Antoni Anguera és la persona que ha escollit Òmnium Cultural com a homenatjat en la Marxa dels Vigatans d’aquest 2022, que arriba a la seva vintena edició. Nascut al carrer Sant Miquel l’any 1946, i fotògraf de professió, Anguera s’ha significat sempre per la causa catalana, tant des de moviments antifranquistes com l’ANC o l’organització del referèndum de l’1 d’octubre. Porta el país a les venes, però a més a més també el coneix com pocs: l’ha trepitjat de nord a sud i d’est a oest gràcies a la seva afició per la muntanya i l’excursionisme.
Els seus fills diuen que si hi hagués més gent com vostè, Catalunya ja seria independent. Hi està d’acord?
Sí, segur, però com jo i tanta altra: en Tati Furriols, la Pilarín Bayés, en Lluís Solà Sala… Mils de persones, tant anònimes com conegudes.
Geni, corcó, alegre, incombustible… Amb quin adjectiu es queda de tots els que li han dedicat últimament?
Definir-se a un mateix és difícil. L’únic que sé és que he treballat molt. M’agrada col·laborar, xerrar i aprendre. Que m’ho reconeguin en forma d’homenatge és fantàstic.
Com se li ha posat passar de trinxera a protagonista?
Comprenc que ara em toca a mi, i tinc la sort que mai m’ha espantat parlar en públic. La qüestió és continuar empenyent per Catalunya. M’agrada treballar. Si ho sap tothom i ara se’m dona les gràcies, molt bé. Em fa feliç.
Per què és independentista?
Els meus pares eren franquistes, joseantonistes i de la Falange, però des de molt petit hi havia coses que jo no entenia ni m’agradaven. El 1962, amb 16 anys, ja formava part de la Unió Excursionista de Vic i amb en Miquel Albó i Vidal de Llobatera vam fer una excursió de Setcases fins al Canigó. L’objectiu era veure si es podia portar la flama. Van ser quatre o cinc dies de parlar molt i ell, que era una gran independentista, em va despertar espiritualment. A Sant Miquel de Cuixà ens vam trobar l’abat Escarré, que ens va fer un sermó que d’alguna manera també em va marcar.
És curiós que pugui identificar un moment tan concret.
Vam parlar molt, i a més a més va ser bo perquè en un pas de frontera ens va cridar a l’alto la Guàrdia Civil. Era un riu que vam travessar de nit i recordo en Miquel Albó dient que correguéssim. A la plaça de l’estació de Puigcerdà ens esperava un autocar amb en Martí Cassany, l’Hilari Puig, en Martí Boter, en Freixanet, en Masferrer, la Pilar Cabot… Vam arrencar a tota pastilla i fins a la collada no els vam explicar què ens havia passat.
Els que som més joves no ens podem arribar a imaginar la repressió de la dictadura?
Si estaves mobilitzat havies de vigilar molt. Al País Basc les van passar negres amb la tortura, i aquí acabar a la comissaria de Via Laietana devia ser terrible.
Pel moment actual vostè també té diagnòstic. Dilluns, en l’acte d’homenatge a Gurb, va dir que Catalunya “no va bé”.
Gens. Estic fart de sentir discursos buits. Jo dic la veritat. El país no va bé, i els polítics ni ens ho expliquen ni s’esforcen a canviar-ho. Ens estan atacant per totes bandes: la monarquia borbònica, els jutges, l’exèrcit, la policia… L’Estat espanyol ens vol convertir en un reducte.
I autocrítica des d’aquí? No se n’hauria de fer?
També. Ja no sé si és que els partits polítics pensen només en els cèntims, però no me’n crec cap. Amb la llengua, que és bàsica, estem fent molts passos enrere. Nosaltres vam anar a l’escola en castellà, però les estones de pati i tot el que transcendia les classes era en català. Ara passa al revés, fins i tot en alguns llocs d’Osona. Defenso solucions dràstiques: si demanes dos cops una cervesa i no t’entenen, no canviïs de llengua, canvia de bar.
On era quan Carles Puigdemont va declarar unilateralment la independència?
Al parc de la Ciutadella, plorant amb tota la família a davant d’una pantalla gegant.
Vostè va contribuir a fer possible que hi haguessin urnes i paperetes pel referèndum de l’1-O. En vol parlar?
És del millor que s’ha muntat fins ara a Catalunya, i de la logística ningú en sap res. Ja té cordills. Els que hi vam ser no ho hem explicat, i crec que quedarà així. Tinc una bona anècdota amb en Xevi Roviró [l’actual alcalde de Folgueroles]. El dimarts abans del referèndum, fent una excursió per les Guilleries, ens preguntàvem si hi hauria urnes, i ens anàvem dient que sí, que segur que estava controlat. Fins al cap d’uns dies no vam saber per què tots dos ho garantíem amb tant convenciment [riu].
