Quan va néixer la Xènia li va quedar el cuquet de saber com hauria estat tenir-la de part natural. No és que en aquell moment Mònica Rius hagués pres cap decisió ferma a priori –“en el primer no saps gaire on vas”–, però tal com va evolucionar el part no va acabar tenint elecció. La Xènia, que el 8 de febrer farà 6 anys, arribava amb una volta de cordó al coll i els ginecòlegs van decidir administrar-li oxitocina per avançar les contraccions i aplicar-li l’anestèsia epidural; calia evitar una cesària.
Gairebé sis anys després, Rius arribava al part de la seva segona filla, divendres de la setmana passada, amb la decisió presa: volia que fos natural. “Ho havia de provar”, s’havia conjurat, com volent treure’s l’espina. Tot i que el condicionant del dolor “sempre fa respecte”, l’animava pensar que “si d’altres poden, per què jo no”. Que fos un segon fill li jugava a favor: “Tothom et deia que és molt més fàcil”. I així va ser. Va entrar a la sala de parts –que avui integra tot el procés, de la dilatació al postpart immediat– a les 12 del migdia i a 2/4 de 3 ja naixia la Isona. Res, comparat amb les interminables 12 hores que es va allargar el part de la seva germana gran. “Va anar tot molt bé, molt ràpid”, es felicitava l’endemà al matí. Durant tot el procés va estar acompanyada per dues llevadores, “la Marta i la Carme”, i va poder fer ús d’alguns dels aparells que faciliten la dilatació, com les pilotes o la banyera. Ni 24 hores després de parir, amb la seva parella, Eduardo Bautista, i les dues filles ja van marxar cap a casa, a Muntanyola, on viuen des de fa un any –després de residir-ne set a Tona, on treballen–. Segur que amb dues criatures se’ls girarà feina, però tant se val: “Ens en sortirem!”, s’acomiadaven dissabte amb la felicitat impregnada als llavis.
UN DE CADA QUATRE PARTS A L’HOSPITAL DE VIC SÓN NATURALS
De les 1.145 dones que l’any passat van tenir el seu fill o filla a l’Hospital Universitari de Vic (HUV), una quarta part ho van fer de part natural. Aquest percentatge s’ha mantingut estable els últims anys, malgrat la certa tendència a l’alça d’aquest tipus de parts que s’ha registrat en el conjunt del país. Per la doctora Assumpta Colomer, cap del servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’HUV, l’explicació és clara: “Ja tenim un percentatge de parts naturals molt correcte, per sobre de la mitjana catalana, d’acord amb la demanda que hi ha actualment a la comarca”. Unes xifres afavorides per la bona predisposició del centre a atendre aquesta demanda.
I és que quan l’any 2007 el Departament de Salut va aprovar un protocol per a l’assistència als parts naturals, amb l’objectiu d’oferir la mínima intervenció obstètrica possible durant el parts, l’aleshores Hospital General ja va ser un dels primers centres hospitalaris a acreditar-se. Actualment, la majoria d’hospitals ja ofereixen aquesta possibilitat, al ritme que també han anat adequant sales més còmodes i preparades per al moment del part. El mateix Hospital Universitari va estrenar, l’octubre de 2012, una profunda remodelació de l’àrea d’Obstetrícia i sales de parts. Un ambient més modern i acollidor que, indirectament, també podia facilitar la decisió d’optar per un part natural. La demanda, però, s’ha mantingut estable.
“Em pensava que tot plegat faria pujar una mica la mitjana de parts naturals”, reconeix Rosa Rosean, coordinadora de la Unitat de Llevadores, apel·lant a la certa “tendència social” en aquesta direcció, però també arran de “tots els mitjans de suport al part natural” amb què compta l’hospital des de la reforma de fa cinc anys, i a la detallada informació que es dona a les parelles –ofereixen una sessió mensual que inclou una visita a les instal·lacions–. Una informació sobre els diferents tipus de parts, però, volgudament “neutre”, adverteix Colomer. Per no condicionar ningú. “Un part natural és millor que un altre en què s’ha aplicat un analgèsic?”, es pregunta Colomer, tot recordant que els avenços tècnics han aportat seguretat al part i han permès combatre el dolor. Per Colomer, “el millor part” és aquell que, simplement, aconsegueix que “tant la mare com el nadó en surtin sans i que el record que se’n tingui sigui òptim”. Per això, la prioritat, segons ella, és poder parlar de parts “respectats”, en el sentit que “la dona ha d’estar molt ben informada i, a partir d’aquí, escollir sense apriorismes”. Colomer admet que les mares que opten d’entrada per un part natural “acostumen a ser les que ho tenen molt clar”. La por al dolor n’és el gran condicionant. I aquest “sempre és subjectiu”.
El 2016, l’últim amb dades definitives, es van atendre 1.269 parteres a l’HUV i van acabar naixent 308 nadons de part natural (un 24,9%), tot i que només ho havien sol·licitat prèviament 263 mares. La resta s’hi van acabar trobant com a resultat del mateix procés natural de dilatació. En d’altres casos passa al revés. Per exemple, el primer any de la reforma de l’àrea d’Obstetrícia, el 2012, van néixer 330 infants de part natural (22,4%), però ho havien sol·licitat 369 parteres. “A vegades no acaba sent possible i hem de procurar que això no generi frustració”, apunta Colomer, que recorda que la decisió continua estant sempre a mans de la mare durant tot el procés: “Haver escollit un part natural no és una sentència; es pot canviar d’opinió en qualsevol moment”, conclou.
