Sara Manjón va assumir aquest dijous la gerència del Consorci Hospitalari de Vic. Relleva en el càrrec el doctor Pere Soley, que en aquesta entrevista apunta reptes de futur i fa balanç de la seva feina al capdavant de la institució durant els últims cinc anys.
Aquesta setmana ha deixat la gerència del Consorci Hospitalari de Vic (CHV). Pesa més la pena o la satisfacció?
Una barreja de totes dues coses. Pena de deixar una tasca que m’omplia i satisfacció de fer-ho amb l’hospital ben encarrilat i una successora que mantindrà les mateixes dinàmiques.
Plega per voluntat pròpia?
Sí. Tinc 73 anys. És el que toca.
Quan va prendre la decisió?
Més o menys pel desembre, però han passat uns mesos entre comunicar-ho, preparar el relleu de la millor manera possible, procurar que els canvis no fossin traumàtics… Com que al darrere no hi havia un problema d’immediatesa, tampoc tenia pressa.
Què li han dit des de la Generalitat?
Que cap problema, respecten la decisió. Hem parlat més sobre la substitució i el moment adequat per fer el traspàs. També sobre si jo, ja com a jubilat, puc donar un cop de mà en altres coses.
És Pere Soley qui proposa Sara Manjón com a nova gerent?
Jo participo en la proposta, donant la meva opinió sobre possibles successors.
No és un nom que suggereixi vostè, però?
Sí, també. Amb ella ja havíem treballat junts, coneix el sistema i fins ara era una de les directores del CatSalut. Sabíem que podia tenia interès en aquesta plaça i em semblava una candidata important.
Als anys vuitanta, vostè ja havia ocupat càrrecs directius a l’Hospital de la Santa Creu i el CHV. Que el 2016 el nomenessin gerent va ser com tornar a casa?
Quan vaig deixar l’Institut Català de la Salut, em van oferir vàries alternatives. Una era venir aquí. Automàticament vaig pensar que sí.
Per què?
Tenia clar que segurament seria la meva última tasca abans de la jubilació i m’agradava la idea de tornar als orígens, però a més en aquell moment a l’hospital de Vic se li podia treure més profit, impulsar dinàmiques que el convertissin en més resolutiu.
Va ser complex el relleu amb el doctor Anglada?
Per part meva, no; en tot cas, a nivell del Departament de Salut i del consell de govern d’aquí. Pel que sé, la discussió se centrava més en el seu cessament que no pas en el nom del substitut.
Però li sap greu la manera com va marxar?
Sempre agrada que els relleus puguin ser com el que fem ara. Amb l’Antoni Anglada érem amics, ens coneixíem, la meva intenció no era treure’l d’enlloc. Simplement vaig passar a ocupar el càrrec que ell havia de deixar.
L’ha consultat durant aquest anys de gerència?
Hem tingut poca relació. Ell va anar a Campdevànol i aquí, en canviar els objectius, ens hem bellugat en una línia molt determinada. La pandèmia tampoc hi ha ajudat.
Vostè venia de dirigir l’ICS. Es podria entendre com un pas enrere tornar a un hospital?
És un pas a la dreta o l’esquera, però no hi ha passos enrere. He estat a sis hospitals diferents, curiosament alternant-ne un de concertat amb un de l’ICS. A cadascun hi he anat per uns motius determinats i, en el meu marc mental, la mida d’un o de l’altre no significa avançar o retrocedir.
Amb què es queda de la gestió d’aquests sis anys?
Haver prioritzat els aspectes públics de la gestió sanitària i incrementat el paper de l’hospital com a referent dins del sistema. Això ho hem aconseguit de dues maneres: amb nous serveis i augmentant la capacitat de resolució, que vol dir més activitat i més complexitat. Per fer-ho possible, ha calgut redissenyar i reforçar els sistemes de planificació, tenir un estudi mil·limetrat de l’activitat quirúrgica, les proves complementàries, les consultes… I seguir exhaustivament les llistes d’espera.
I pel que fa a nous serveis?
