Professor de Física i Química. Antoni Llach, tot i haver estat alcalde de Roda, conseller comarcal d’Osona i director territorial d’Agricultura, no s’autodefineix com a polític, sinó com a docent. Amb 65 anys, està jubilat. Però el pas per les aules deixa empremta. I records. Alguns, de noms propis de la política. A l’alcalde de Ripoll, Jordi Munell, o l’exlíder d’ERC Joan Puigcercós els havia tingut d’alumnes a les vedrunes. “Bons estudiants tots dos”, confessa a EL 9 NOU en una conversa al menjador de casa seva que arrenca al passat, però que de seguida s’encamina cap al present.
–Com viu el moment polític actual?
–El visc amb preocupació. Hi ha una paràlisi i una involució de drets.
–Les eleccions del 21-D ho resoldran?
–No.
Respon així. Sense revolts. Militant històric del PSUC, tota la vida ha exercit l’activisme polític. A les primeres municipals democràtiques, l’any 1979, ja va formar part –aleshores residia a Manlleu– de la candidatura Democràcia i Socialisme que liderava Josep Manzano i que va perdre davant Joan Usart, candidat del Grup Nacionalista de Centre Esquerra que desembocaria a CiU. Aleshores, com ara, existia un gran interès per la política. Li suggereixo que entre el 1979 i el 2017, des d’aquest punt de vista, existeix un paral·lelisme.
–No ho veig així. La gent, aleshores, no tenia cap mena d’intenció de viure de la política. Era una necessitat democràtica, no una sortida laboral.
El clima polític actual és agre. “Que hi hagi gent empresonada ho trobo deplorable”, explica. Són presos polítics? “Són presos polítics en tant que són polítics, però no en el sentit del temps de Franco. Els presidents d’Òmnium i l’ANC són presos polítics; els altres, són polítics presos”. Disquisicions semàntiques a banda, la conclusió és una: “No haurien de ser a la presó. És molt gruixut”.
Ho diu des de l’atalaia d’una llarga trajectòria política. Quan va desaparèixer el PSUC, va militar a Iniciativa i, després d’anys com a referent de l’IPMO, una força d’esquerres en l’àmbit municipal, va acabar-se afiliant al PSC quan, l’any 1996, José María Aznar va convertir-se en president del govern espanyol. Al PSC ja no hi milita. Considera que la davallada de suports dels socialistes, catalans i espanyols, s’inscriu en la crisi de la socialdemocràcia europea. Figures com Willy Brandt, Olof Palme o Bruno Kreisky són història. “Al llarg de la història hi ha moments en què es puja i altres en què es baixa. Ara es baixa. Estem en el pas enrere”, diu convençut que el socialisme, avui, “no té una alternativa social coherent”. I posa com a exemple la desintegració del PS francès, que quan era al govern va aplicar polítiques irreconeixibles per als seus votants. En aquest escenari, no se sent atret per cap partit, però li interessa el projecte de Catalunya en Comú. “És un experiment. Segurament sortirà malament, però almenys és un intent de trencar amb un estatus polític que ens ha dut a una situació molt desastrosa de pèrdua de drets socials, drets laborals…”. Per això critica que “no es parli d’aquests temes” i “tot ho engoleixi el procés”.
El procés. El moll de l’os.
–Per algú que sempre s’ha mogut en opcions transformadores, l’opció trencadora, ara, no és la independentista?
–Sempre he cregut que la política ha de servir per alguna cosa. I ara, amb el debat sobiranista al centre, tothom parla de guanyar. Però guanyar per fer què? Això és el que ningú ens explica.
Apassionat de llegir i escriure –no és gaire sabut, però fins i tot ha publicat poesia–, fuig de les xarxes. Els perfils de Twitter i Facebook els té inactius i de WhatsApp no n’utilitza. Gairebé sona estrany. Per ell, no. Prefereix la conversa amb els amics. A la política, n’hi ha fet. I valora que, des del respecte a posicions antagòniques, pugui mantenir relació amb antics adversaris: “Amb en Joan Usart, per exemple”. La pugna política, sosté, no va interferir les relacions personals.
En parla en passat i, ara, ja no s’hi veu. “Cadascú té el seu moment”, se sincera. Ara bé, reconeix que quan li demanen opinions les dona. I, a Roda, d’on és fill, continua implicat en activitats. Almenys, cíviques. Forma part d’un grup de recerca històrica que ja ha catalogat més de 7.000 fotografies. Sense pressa per matar la conversa se sent còmode a les tertúlies. Si poden ser dinant amb bona companyia, millor. De totes maneres, als dinars, ara, s’ha de ser prudent. “La gent es radicalitza molt. I has d’estar molt encertat per no ferir ningú i, per si et fereixen, saber-hi donar la volta. Els que, com jo, adoptem una posició intermèdia, rebem de tots costats”, constata. Ho diu amb un deix de resignació. El mateix amb què devia assumir l’ordre del metge quan li va dir que havia de restringit dràsticament el tabac. Poquets, però encara fuma alguns mehari’s, uns purets que han substituït els rössli i les fàries. “Com els havans, res”, confessa. El puro, en alguns imaginaris s’associa a les sobretaules, l’epíleg social d’un àpat. De Llach, amics i familiars expliquen que és un bon cuiner. La paella marinera, bona. La cua de bou es veu que la broda.
–Està malament que ho digui jo, però em queda bé.
Docent. Polític. I cuiner.
