Joan Vila: ” Si vols saber com hauràs de viure en el futur, repassa com eren els anys 70 del segle passat”

L’enginyer i empresari Joan Vila, de Llanars, s’ha convertit en un referent sobre economia verda. Des del seu actiu perfil de Twitter (@joanvilallanars) i des dels llibres, argumenta amb dades els problemes que ens planteja amb urgència el canvi climàtic, i proposa sortides viables. El seu darrer títol, ‘Economia en el canvi climàtic’ (Icària Editorial), està generant un actiu debat sobre la qüestió. Joan Vila predica amb l’exemple: la seva empresa LC Paper, ubicada a Besalú, és líder destacada en l’aplicació de processos sostenibles i de baixes emissions de carboni en un sector que era tingut com a molt contaminant. Aquest dijous a les 7 de la tarda presenta el llibre al monestir de Camprodon.

Comencem per un fet molt concret. Fa unes setmanes, la Unió Europea va prendre la decisió que a partir de 2035 no es podran fabricar vehicles amb motor de combustió. Decisió dràstica, i amb una data. Pensa que això és caminar en la bona direcció?
Totalment. I porta anys treballant-ho. Personalment, parlo de la taxa de CO2 des de l’any 1992, i no em vaig inventar jo aquest concepte, el vaig treure de la Unió Europea!

Doncs com és que han trigat trenta anys a aplicar mesures?
Perquè en aquell moment va començar la globalització: la Xina va entrar a l’Organització Mundial del Comerç i es va iniciar un període d’eliminació d’aranzels entre països. Crear una taxa que exigia una protecció de fronteres era anar contra corrent. Per això hem trigat tres dècades que la UE fes un pas important com el que acaba de fer.

Al llibre, vostè hi diu que l’origen de moltes crisis que ara estem patint és, justament, “la globalització mal resolta”.
És l’origen, n’estic convençut. No l’únic. Però qualsevol gràfica d’augment del CO2 al planeta parteix de principis dels anys 90, quan la Xina comença a ser la fàbrica del món. La globalització impulsa un creixement que ja existia però que es converteix en exponencial.

Una altra afirmació contundent: diu que la tecnologia no sempre ens va a favor. Per què? Més aviat tendim a pensar que la tecnologia soluciona tots els nostres problemes.
És la paradoxa de Jevons. Era un físic que l’any 1885 es va adonar que com més eficient era la màquina de vapor, més carbó es consumia. I això ha passat amb tot: si els cotxes o els avions han estat més eficients, hem anat més lluny i els hem agafat més sovint. La tecnologia té solucions, sí, però avui el seu objectiu no és l’eficiència sinó el creixement. I aquí tenim el problema. Com indexem l’economia perquè la tecnologia passi a ser útil? Tot això significa canviar paràmetres de l’economia, i la tecnologia no ho farà perquè és un instrument, no és intel·ligent per ella mateixa.

L’únic que fem, doncs, és xutar la pilota endavant i ajornar els problemes mediambientals?
Sempre. L’home és l’únic depredador que no deixa que les seves preses es recuperin. Les mata i en busca una altra. I això és perquè, repeteixo, tenim mal indexada l’economia.

Hem de canviar el concepte del PIB, el producte interior brut?
El PIB està pensat per mesurar el creixement, que és el que interessa a l’economia financera: si l’any que ve creixerem un cinc, un dos o un zero. Però és fer-se trampes al solitari perquè no mesura els paràmetres negatius. Per exemple, quan hi ha una catàstrofe natural no la compta com a impacte negatiu. Al llibre poso l’exemple de la factoria d’Ercros a Flix, que durant cent anys va acumular fangs tòxics a la presa. Va comptar com a positiu mentre ho feia, i el dia que es van retirar amb recursos públics, també va comptar com a positiu. I això és una anomalia.

Canviem els paràmetres de mesura, doncs…
Però hi ha una qüestió més important, de fons: hem de redirigir l’economia perquè no sigui només créixer per créixer sinó créixer en qualitat. El nostre benestar és el fruit de la productivitat que ha guanyat la humanitat des del seu principi. Li explico una anècdota d’un viatge que vaig fer a Egipte: davant de la piràmide de Keops em vaig imaginar cent mil persones posant blocs de més de dues tones de pes… i sense la roda! Com que soc enginyer, vaig posar-hi xifres i em preguntava quants haurien estat si haguessin tingut la roda. Deu vegades menys? I després de la revolució industrial? Deu vegades menys encara. El que necessitava cent mil persones al principi ara es faria amb mil o menys. On serien les altres, on han anat? A treballar en altres coses! Això és el que ens dona el nostre benestar: la salut, l’ensenyament… Per tant, l’augment de productivitat és bo. No podem dir alegrement que aturem l’economia, perquè ens carregarem el benestar.

