fins i tot pitjors per a altres companyes i companys. Sabíem que en qualsevol moment podrien venir a buscar i detenir el nostre company per haver dit unes paraules en un ple. Era ridícul. Ens vam organitzar tota una sèrie de gent per no deixar el pobre Joan mai sol, perquè no el detinguessin sense algú al seu costat. Recordo que em llevava d’hora perquè quan la seva companya anava a treballar, anar amb ell a portar els nens a l’escola, sempre tenia algú amb ell… Recordo molt bé el dia de la detenció, l’endemà de Sant Esteve. Jo era a casa dels meus pares per festes i em van trucar i em van dir: “Ja”. Feia mesos que hi estàvem treballant, ho vam activar tot i al cap d’una estona era al mig de la plaça de Vic parlant per ell, fent una encartellada i muntant un autocar per anar a Madrid. Va ser dur però ens va servir per aprendre coses, fer pinya i preparar-nos pel que vindria després.
En el seu discurs de comiat a l’Ajuntament va dir que en alguns moments s’havia sentit menystinguda.
Vaig entrar jove, dona i sense un pedigrí vigatà. He sentit a vegades que la meva opinió no valia el mateix que la dels altres. He anat a reunions i per fer el retorn en lloc de trucar-me a mi directament han trucat al meu company Joan Coma. No vull generalitzar, però algunes vegades m’he sentit ignorada. Pots entendre’t més o menys ideològicament però al final som persones que treballem per la ciutat.
Parlava que a títol personal havia viscut tensions físiques i psicològiques que no havia sentit mai abans.
Hi ha gent que té les espatlles més amples però quan faig una cosa és perquè la crec i la sento, i en aquest cas soc més sentida. Al principi compartíem espais amb el portaveu de Plataforma per Catalunya, el feixisme de la ciutat. Era difícil aguantar segons quines coses i veure com el govern el tenia en compte. Vam demanar que se li fes el cordó sanitari i no se li va fer. El fet d’haver d’aguantar i callar se’t va posant a sobre. I també que t’enganyin, com en el cas del Seminari Vell, et fa sentir molt malament. No ens enganyen a nosaltres, sinó que ho fan a tota la ciutadania.
Si fa cinc anys Capgirem no hagués rebutjat fer un pacte de les esquerres potser ara no hi hauria un govern de JxCat amb majoria absoluta.
Hi ha gent que no s’ha cansat d’acusar-nos com els culpables que encara hi hagi un govern de Convergència a aquesta ciutat. Va ser un debat intens i una decisió que va costar de prendre. Al final, veníem de dos mandats on ERC havia estat governant amb Convergència i que no havia estat fent precisament polítiques d’esquerra des del govern. Tot el contrari. En aquell moment vam prendre una decisió i el temps ens va acabar donant una mica la raó. Al cap de poc, el representant del PSC Benjamí Dòniga va entrar al govern amb el PDeCAT. No sé si se li acut alguna política d’esquerres que ell impulsés des del govern. A mi, cap. Poc després, Arnau Martí, que era representant d’Iniciativa o Vic en Comú, es va convertir en crossa del govern. El que més s’omplia la boca de fer fora la dreta és qui va acabar donant carta blanca a la Facultat de Medicina o al tancament de centres de gent gran. Aquests dos grups suposadament d’esquerres han contribuït, i força, a aquesta majoria absoluta de Convergència.
