La negativa a assistir a la conferència de presidents convocada per Pedro Sánchez vol ser una evidència més –com si en faltessin– d’una singularitat mal entesa, que consisteix a afirmar un supremacisme, un no sotmetre’s a les formes generalment establertes que, al capdavall, acaba per resultar ofensiva per als altres

S’ha instal·lat com un fet habitual, normal, el tractar des del govern català amb menyspreu i de manera petulant tot allò que ve del govern de l’Estat o bé d’altres comunitats autònomes. Es fa fins i tot en moments crucials i quan es posen en risc la defensa dels interessos econòmics i polítics de la societat catalana. Encara que vol ser una mostra més de punyeteria i envaniment per a consum intern, resulta ben poc intel·ligent. La negativa a assistir a la conferència de presidents convocada per Pedro Sánchez vol ser una evidència més –com si en faltessin– d’una singularitat mal entesa, que consisteix a afirmar un supremacisme, un no sotmetre’s a les formes generalment establertes que, al capdavall, acaba per resultar ofensiva per als altres. Però ho és també per a tots aquells que no ens sentim representats quan el govern es mostra innecessàriament desconsiderat o poc solidari. Ens fa passar vergonya i deixa de ser, ni que sigui momentàniament i de manera simbòlica, el nostre. Però més enllà de la mala educació i un nou exercici de prepotència que no serveix de gaire més que per conrear una reputació d’arrogància que sembla que només trobem lletja i inacceptable quan la practiquen els altres, el gest ens pot resultar molt costós. Aquesta conferència de presidents no és un paripé, no és només anar-se a fer una fotografia, que és com ho intenten desqualificar els aplicats consellers des d’aquí, sinó un fòrum on es debatrà l’assignació per comunitats dels importants fonts Next Generation que ens arriben d’Europa per fer front als efectes econòmics de la pandèmia i per reorientar les estructures productives cap al futur. Estan en joc partides econòmiques molt transcendentals. Ser a la discussió no només significa assegurar-se una participació justa en el repartiment, sinó fer-ho d’acord i amb consens amb les altres comunitats autònomes. Un fet aquest molt important i que una part de la política catalana menysprea perquè vol fer evident constantment que no reconeix una legitimitat similar als altres com la que volem per a nosaltres mateixos. Que, a més a més, es plantegi en aquesta reunió, com s’ha anunciat, l’inici del debat sobre el nou model de finançament futur per a les comunitats ens hauria d’importar, i molt. Semblaria lògic pensar que es poden tenir interessos i estratègies compartides amb altres territoris i que això s’hauria de treballar. Allò que volem per a nosaltres no ens hauria de desagradar que també ho obtinguessin els altres. Hi ha concomitàncies amb altres regions perifèriques de la península i resulta més que obvi que compartim necessitats amb tot l’arc mediterrani. Deixar la Comunitat Valenciana o Múrcia soles en aquesta escomesa és un luxe que no ens hauríem de permetre. És un gran error. La fortalesa d’un país, d’un territori, d’un govern, no es manifesta en la seva capacitat per resultar desafiant, altiu i desagradable amb els altres, sinó per la seva astúcia a teixir complicitats, per la pràctica de l’empatia, per fer i poder comptar amb socis i amics. L’estratègia del govern català, i molt especialment de la facció d’Esquerra Republicana, que és la que ostenta la presidència, és fiar-ho tot a la necessitat de Pedro Sánchez dels seus vots al Congrés dels Diputats de cara a poder aprovar pressupostos i mantenir una certa majoria parlamentària, que no estabilitat política. Es creu des d’aquí que una vegada assolits els indults i haver establert compromisos per reprendre la Taula de Diàleg, només es pot visualitzar una relació de formes bilaterals amb l’Estat, com si s’estigués davant d’institucions dipositàries de sobiranies confrontades en peu d’igualtat, de tu a tu, i per escenificar allò tan barroer que consisteix a tenir agafat el contrincant per un lloc que fa mal. És donar per fet que el govern central ja defensarà els interessos catalans davant les altres comunitats, per allò que no tenen més remei que fer-ho. Es miri com es miri és una mala estratègia. No és el mateix ser als llocs que no ser-hi. La informació que s’obté i la capacitat d’incidir i convèncer no és ben bé la mateixa. Però, sobretot, es falta al respecte als altres, que tenen el dret a sentir-se tan legítims com qualsevol altre. Com les criatures petites quan fan rebequeries, semblem entestats a demostrar constantment que som desagradables, arrogants i prepotents. Justament quan es té una posició de força és el moment de fer bones relacions i establir vincles duradors, perquè quan canviï la correlació les consideracions i acords es mantinguin. Actuar de manera presumptuosa, altiva o insolent no acostuma gairebé mai a sortir a compte, a més de resultar tan poc ètic com escassament estètic. Ai el dia en què no et necessitin!

Fent amics