Així doncs, no és partidari dels postulats sobre el decreixement?
Ja hi acabarem anant, per força. Però fins on decreixem, on ens situem? Als anys 70? A principis del segle XX? O més enrere? L’any 1880 l’esperança de vida era de 29 anys… anem allà? No tindria sentit. El que toca és reconduir l’economia però mantenint la productivitat. El que falla és el nom. És a dir, hi ha una productivitat del capital, que vol dir que tu inverteixes cinc i n’obtens dos o tres, que es tornen a reinvertir… i això és bo. Després hi ha la productivitat laboral, és a dir, que si tu tens 50 treballadors i aconsegueixes fer el mateix amb 40, els altres 10 poden fer una altra feina. Els dos conceptes estan en conflicte permanent, i per trobar-hi una sortida, aquests dos fiquen mà a la productivitat de les matèries primeres… i aquestes no es queixen. Extraient més matèries primeres, tot el sistema funciona.

Però això té un límit…
Sí, perquè no són renovables. El que estem fent és malgastar, prendre un recurs que estem esgotant. I en economia això té una solució: indexem les matèries primeres, taxem-les. No té sentit que paguem l’IVA de la música i en canvi paguem una taxa tan petita per l’aigua. I qui diu l’aigua, diu el ferro, que no té cap taxa. Això passa en totes les matèries primeres i és un error que ara veiem: no penalitzar l’energia fòssil ha portat al canvi climàtic. Redirigim l’economia: busquem l’eficiència, el reciclatge, i posarem d’acord les tres productivitats.

El reciclatge, la clau per poder viure en un món que és finit.
Al món hi ha 103.000 milions de tones de recursos, tant si és petroli com ferro com el que sigui. I d’aquests, només en reciclem 9.000 milions, mentre que poc més de 20.000 milions es queden en forma permanent (carreteres, edificis…). Com pot veure, no reciclem gairebé res, i això és dramàtic. S’ha de resoldre posant el focus en el reciclatge o en l’ús de menys recursos, l’eficiència. I les dues coses s’han de fer. Li explico amb dades de Catalunya: l’any 2018, l’energia primària del país va ser de 295 terawatts/hora. D’aquesta se’n van convertir 165 en energia final, la que ens arriba. Però l’energia que fem servir els ciutadans són només 51 terawatts. Un 17% del total. Què vol dir això? Que ens hem convertit en una màquina de dispersar i malbaratar recursos, que llencem a un abocador o a l’aire.

Tenim coneixement, tecnologia per aturar el canvi climàtic, però no l’utilitzem. Per què?
Tots volem mantenir el nostre estatus, ningú vol que li toquin. Tenim barreres ideològiques o millor dit, culturals. Com ara a Catalunya en el cas de les renovables.

Ens demana un sacrifici?
Un canvi de manera de viure. Si vols saber com hauràs de viure en el futur, repassa com eren els anys 70 del segle passat. Llavors ja érem frugals però l’economia mundial va fer un gir, sobretot amb les dues primeres crisis del petroli, que arriben després de més de dues dècades molt bones. I va entrar el neoliberalisme, que portava també dècades preparant-se, creant ideologia: Milton Friedman i l’Escola de Chicago, de la qual beuen Thatcher i Reagan. Però recordem sobretot que als anys 70 no teníem ni els serveis sanitaris ni socials ni de protecció a la gent gran que tenim ara. Que ens van arribar tard, però que van arribar.

A tot això no hi podem renunciar…
No. Però podem tornar a consumir el que necessitem. La cita que encapçala el llibre és de l’economista Ernst Friedrich Schumacher, i la va escriure l’any 1973: “El que és suficient és Bo. Més del que és suficient, és dolent”. Agafar l’avió només quan sigui necessari, i amb el cotxe igual. O no canviar tant de roba de baix cost. Recordo que érem feliços, i segurament perquè va coincidir amb el final del franquisme, amb la il·lusió per construir alguna cosa nova. Però també per la vida social, per les colles, pel voluntariat i les activitats, per sentir-te bé en l’entorn en què estàs… Ara vivim en el comprar, comprar i comprar que porta a deute, deute, deute.

