Josep Costa: “Hi ha cercles de poder polític i mediàtic que volen reescriure la història”

Fem aquesta entrevista el dia 27 d’octubre, quan fa cinc anys que el Parlament va votar la declaració d’independència. Un aniversari que no s’escau en un moment bo per al sobiranisme. Mirant enrere, diria que des de llavors ha estat en reculada?
Estem molt pitjor, evidentment. I hi ha hagut una reculada. Però no ha estat una progressió constant. Hi ha factors que han trencat els avenços que s’havien fet. A mi sempre m’agrada recordar que just abans de la pandèmia l’independentisme encara no estava desmobilitzat. Quan hi va haver la resposta a les sentències del Suprem, el moment era bo. Es va donar una mostra de fortalesa. O en l’acte de Perpinyà amb Carles Puigdemont, dues setmanes abans del confinament. Ha estat durant la pandèmia, que han passat moltes coses: les eleccions espanyoles just abans, els pactes a Madrid, la inhabilitació del president Torra… es dibuixa el canvi de rasant. Si hi afegim la mateixa pandèmia, s’ha creat un còctel destructiu. Hem sortit d’aquest parèntesi amb una dissociació gran entre la gent i les institucions.

L’escriptor Francesc Serés n’ha fet un llibre, sobre aquest desengany. Hi ha un moment que diu: “Ni el poder ni la política del país estan disposats a donar explicacions. O bé no saben com posar-s’hi o no els convé.” El que ha provocat aquesta dissociació és la manca d’explicacions?
Jo crec que n’hi ha hagut, i tots crec que sabem, amb un grau considerable d’exactitud, el que va passar i per què va passar. El problema són les lliçons que n’hem d’extreure.

I aquí ja no ens posem d’acord…
Hi ha cercles polítics i mediàtics, cercles de poder, que volen reescriure la història per dirigir-la en un sentit determinat que no respon a la realitat dels fets de fa cinc anys. Les explicacions hi són, per a qui les vol… el que no hi ha són les dimissions que hi hauria d’haver després.

S’ha imposat el relat de cada partit?
Hi ha hagut poca fiscalització, s’han demanat poques explicacions. Hi ha determinats líders polítics que diuen exactament el contrari que fa cinc anys i mai ningú no els pregunta quan mentien, si ara o abans. Penso que a algú que fa això li haurien de demanar a cada entrevista.

Potser ha canviat d’opinió, de manera de veure la situació…
Un pot canviar d’idees, d’ideologia fins i tot, de valors… però canviar explicacions sobre fets és més difícil. Quan has dit que per fer la independència s’ha de fer això o allò, i a més dius que no hi ha cap altra manera, costa molt d’entendre per què al cap de cinc anys volen fer-ho d’aquesta manera que sempre havies dit que era impossible. No es pot despatxar amb un he canviat d’idea.

La declaració d’independència que es va aprovar avui fa cinc anys, es pot entendre encara com un mandat? Hi ha qui diu que n’hi hauria prou només amb aixecar-la i publicar-la al Diari Oficial de la Generalitat…
El que hauríem d’haver après i no hauria de generar més discussions és que no és un problema de validesa, o de valor polític. A vegades em sap greu que es digui que va ser una ficció o un engany. Estic segur que algunes de les persones que la van votar no s’ho creien, o per a elles era un fet d’oportunisme per sortir del pas i anar cap a unes eleccions. Però això és irrellevant: en un Parlament, si s’aprova una llei –encara que sigui perquè un diputat s’ha equivocat en votar– allò és llei. N’hi ha molts exemples, de coses que s’han aprovat per accident, i mentre no es canvien, son vàlides. Fins i tot en el supòsit de que ningú es cregués que la declaració d’independència tenia un valor, el té. Perquè quan fas un acte parlamentari, una votació, ho llegeixes solemnement i ho declares aprovat, té vida pròpia. El valor polític que té és ser una expressió de la sobirania popular. Els diputats no són més que representants de la gent, no tenen la sobirania del país. I si ho van aprovar, existeix. La publicació, és prescindible. Els 70 països del món que van fer comunicats en resposta a la declaració d’independència de Catalunya no van esperar si es publicava.

Va haver-hi 70 països que van reaccionar? Cap a favor, en tot cas…
Expliquem-ho bé. La majoria van ser interpel·lats per Espanya, que buscava suport a la seva unitat. Si és cert que no existeix la declaració i no tenia cap valor, per què es dedicaven a fer això i van aconseguir que 70 estats –els més importants entre ells els Estats Units o la Unió Europea– fessin comunicats a favor seu? No podem dir que no va passar res. Una altra cosa és que no es pronunciessin a favor nostre.

Tampoc se’ls va demanar…
No vam fer res per merèixer-ho, ni vam actuar en conseqüència. Però vol dir que allò que vam aprovar al Parlament tenia una transcendència política i jurídica en l’àmbit internacional. És amb això que ens hem de quedar. Tenim una llarguíssima llista de països que han fet una declaració d’independència que no ha arribat a ser efectiva fins anys després. La dels Estats Units, que és un text fonamental històricament i molt potent des del punt de vista filosòfic, no es va ni votar, es va signar.

I aquí es va signar també?
Els 72 diputats que van votar-la, la van signar del seu puny i lletra, i això té un valor. Els que l’han signat no se’n poden desdir, al marge del que opinin avui. Van signar perquè tenien el mandat de fer-ho, van signar en nom nostre.

