“És important no deixar-se portar per l’acció irreflexiva a què ens empeny la por”

Ignasi Roviró (Vic, 1958), doctor en Filosofia per la UB, catedràtic d’Estètica a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull i director del col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic, aporta, des del món de la filosofia i la docència, les seves reflexions a l’entorn d’un moment ple de temors i d’incerteses. És la primera d’un cicle de “Diàlegs d’un temps”. Les epidèmies també propaguen por i inseguretat, oi? Sí. La malaltia i les epidèmies sempre han causat por i inseguretat. No és la primera vegada que Europa viu la por per l’epidèmia. Ara fa cent anys, per exemple, la pandèmia de la grip espanyola va aterrir Europa i tot el món. Va causar més morts que la Segona Guerra Mundial. Mil anys abans, Europa ja era assolada per una epidèmia. Com actuar davant la por? El pensador alemany Jens Soentgen ha escrit recentment que la por és central tant en termes antropològics com també biològics. La por és un mecanisme tant dels animals com dels humans. A la humanitat li ha estat útil en moltes situacions. La millor manera d’actuar quan sentim por és usar la reflexió i el sentit comú. Complicat…Es tracta de trobar les raons per les quals sentim por: analitzar-ne les causes i trobar-ne el sentit. Cal saber definir amb precisió quin és el perill respecte al qual tenim por. Obtingut això, ens cal saber trobar l’acció més oportuna. El sentit comú és inicialment una bona guia per l’acció immediata. Però també el sentit comú ha de posar-ne sota l’anàlisi d’un plantejament més rigorós. La por i el temor reclamen les accions i les decisions més oportunes, i molt sovint ens ho reclamen amb pressa. Per altra banda, la por desmesurada, gairebé al límit del terror, paralitza. Em sembla important no deixar-se portar inicialment per l’acció irreflexiva a què ens empeny la por. En circumstàncies presidides per aquests temors, la gent suspèn la moral i la seva relació amb la norma?Són ocasions que alguns aprofiten per transgredir normes i causar mals: en aquests terribles incendis que hi ha hagut recentment a Austràlia les autoritats advertien dels robatoris en ciutats que havien estat evacuades. Sabem de falsos metges que en les circumstàncies que dissortadament estem vivint es presenten en cases amb l’excusa de controlar la temperatura. Però també en aquests moments apareix una alta solidaritat. A la nostra ciutat, a la comarca i en general al nostre país hem vist sorgir accions que faciliten la vida als més febles i necessitats. Som, i de sempre hem estat, una societat solidària: això es mostra en moments de crisi com els que ens toca viure aquests dies. Actituds insolidàries versus nous models de solidaritat. És una contradicció del mateix ésser humà?Kant parlava de la “insociable sociabilitat” de les persones que les inclina a entrar en societat i oposar resistència egoista als altres. Són les resistències les que estimulen la creativitat i acaben confegint un equilibri social. En l’ésser humà hi trobem aquesta tensió creativa entre l’egoisme i la solidaritat. Es tracta que de la resultant en surti, en cada moment, un equilibri beneficiós tant per l’individu com per la societat, tal com succeeix, per exemple, en l’emergència actual. Sembla que avui la universalitat del mal, del perill, hagi esdevingut una constant…Aquesta és una constant que mai ha desaparegut. El perill, el mal… hi ha estat sempre. Jean Delumeau en un estudi ja clàssic (La por a Occident, 1978) ens explica a què hem tingut por al llarg de la història. Les èpoques de bonança econòmica ens han fet creure que els perills havien desaparegut, però són consubstancials a la natura humana. L’individu s’ha d’adaptar a moments d’incertesa en un context d’hiperacceleració i d’hiperinformació. Tot va tan ràpid que no dona temps per a la reflexió?Hiper és un prefix que ve del grec i significa ‘excés’. Tant l’excés d’informació com d’acceleració provoca neguits i incerteses. Lamentablement la hiperacceleració fa que no tinguem el temps necessari per repensar les coses. Tant a títol personal com professional és bo poder deixar reposar una decisió important. Les urgències són enemigues de la reflexió pausada. Ens cal preservar aquest temps de meditació de les decisions importants. D’altra banda, la hiperinformació provoca uns neguits que acaben tenint conseqüències somàtiques: és el que s’ha anomenat “infoxicació”. I què hauríem de fer? Hauríem de desestimar la informació que no aporta coneixement. Aquest és un pas necessari i que ocupa molt temps: destriar informació. L’escola ha d’educar per aquesta capacitat. I és que el saber no és acumular informació, sinó que saber implica una actuació responsable. En un món que vol les coses ràpidament i les aborda superficialment, la paciència que exigeix aquesta situació de confinament també cotitza a la baixa?Amb aquest confinament es posa a prova la paciència i la convivència. Crec que és molt important trobar unes rutines que organitzin la vida a casa (un paral·lel a les rutines socials diàries). Un horari, unes habituds… Les relacions en sortiran beneficiades. Es parla que hem passat del món líquid que descrivia Bauman a un de gasós. Ho veu així?Aquestes metàfores serveixen per descriure un estat de la societat. És per dir-nos que tot canvia veloçment, fins a la paradoxa. En les circumstàncies actuals potser avui seria més oportú parlar de