I no pot ser que aquesta transformació acabi perjudicant sobretot les classes més desfavorides?
Per compensar les pèrdues de poder adquisitiu la UE ha dit que crearà un Fons Climàtic Social de 72.000 milions d’euros, que crec que és insuficient. Però per altre costat això ens portaria a haver de fer noves inversions que ho compensarien amb la creació de nou treball. Això ha d’anar acompanyat d’un relat potent, i en llocs com a França el van intentar crear, tot i que no va arribar a tota la població. Ho havien fet força bé, però amb la crisi dels armilles grogues va esclatar per un problema de comparació: el senyor de Montpeller que havia d’anar a treballar amb la furgoneta veia com li apujaven el gasoil, mentre que a les zones urbanes tenien un transport públic. Qualsevol transició provoca injustícies, sense voler. I s’han de resoldre.

Una de les mesures que vostè proposa és la generalització de la taxa sobre les emissions de CO2.
Quan vaig començar a teoritzar sobre aquesta taxa, ja fa anys, vaig dir que s’havia d’aplicar a partir d’uns principis ineludibles. No te’n pots saltar ni un: universal, progressiva, intensa, transparent, fiscalment neutra (és a dir, que tots els recursos han de tornar a l’economia), justa (que el retorn sigui de forma que els de baix rebin més que els de dalt), i amb la carbon border tax per gravar productes fets en països amb normatives menys estrictes.

Hi ha exemples de països que ja estiguin aplicant aquesta taxa?
Els primers que van començar van ser els suecs. Van utilitzar els ingressos de la taxa de CO2 per disminuir la cotització social de les empreses. Aquesta és una palanca brutal, perquè abaixes de cop els seus costos laborals. A França els han destinat a una millora dels impostos si l’empresa crea llocs de treball. A Califòrnia, la taxa de CO2 serveix per subvencionar la rehabilitació d’habitatges. I el cas més revolucionari de tots: el Canadà retorna aquests ingressos directament al contribuent, també de forma progressiva. Què està passant ara? Que bona part d’aquests ingressos no es queden als estats sinó que se’n van a Europa. Amb la pandèmia, i per dotar els fons Next Generation, Europa s’ha endeutat, i ha hagut d’apujar el seu pressupost, en part amb els ingressos per taxa de CO2. Per tant, hem de pensar que una part d’aquests aniran a Europa. Tot és molt complicat, com veu.

Entre tots aquests països que esmenta no hi surten els Estats Units o la Xina, grans emissors de C02…
Els Estats Units és decisiu, amb Donald Trump hi havia un fre, però Joe Biden és important per diversos motius. Pot acabar passant per l’esquerra a Europa, com en el cas de l’impost a les grans tecnològiques. Veurem notícies sonades en l’àmbit fiscal, als Estats Units. Hi ha hagut moments de la seva història del segle XX amb un gran sentit social: Nixon va arribar a considerar fins i tot una renda bàsica universal, i no va ser realitat perquè el Senat li va tombar. Quan tenen problemes, saben resoldre’ls. I parlo d’ells perquè són l’única economia mundial disruptiva, troben finançament per a idees que poden semblar inversemblants. La Xina, o el Japó o Europa, això no ho sabem fer. Biden és la gran esperança en el canvi climàtic, és capaç de mobilitzar recursos que vagin dirigits en aquesta direcció, n’estic convençut.

Tornem a Catalunya. Darrerament, des del seu compte de Twitter hi ha insistit, i el preocupa. No està d’acord amb la moratòria actual de parcs eòlics o fotovoltaics?
Fa pocs dies, en un acte de la patronat Pimec, vaig dir que Catalunya fa pactes d’un nivell altíssim. Però el resultat és que no es posen en solfa, perquè no s’ha fet res. I tornem a fer un altre pacte… Ens hem quedat en una societat de fer documents i prou. I el resultat és que se’ns en va molt de teixit industrial, ho constatem des de fa anys. I ara correm el risc que se’ns en vagin totes les renovables.

Quines conseqüències tindria?
Primer de tot, que no podrem construir el relat de cara als ciutadans que les coses s’han de fer de manera diferent. Sense fer cap pas, no hi haurà debat. I després, que ho acabarem externalitzant: som capaços de crear la Llei del Canvi Climàtic i no complir-la. Hi ha un projecte molt important de l’empresa Forestalia per transportar 6,6 gigawatts de fotovoltaica i sobretot d’eòlica des de l’Aragó fins a Catalunya. I el problema és que quan tens ocupats els nodes de producció ja no tens capacitat per entrar-hi. Vas a Red Eléctrica i li demanes dret de connexió, presentes un aval i te’l donen. En el moment en què Catalunya vulgui entrar-hi, no podrà! Tenim el 5,3% de l’energia primària en renovables, i hem d’arribar al 40% l’any 2030. No ho complim, i vindrà el dia que haurem de demanar-ne responsabilitats a algú. Hi haurà ciutadans que posaran demandes als tribunals per obligar els seus governs a fer els deures.

