L’augment sostingut del nombre de persones centenàries a Catalunya, actualment més de 3.000, és un indicador clar de l’envelliment demogràfic, que ja representa el 26% de la població. Aquest fenomen, que s’associa a la millora de la qualitat de vida i a factors genètics, planteja reptes socials i econòmics de gran abast. En parlem amb el doctor en Economia Jordi Franch.
És una bona notícia que augmenti l’esperança de vida?
D’entrada sí, sempre que parlem de més anys amb qualitat de vida. Viure més anys sense salut o bones condicions no seria tan bona notícia. Ara bé, des del punt de vista de l’estat del benestar, l’impacte és més aviat negatiu.
Pel cost econòmic.
El nostre Estat assumeix el finançament i l’execució de serveis com les pensions, la sanitat o l’educació. L’envelliment creixent de la població afecta directament la despesa en pensions, que és la més important de totes, seguida de la sanitat. Es tracta de dues partides que estan al cor del sistema, i les més tensionades per l’envelliment i la manca de relleu generacional.
Quin és el principal perill?
La despesa en pensions és, amb diferència, la primera del pressupost públic. A Espanya, prop del 50% del PIB, la meitat de les nostres rendes, es destinen a finançar l’Estat. Dins d’aquesta despesa, les pensions suposen uns 242.000 milions d’euros anuals, mentre que els ingressos per cotitzacions socials pugen a 176.000 milions. El dèficit és enorme, d’uns 66.000 milions d’euros l’any, el 4% del PIB. Avui, un de cada tres euros que gasta l’Estat va a pensions. I totes les projeccions indiquen que la despesa continuarà augmentant. Si mantenim aquest sistema de repartiment, en què els treballadors paguen les pensions dels jubilats, la situació és insostenible. A l’inici de la democràcia, quatre treballadors finançaven un pensionista. Avui la proporció és de dos per un, però el 2050 s’estima que hi haurà només un treballador per pensionista. Amb aquesta base, les matemàtiques són ben senzilles: si ara la pensió mitjana és d’uns 1.800 euros, el 2050 podria ser de la meitat. El sistema, tal com està dissenyat, no s’aguanta, i és una gran amenaça a l’estat del benestar.
Com s’hauria de corregir?
Tan important és debatre com arreglar-ho com dir com segur que no s’ha de fer. Algunes de les mesures que sentim dels polítics, entre les quals retardar l’edat de jubilació o ampliar els anys per calcular la base, només maquillen el problema. El sistema continua sent el mateix, de repartiment. La solució real passa per un sistema dual, el que funciona a tots els països pròspers i desenvolupats: una base mínima pública de repartiment, que garanteixi una xarxa social i atenció pública, i una part complementària privada, basada en la capitalització individual. Això vol dir que una part del que paguem a la Seguretat Social –prop del 40% o 45% del sou brut– es destinaria a una guardiola personal, que aniríem acumulant i podríem recuperar a la jubilació. L’altra part continuaria anant al sistema públic.
Això és viable tècnicament?
Totalment. Ja està experimentat en altres països. La Gran Bretanya, per exemple, va permetre que els treballadors triessin si volien destinar part de les seves aportacions a fons privats, i la majoria hi van optar. Això va creant un sistema dual: una xarxa pública que garanteix una pensió mínima, i una part privada que depèn de les pròpies aportacions. A més a més, els diners que ara acaben al sistema públic no generen cap rendiment. Quan l’Estat n’ha tingut excedent l’ha destinat a deute públic, que rendeix un 1% o 2%, mentre que el mercat financer a llarg termini pot oferir un 8% anual. La diferència és abismal, i més si la sumem any a any. Amb un sistema de capitalització, augmentaria l’estalvi, la inversió i el progrés tecnològic.