Ara som on som, no tenim República Catalana…
La feina més feixuga està pendent. La constitució de la República Catalana com un fet, un acte de sobirania que constitueix un poder independent. Deixar de ser governats per l’Estat espanyol, disputar-li el poder i guanyar. Impedir que els tribunals, els exèrcits i les policies actuïn a Catalunya. I això no es fa amb un paper, sinó exercint la sobirania. En el moment que el govern de Catalunya no va fer cap pas per donar compliment a la declaració, és evident que no vam intentar fer la independència. Si no som independents és perquè mai no vàrem tenir un govern que exercís el mandat.

Creu que el país s’ha enfangat en discussions petites, de vol gal·linaci? Contrasta l’ambició del que em diu amb l’actualitat d’aquests dies…
En el context d’aquests dies, especialment. Quan la gent em pregunta què caldria per arribar a la independència a partir d’on som ara, jo sempre dic que el primer que cal és parlar-ne. No es fa la independència parlant d’altres coses, i de coses insignificants. Una part de l’estratègia per fer-nos recular és distreure’ns en debats que ens allunyen de focalitzar l’objectiu.

Com quins?
Un d’ells, la repressió. La resposta que s’hi ha donat és equivocada, majoritàriament, des del primer dia. El franquisme ja ens havia ensenyat com esquivar-la, oi? “Faci com jo, no es fiqui en política.” Si la recepta per eliminar la repressió del tauler polític (o desjudicialitzar, com es diu ara) és fer bondat, jo no hi jugo. El mateix Consell d’Europa ens ha recordat que la independència és legítima, expressada en termes no-violents i democràtics. I no es pot criminalitzar. No pots renunciar els teus drets per evitar la repressió: alguns dels líders que eren a la presó van fer declaracions públiques renunciant a la unilateralitat de manera explícita, que després el govern d’Espanya inclou en la motivació dels indults. És a dir, els podem indultar perquè solemnement han abdicat.

Seria partidari de fer una llista al marge dels tres partits independentistes, com proposa l’ANC?
El més important perquè unes eleccions futures ens permetin avançar cap a la independència és que en la campanya es parli d’independència. Si no se’n parla, és igual si hi ha una opció o n’hi ha cinc, perquè no en sorgirà el mandat per fer la independència. I a la gent que li importa, no votaran en conseqüència. Es tracta de tenir el debat al capdamunt de l’agenda política. Fixi’s que en els anys ascendents del procés, tothom en parlava, fins i tot els que hi estaven en contra, que gairebé en parlaven més que els partidaris.

Les eleccions plebiscitàries, dèiem…
Exacte. Consisteixen precisament en el fet que tothom va a votar sobre un tema. I es converteixen en un plebiscit. Tenir el tema al centre és clau per avançar. I després cal explicar el com: els instruments, els terminis…

Però això vol dir deixar de banda qüestions tan importants com la crisi econòmica, per exemple?
És clar que no. Tots sabem que la independència ens cal per tenir un país millor, més just i pròsper. Per tant, hem de parlar de la crisi, de les infraestructures o dels serveis públics… però vinculats al projecte de la independència. És l’estratègia que havíem fet servir i ens va portar als millors moments.

Estic convençut que si es fes la llista cívica el seu nom seria sobre la taula, com a persona sense carnet de partit. Estaria disposat a tornar a la primera línia si li ho oferissin?
Ara no és el moment de parlar de candidatures o llistes, és el moment de tornar a posar la independència sobre la taula. És la meva preocupació. Jo no vaig buscar mai cap càrrec polític, no m’he presentat mai voluntari. Totes les responsabilitats m’han arribat per propostes que m’han fet. I ara tampoc em postularé per res. També dono per suposat que d’aquí a dos mesos estaré inhabilitat per presentar-me a unes eleccions. Si fes plans en aquest sentit, seria molt agosarat per part meva.

I ara que parla del tema. Com està el seu procediment judicial en la causa contra la mesa del Parlament? En la vista del judici va optar per marxar de la sala i plantar el tribunal.
Està vist per sentència. El judici va continuar, tot i que el fiscal creia que no s’havia de fer. Tant si la sentència és absolutòria com si és condemnatòria no hi estaré d’acord. Només hi ha una solució acceptable, que seria la nul·litat de tot el procediment. En altre cas, continuaré batallant. La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) es pot recórrer al Suprem, i després a Europa, on ja tinc presentades dues demandes més.

Vostè és jurista. O sigui, entenem que la seva línia de defensa és molt conscient i raonada.
Si, efectivament. Des del moment que es va obrir el cas, vaig argumentar de forma consistent i sistemàtica que no es podia fer aquest judici, perquè anava en contra de la inviolabilitat parlamentària. El tribunal no té jurisdicció, ni tan sols per absoldre’ns, simplement no ens pot jutjar. Tinc com a objectiu que això es reconegui.

Ja va obtenir algun èxit, amb la recusació de dos membres del tribunal.
Aquest tribunal ja té una trajectòria d’haver jutjat presidents de la Generalitat o membres de la Mesa del Parlament en circumstàncies absolutament irregulars. El que vaig fer és portar fins al final la denúncia. I ens van donar la raó, perquè estaven mancats d’imparcialitat.

Hauria estat bo que aquesta línia s’hagués adoptat en altres casos i judicis relacionats amb el procés?
Tot això són causes polítiques, i es veu amb el que està passant amb la renovació del Consell General del Poder Judicial, amb maniobres grolleres i escandaloses. Esperat un judici just en aquestes circumstàncies és impossible. Només queda boicotejar fins allà on pots l’acció d’aquesta justícia.

La reforma del delicte de sedició, es pot explorar o té els seus límits?
El risc és que pugui acabar pitjor del que està ara. La mobilització de l’1-O no té ni remotament les característiques de sedició.