Antoni Anguera ha militat en algun partit polític?
Sí, a ERC, per l’Heribert Barrera; i de més jove, al PSAN i a altres de l’esquerra independentista.
Però ja no conserva cap carnet…
D’ERC me’n vaig començar a atipar amb Joan Hortalà, que se’ns ho va vendre tot, i el súmmum va ser arribar al tripartit i investir José Montilla (PSC) com a president. Vaig decidir trencar amb el partit. A vegades no hi ha més remei. Del que sí que estic orgullós és de l’ANC. A Gurb la vam muntar molt d’hora i hem treballat de valent.
El futur de l’independentisme el veu més popular que amb lideratge polític, per tant?
Sí. Fa poc vaig llegir una entrevista a en Lluís Llach en què ell ho argumentava molt bé. És el moment del poble, d’escamots que treballin per la desobediència. Som dos milions d’independentistes; si ens posem a pedalar junts, amb el cap i el cor, no ens podran aturar. Fa cinc anys vam tenir la República Catalana molt a prop. Celebro d’aquell moment que sorgissin tants moviments, com els CDR, però també penso que la gent no va saber on apuntar-se i, diversificant esforços, ens hem desmobilitzat. Amb els presos polítics va passar una mica el mateix. Jo vaig anar moltes vegades a donar-los suport, però hi va haver un punt que de tant cridar llibertat vam aparcar la paraula independència.
Vostè és vigatà o gurbetà?
Ara gurbetà, però Vic me l’estimo molt. Vaig néixer al carrer Sant Miquel, amb 33 esglésies en un radi de 500 metres.
I amb un peu sempre posat a la Vall de Núria. Què ha suposat aquest lloc per vostè i la seva família?
Hi vaig començar a treballar amb 19 anys, de socorrista, i després vaig passar a l’escola d’esquí i a l’estiu a fer-hi d’ajudant del guia de muntanya. A l’hivern ens hi estàvem tres mesos tancats. Més endavant hi vaig tornar amb les sortides del Club Esquí Vic i puc dir que sempre hi he mantingut el vincle. Quan la Generalitat va comprar el cremallera, a mi i a en Germen Coll ens van oferir convertir-nos en el fotògraf i el càmera oficial de la vall: retratar canalla, preparar publicitat, fer seguiment d’obres… D’aquí en va sorgir un contracte amb Ferrocarrils de la Generalitat, un temps que vaig gaudir molt i en què vam voltar amunt i avall fotografiant trens, ponts, la construcció del cremallera de Montserrat o les vies de Núria a Queralbs.
Ha introduït la variable de la fotografia, que ha estat la seva professió. Com va començar?
El meu pare era comptable, però tenia un cunyat a Sant Joan de les Abadesses, fotògraf de tota la vida, que ens en va ensenyar i ens animava a provar el negoci. Vam muntar una primera botiga al carrer Sant Miquel. Encara recordo que hi havia una portalada molt maca i, parlant amb el doctor Junyent, ens va aconsellar posar-hi un vidre amb una maneta d’espiadimonis. Més endavant em vaig traslladar al carrer Verdaguer i després, a l’estudi de Gurb, però la maneta l’he anat conservant.
Ha tirat fotos a més de 4.800 parelles el dia del seu casament…
Ui, en Parareda o en Roqué Cabrera segur que n’havien fet molts més. Anàvem a dos cada dia.
Era una feina agraïda? O els nuvis són molt exigents?
La gent abans només es casava una vegada i aquell dia no sabia pas què havia de fer. Nosaltres actuàvem com una mena de caps de protocol, mestres de cerimònies. Quan venien a la botiga els explicava per on entrar, amb qui, com repartir la família… En guardo bons records.
Li va passar com amb la muntanya? Una afició que de tant exercir-la es va professionalitzar?
No, jo no hauria d’haver sigut fotògraf, el que m’agradava de veritat era el muntanyisme. Tenia la titulació de guia, però en aquells temps es cobrava molt poc. Un cop havies pagat la vestimenta, l’hotel i els esquís, no et donava per més. A més a més, vaig tenir un accident greu a Núria. Això no treu que la fotografia també m’ha agradat molt. Encara ara tiro fotos, moltes amb el mòbil, i crec que d’aquí a tres o quatre anys els telèfons tindran tanta qualitat que aboliran les càmeres.
De foto seva, n’hi ha alguna que el faci sentir especialment orgullós?