plasma: és el quart estat de la matèria. Quan la matèria és plasmàtica, les relacions entre els elements són més independents, més veloces, hi ha més elements en la interacció. La temperatura hi és encara més fonamental. En l’estat de confinament que vivim, pendents minut a minut de les compareixences de les autoritats, l’estat social es comporta com si fos de plasma. Moments crítics com l’actual poden tenir conseqüències ideològiques?Sempre i tot pot tenir conseqüències ideològiques. Però en estat de crisis, les decisions governamentals solen portar més càrrega ideològica, i la població les sap llegir bé. No sabem preveure quines conseqüències ideològiques tindrà la dura crisi que estem vivint. El pensador Alessandro Baricco escrivia aquests dies que aquesta situació “ens llançarà al futur definitivament”. Com ho interpreta?Baricco ens diu que el futur serà diferent del que es dibuixava abans d’aquesta pandèmia. Amb altres paraules: les situacions que ara vivim tindran conseqüències. Desitjaria que fossin en positiu. Una professora italiana m’escrivia aquests dies dient que al seu país les retallades que ha sofert la medicina pública han estat cruels, i que ara en paguen les conseqüències. Els hospitals, els professionals de la salut, els mitjans han estat reduïts dràsticament. Tothom felicita el personal sanitari –i sens dubte que s’ho mereixen–, però la qüestió és que fa uns anys tenien un sistema més robust que ara. Una cosa semblant passa al nostre país. De totes maneres, i tornant a la qüestió, tinc seriosos dubtes que les bases sobre les quals es fonamenta el nostre creixement econòmic tan accentuat canviïn. Realment serà així?Tinc veritables dubtes que en general els gestors de la cosa pública puguin canviar els fonaments d’un sistema econòmic que es menja els recursos del planeta i posa en risc els drets de les persones i dels països. Situacions com aquesta sacsegen molts aspectes de la vida quotidiana que a voltes pensem immutables?Aquestes situacions trenquen les habituds i les regularitats. Les persones i les societats necessitem formes d’estabilitzar la vida. Ho fa també la biologia i la natura en general. Els rituals socials (les festes, els aniversaris, les graduacions acadèmiques, les celebracions…) són una forma de regular el temps i la vida. La nostra forma de fer-ho –que és la forma llatina– es fonamenta en la sociabilitat. Necessitem una vida social regulada, que és el que anomenem teixit social. Anem molt més enllà de la tribu: ens associem. Fem estables les nostres relacions socials creant entitats, grups i altres formes de sociabilitat. Les emocions i les afectivitats les expressem al si d’aquestes formes de vida social. Són el lloc de l’amistat i la col·laboració. També de les tensions i les dificultats. Una de les conseqüències dures de la crisi que ens toca viure és que el confinament afecta al si de les relacions socials. Les autoritats sanitàries ens recomanen anar contra allò que ens defineix: el contacte social pròxim. En les compareixences públiques, la consellera Alba Vergés usa l’expressió “distanciament social”. Els ciutadans ho complim, però cal no acostumar-s’hi. El problema que vivim no es troba en la proximitat social. Ans al contrari, el contacte entre els consemblants és la nostra definició. Patim un problema mèdic, que per no agreujar-lo les autoritats ens obliguen al distanciament. També caldrà trobar les millors formes de retorn a la normalitat. Els xinesos ho fan segons les seves formes de relació social. Nosaltres haurem de trobar el ritme propi, que no hauria d’estar exclusivament a mans dels sanitaris. El coronavirus ens està recordant, també, que som fràgils i ens necessitem els uns als altres?Efectivament. Aquests moments de crisi fan surar a la consciència les nostres formes habituals de relació de què parlava abans. Precisament per això, perquè es mostren amb tota la nuesa, ens n’ensenyen també la fragilitat. És quan es veu més bé que ens necessitem; que la clau de la nostra vida social està en la relació i en l’associació, en la col·laboració i en la confiança mútua. Quan som confinats, quan ens aïllem, veiem encara més les nostres fragilitats com a individus: tastem la soledat com a malaltia. Emperò, cal trobar les millors maneres per preservar la socialització. En la crisi actual, i gràcies a les tecnologies de la comunicació, migrem les relacions a la virtualitat. Però sabem perfectament que la virtualitat no pot substituir el tacte físic, tan necessari entre les persones. També la virtualitat canvia, i fragmenta, la mirada i la proximitat entre rostres. Com a docent i director d’un centre educatiu, com creu que està vivint aquesta situació el públic adolescent i més jove?Amb cert desconcert i amb paranys. Hi ha hagut pocs missatges dedicats als nens i als adolescents, i sovint contradictoris. S’ha adreçat missatges “per a tothom”: és a dir, a un públic adult. Hauria estat oportú que des de les administracions s’hi haguessin adreçat específicament. S’ha donat una imatge de pandèmia que afecta els més grans i els ja malalts. Se’ls ha dit: a tu no t’afectarà, però no pots sortir de casa, no pots anar a veure els amics, no pots anar a veure els avis, no pots anar a l’escola o a la universitat… No et moguis de casa i no toquis massa el mòbil. No hem sabut fer-los proactius i demanar-los la seva col·laboració solidària. Malgrat això, la seva col·laboració i solidaritat és excel·lent.