Però hi ha molta protesta social davant de segons quins grans projectes de parcs eòlics o fotovoltaics.
Sabent aquesta resistència, hem de fer visibles les altres opinions. Un moviment ciutadà per empènyer el govern a avançar en les renovables.

Vostè és un reconegut amant de la muntanya. Es fa la idea de veure molins en alguna de les carenes del Ripollès?
A Coll d’Ares, no em faria res.

Hi havia hagut algun estudi sobre aquest possible parc eòlic…
El vaig fer jo. Està clar que fan lleig, però algun peatge hem d’admetre. És un canvi d’imatge en el paisatge, si estan ben posats o ben distribuïts. Els mapes de vent ens mostren, però, que el projecte vital, que s’ha de fer sí o sí, és el parc eòlic marítim del golf de Roses.

Per què és tan necessari?
Perquè pot ser molt gran, d’1 gigawatt. Pot arribar a cobrir el 50% de les necessitats de les comarques de Girona l’any 2050. Cada molí pot tenir un funcionament de més de 4.000 hores a l’any. Per això no ho podem deixar escapar. I percebo canvis d’opinió a l’Empordà veient la part positiva d’aquest pla. Alguns diran que preferirien que es repartís a cada poble. Suposant que hi hagués prou vent, creuen que l’impacte de quatre o cinc molins per poble seria menor que el del parc? Hem d’implicar-nos tots, i no només en les renovables, també en el consum.

ENGINYER I EMPRESARI, APASSIONAT DE LA MUNTANYA

El lloc on Joan Vila se sent arrelat és la Vall de Camprodon i en concret, Llanars. Per això no és estrany que la muntanya sigui una de les seves grans passions. De fet, el seu primer llibre va ser Caminant per la vall de Camprodon (Curbet Edicions, 2003). El segon destil·lava les seves reflexions sobre el daltabaix econòmic que havia començat l’any 2008, a partir de la pròpia experiència: Crisi des de la trinxera, economia per a empresaris (Curbet Edicions, 2014), i aquí va revelar tota la seva capacitat comunicativa: arguments clars, fonamentats en la sòlida base de dades. La vida l’ha portat a fer d’empresari, però en cada una de les seves reflexions i accions hi respira l’enginyer, titulat primer en Enginyeria Industrial a Terrassa i després en Tecnologia del Paper a Grenoble (Suïssa).

Ara torna amb un tercer llibre: Economia en el canvi climàtic, amb l’explícit sotstítol de Full de ruta cap a la societat frugal. La crisi climàtica la tenim a sobre i ningú no ho dubta, en un estiu en què incendis i inundacions s’alternen en les notícies. L’autor proposa alternatives, camins per transitar cap a l’horitzó d’una economia verda, sense emissions de carboni. Però una economia, al cap i a la fi, perquè no creu en el decreixement per se.

Tot això ho diu des de l’autoritat moral que li dona haver-ho posat en pràctica a la seva empresa, LC Paper de Besalú, hereva de l’antiga Papelera La Confianza, fundada al segle XIX. Se’n va fer càrrec l’any 1981 i des de llavors ha demostrat la seva capacitat per sobreviure a diverses crisis i, al mateix temps, convertir-se en un model de sostenibilitat dins d’un sector tingut com a altament contaminant. Va començar per una planta de cogeneració als anys 90, des de fa cinc anys amb una planta de biomassa i ara projecta un parc fotovoltaic per fer-se completament autosuficients i descarbonitzats. Emissions zero. Només una dada recent: el passat mes d’abril es van convertir en la primera paperera d’Europa i la primera mundial especialista en paper tissú que obté la certificació B Corp. Aquest distintiu es concedeix a empreses líders de 70 països del món en responsabilitat social corporativa, que inclou criteris mediambientals i socials. I això ho fan des d’una empresa que es pot considerar petita per les dimensions del seu sector, amb un centenar de treballadors i que l’any 2019 va facturar 46 milions d’euros. Un dels seus secrets ha estat la innovació en els productes, la darrera de les quals és el paper higiènic ecològic Dalia, el primer que s’envasa sense cap ús de plàstic, amb un embolcall de cartró. Ja es pot trobar en el sector de la gran distribució i marca un camí que de ben segur seguiran altres fabricants. Així han aconseguit superar tots els vaivens d’una economia que Vila voldria més arrelada en les empreses i menys en l’especulació d’uns mercats financers que considera totalment desconnectats de la realitat.