La de la plaça Major de Vic el 3 d’octubre de 2017, el dia de la vaga general i el discurs del rei. Em va impactar. Era sol a dalt el rellotge de l’Ajuntament i em vaig sentir únic de poder veure, amb aquella perspectiva, tanta gent reunida pel país. De Núria també en tinc moltes; l’accident d’avió del 1970 a les Agudes… I diria que vaig ser l’últim a fotografiar la marededéu romànica d’Orís, que actualment està perduda. Em va llogar un drapaire per retratar una imatge en una casa de pagès. Al moment no em vaig adonar del que era, però al cap d’uns dies em va venir a veure la Guàrdia Civil demanant informació. Se suposa que va passar a França.
Amb això que explica del 3-O, per exemple, em fa pensar que és una persona sensible.
Sí, dilluns, amb l’homenatge a Gurb, també em vaig emocionar i plorar. És natural.
Sensible i coneguda. És veritat que no pot pujar cap cim de Catalunya sense haver de saludar algú?
Fa tants anys que vaig a muntanya… Conec molta gent, i també hi fa que m’agrada xerrar.
L’excursionisme ha sigut per vostè una manera de fer país?
Sí. Diria que per a tothom.
Ara també?
La gent que va a muntanya és la que clavaria una estelada a dalt d’un cim. Ho fa perquè s’estima la terra.
Els seus fills van créixer amb un mapa gegant de Catalunya al menjador.
Era molt gros. No sé on el vam comprar, però el vam emmarcar i podíem presumir de tenir el país sencer a dins de casa.
Que el rebategessin amb el sobrenom de Xato també ve de les excursions, no?
Van començar els esquiadors de Núria, com que tinc el nas xato… Els de muntanya no m’ho deien tant, però per molta gent s’ha quedat així. No em fa res.
La creu de Gurb, la puja cada setmana?
Ara, amb el càncer, em costa més, com a mínim cada quinze dies. Abans sí que hi pujava cada dia i, exceptuant un cop que em van operar, fa 50 anys que no fallo per Nadal.
Com ho porta, que estigui tan de moda?
Es va començar a fer famosa amb el trasllat del camp d’atletisme de l’Estadi cap a la zona esportiva, quan la van descobrir els atletes. Entenc que agradi. És el mirador més a la vora de Vic amb una alçada com si volessis en helicòpter.
Dilluns va ser dia d’emocions. I va repetir més d’una vegada que ara mateix lluita tant pel país com per la salut.
Sí, igual que en Tati Furriols i molta altra gent que està plantant cara al càncer. Ho hem de fer per força. No hi ha volta de full. Penso que si m’he de morir no em deixaran patir i, si passa, tinc 76 anys, he tingut la sort de viure.
Conviure amb una malaltia greu amb el seu esperit, sense perdre l’empenta, desperta admiració.
És que ho he de fer per força. No paro mai. Ara he muntat una exposició a Núria, excursions… Quan no és una cosa és l’altra.
La Marxa dels Vigatans ha homenatjat una vintena de persones des de l’any 2003. Diria que vostè és de les més populars?
Home, no, hi ha la Pilarín Bayés, en Lluís Solà Sala, en Tati Furriols…
Molts pertanyen a una mateixa generació.
Amb la Pilarín érem veïns. Amb 7 o 8 ja saltava al seu jardí. Som una generació que vam viure el franquisme i la transició, foscor i obertura. A mi, per exemple, em van xafar les quatre rodes d’un 600 en una manifestació en què demanàvem fer el Parc Natural de Bellmunt; vam ser a les manifestacions antiurani… Sota el paraigua de Joventuts 68, ens vam agrupar entitats com la Unió Excursionista de Vic, els Aspirants o els Boy Scouts i fèiem molta cosa. Recordo especialment muntar la primera parada de roses a Vic després de la Guerra Civil, el 1970, i una missa del gall a Sant Pere de Casserres en què vam travessar el riu i il·luminar tota la pujada pel bosc.
Dilluns li van fer centenars de fotografies. Aquest divendres, segona ronda. En té ganes?
Sí. I em fa molta il·lusió que s’hagi constituït una columna des de Gurb. Com va dir l’alcalde, miraran de mantenir-la cada any. Celebro que entre els teiers hi hagi gent jove i amb tanta empenta.
Amb actes com la Marxa n’hi ha prou per aixecar els ànims a l’independentisme?
S’ha de fer tot el que es pugui, sempre. Manifestacions, concentracions, lectures… i anar a Barcelona per la Diada també.
És optimista respecte a la República Catalana?
Totalment. Hem estat molt a punt. Jo potser no la veuré, però, com diu Vicent Partal, a vegades n’hi ha prou amb una guspira molt petita per canviar-ho tot.
