“És una malaltia cruel”

La vigatana Helena Campdelacreu veu el seu pare com una persona atenta i la seva mare, forta i empàtica. Hi fossin o no d’abans, aquestes qualitats les han treballat –o ella els les ha descobert– sobretot els últims tres anys, des que la família conviu amb un trastorn de la conducta alimentària. Posar-hi dates no és fàcil, però l’anorèxia va irrompre a les seves vides pels volts de l’estiu del 2019, quan en unes vacances a Tamariu van detectar que l’Helena estava molt pel mòbil i sortia poc de l’habitació, a banda que no tenia ganes de relacionar-se ni caminar o anar en bicicleta. “Ho vam confondre amb l’adolescència”, explica Joan Campdelacreu, però al setembre “ja restringia moltíssim el menjar i amb el temps hem sabut que gairebé no bevia ni aigua”. Això els va portar primer a la consulta del metge de família i després, a la unitat de psiquiatria del Consorci Hospitalari de Vic (CHV), l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa i ITA Argentona, un centre privat al Maresme que consideren la tecla fonamental perquè la seva filla s’hagi començat a recuperar. Escrita així, en poques línies, la història se simplifica a la mínima expressió, però el pas per aquestes tres institucions és el que els ha empès a prestar el seu testimoni a través de les pàgines d’EL 9 NOU. Volen compartir l’experiència per si pot ajudar altres pares, mares, fills i filles i, en paral·lel, denunciar tant la falta de recursos de la sanitat pública com el tracte d’alguns professionals que, almenys en el seu cas, “no van saber acompanyar l’Helena i van fer que es tanqués cada cop més a l’hora d’expressar-se i parlar amb terapeutes”. Després de la primera visita al CAP, els van derivar al servei de Psiquiatria del Consorci Hospitalari de Vic. Hi havia llista d’espera i, en paral·lel, ells es van moure per accedir al mateix servei a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Més enllà d’un pes per sota el saludable en una nena de 12 anys, en aquell moment les analítiques de l’Helena no reflectien paràmetres anormals, però “pràcticament no menjava i va ser on li van diagnosticar anorèxia”. La idea de la família era iniciar tractament a Barcelona mateix, però els van recomanar un ingrés a Vic perquè “els mètodes estan estandarditzats i per proximitat era més fàcil que nosaltres poguéssim ser-hi sempre”. No ho van discutir ni qüestionar. “Ara n’hem après, però d’entrada et trobes amb una situació totalment desconeguda i l’únic que vols és que la teva filla es pugui guarir”, apunta Campdelacreu. L’Helena va ingressar per primera vegada a Vic l’octubre del 2019 i va anar encadenant entrades i sortides de l’hospital fins al desembre del 2020. Vist amb perspectiva, els seus pares estan convençuts que no li va anar bé. Ni l’abordatge des del punt de vista fisiològic, que inclou l’ús de sondes per portar aliments fins a l’estómac dels pacients a través del nas, ni en termes psicològics. Es queixen, en aquest sentit, d’una etapa “de xoc” en què es va decidir que el millor per a la nena era aplicar restriccions “a l’extrem” i aïllar-la moltes hores sola a dins l’habitació, sense distraccions ni visites. Tot i això, el que més dol a Campdelacreu i Cristina Losilla és el tracte: “El psiquiatre que portava l’Helena li va arribar a dir que feia comèdia i numerets i a nosaltres, que l’únic que buscava era cridar l’atenció, de manera que vida normal i no alimentar el trastorn estant-li més a sobre que abans”. Això va derivar en autolesions i un intent de suïcidi prenent-se un grapat de pastilles. “Vam donar encara una última oportunitat a la sanitat pública, però la solució que ens donaven era extremar els mateixos mètodes que ja havíem provat.” És per això que van recórrer a assessorament extern i es van acabar decantant per ITA, un centre privat on l’Helena va entrar a finals del 2020. Ara hi continua acudint per a activitats i sessions tant individuals com familiars amb la seva terapeuta, però des d’aquest octubre, amb 16 anys acabats de fer, torna a viure a Vic. Ella mateixa explica que “hi ha dies de tot, però en general em sento millor. This site contain a lot of porn stuff sorted in categories and you can have a free full siterips download from here. All you need to do is use search to find the rip you need. Estic més contenta”. Continuen en plena marató de fons, però Campdelacreu i Losilla destaquen, per la seva banda, “un replantejament d’operativa total amb el canvi de centre: a ITA no hi ha un únic protocol, sinó que s’entra a fons en el context de cada nen o nena i es treballa les causes, el perquè del trastorn”. Agraeixen, per exemple, que a Argentona desapareguessin les sondes nasogàstriques, que es potenciï molt el suport entre iguals o la feina de la terapeuta Anna Folch, que “després de l’experiència a Vic ha hagut de picar molta pedra per guanyar-se la confiança de l’Helena”. Exposant la seva experiència l’objectiu no és dilapidar els protocols públics, sinó deixar constància que com a mínim hi ha casos en què per gravetat, circumstàncies, professionals… no s’adapten a la realitat i les necessitats dels pacients. Ells disposaven de diners per pagar una alternativa, però “no tothom es troba igual, i entres en una espiral infinita d’ingressos i sortides que l’únic que fan és, si no empitjorar, cronificar la malaltia. Aquesta desesperació agreuja el risc de suïcidi”. Basant-se en la seva experiència personal, hi afegeixen que d’entrada haurien agraït més franquesa: “Que s’adverteixi a les famílies que els recursos públics són limitats i hi ha alternatives. No hauria de ser així, però com a pare has de tenir tota la informació i decidir lliurement”. La fotografia que il·lustra aquest article, Campdelacreu i Losilla se la van tirar al parc de Can Forcada, al carrer Morgades de Vic. És un lloc simbòlic per a l’Helena, ja que va ser on va demanar de seure a la seva mare un dia que es marejava després de no haver menjat. Llavors eren al principi d’un periple que els ha posat cara a cara amb “una malaltia cruel. És com si segrestessin la teva filla; de cop es converteix en una altra persona, i el pitjor és que no saps com ajudar-la”. Aquests tres anys n’han après sota pressió, a base de saltar obstacles. I això els ha canviat a tots. L’Helena diu, de fet, que ara parla molt més amb els seus pares, perquè “m’entenen millor”, però també perquè els ha conegut com a persones. D’aquí que pugui assegurar, amb coneixement de causa, que en Joan és una “persona atenta” i la Cristina, una dona “molt forta i empàtica”.

“És una malaltia cruel”

Mor un home de 43 anys en un accident laboral a Centelles

Ripoll tanca alguns passos de riu per la crescuda del Ter i els seus afluents

Una conferència de Jaume Parareda clourà la celebració del 40è aniversari de la Llotja

Torelló fa marxa enrere amb els contenidors i en quintuplica el nombre d’obertures permeses

LA PREGUNTA

Creu que el final de la guerra d’Ucraïna és imminent?

Una furgoneta desfrenada s'encasta contra un aparador a Vic

Un cotxe atrapat a l'aparcament del Sucre de Vic

Perimetren un petit esvoranc al solar de la Pista de Vic

El pantà de Sau multiplica per cinc el nivell en una setmana

Ja es poden votar els candidats a Osonenc de l’Any 2024

L'alerta d'un veí evita l'ocupació d'una casa a Sant Hipòlit

Un cotxe s'encasta contra una cafeteria de Taradell

Detingut el presumpte autor de 18 robatoris en cotxes entre Vic i Calldetenes

Neu a les cotes altes d'Osona: de Bellmunt a Cabrera o Tavertet

Roben de matinada en una joieria de Taradell