“És important no deixar-se portar per l’acció irreflexiva a què ens empeny la por”

Mor als 92 anys la psiquiatra i pediatra Joaquima Júdez, pionera en l’atenció a la salut mental

Incendi al molí de ca l’Espona de Sant Joan

El dia que Lamine Yamal va ser a Taradell

Més de 6 milions d’espanyols ja reben la seva nòmina a CaixaBank

LA PREGUNTA

El Barça es proclamarà campió de Lliga al partit contra el Madrid?

“Vaig venir per treballar d’infermera. Només vull estar tranquil·la i viure en pau”

Indignada perquè tot i aparcar bé l’acaben multant al Sucre de Vic

Leche Pascual tancarà la planta de Gurb el 31 de juliol després d'haver-la venut a Casa Tarradellas

Una desena de xefs amb estrelles Michelin homenatgen Santi Santamaria creant un menú a partir dels seus plats

Els claustres de tres dels quatre instituts de Vic on es farà la prova pilot per incorporar-hi mossos rebutgen la mesura

Detenen a Vic dos membres d'un grup criminal que suplantava identitats per adquirir la nacionalitat

Ja són dues les persones mortes en l'accident de dimecres a la C-17 a Ripoll

Denuncien un home per contaminar amb purins un torrent de Sant Pere de Torelló

Detingut el conserge d’una escola de Torelló per abusos sexuals a un menor d’edat

El capità Bori, l'heroi ripollès que va salvar vides durant la Segona Guerra Mundial