N’hem creat d’oftalmologia, urgències, unitats funcionals per facilitar les tasques, una unitat d’intervencionisme… Hem ampliat la clínica del dolor, hem millorat l’hospital de dia i des d’aquest estiu portem a terme la cirurgia de retina. A l’octubre començarem amb la d’obesitat mòrbida i estem pendents de tràmits en otorrinolaringologia i implants coclears. Als grups d’exploracions complementàries hi hem sumat els tacs cardíacs. L’objectiu és que l’hospital sigui el màxim de resolutiu i la gent de la comarca no s’hagi de desplaçar. En paral·lel, continuem acreditant docència en noves especialitats. L’última ha sigut la de pediatria, però també treballem per la d’anestèsia i radiologia. Una altra de les coses que farem amb la universitat és muntar un institut de recerca. Tenim ja identificat un espai per equipar com a biobanc.
“Continuem captant”, “treballem”… Parla en present.
Fins aquesta setmana encara he set aquí. També s’ha d’entendre que la base d’un gerent és el seu equip. Jo me’n vaig, però ells es queden.
Vol dir que es mantindrà el mateix que ara?
Jo diria que majoritàriament sí. La decisió, tot i això, correspon a la nova gerent.
Caldria marcar com a prioritat una reforma integral de l’hospital de Vic?
Independentment que algun dia s’estudiïn ampliacions, aquest projecte ja el tenim. Des del 2017 rebem cada any 2,5 milions d’euros del CatSalut per millorar les instal·lacions. Ara estem arreglant l’heliport i fent un nou laboratori. Això ens permetrà ampliar les consultes externes, però també hi ha prevista la reforma de quiròfans, esterilització, set unitats d’hospitalització pendents de posar al dia…
Per què s’arriba al punt que calguin tantes obres? És fruit d’una mala gestió?
Els hospitals es fan vells i van quedant obsolets, de la mateixa manera que se sofistiquen els quiròfans o la distribució de les habitacions.
Però les instal·lacions de Vic no són com les de Manresa o Olot…
Està clar que des de fora l’aspecte no és el mateix, però els quiròfans estan dotats amb l’última tecnologia, la radiologia l’hem renovada tota… La capsa se’ns ha fet antiga, però no el contingut.
Des d’Osona no hem sabut jugar prou bé les cartes?
Això va a tongades. El CatSalut és sensible als moviments i les demandes locals, però també s’ha de dir que a Olot ara tenen un hospital nou perquè el d’abans era molt vell. Tot i que la carcassa no sigui nova, les nostres instal·lacions són operatives i es van modernitzant.
Haurien d’arribar més diners per a la despesa ordinària?
Ja hem dit altres vegades que necessitem més recursos per continuar fent l’activitat actual i assumir-ne més. A urgències, els ingressos econòmics en base a les persones que atenem són insuficients en comparació amb la despesa que suposa l’estructura del servei. Això genera un dèficit. Hem arribat a un acord previ amb el CatSalut perquè es revisi el model i segurament Vic serà un dels centres pilot on començar. L’altre gran problema és que fem més activitat de la que tenim contractada i ens la paguen a una tarifa per sota de la convencional.
Per què costa tant revertir aquest desequilibri?
Això ho hauria de respondre el CatSalut segons els seus criteris de distribució del finançament.
Entitats com Osona contra el càncer acaben suplint mancances de l’administració?
La seva col·laboració és essencial. S’ha de reconèixer i agrair. Ens ajuden perquè s’integren molt en els objectius de la institució.
Quin ha estat el pitjor moment d’aquests sis anys?
Preferiria parlar de moments complexos, com la fase inicial de la pandèmia. Tot i les circumstàncies, la resposta dels professionals va ser extraordinària, igual que la de moltes empreses de la comarca que ens van ajudar de mil maneres. També va ser un repte la segona meitat de l’any passat, quan vam intentar recuperar l’activitat que no havíem pogut fer. Tot l’equip va respondre. Sotmetre un hospital a experiències d’aquestes no és desitjable, evidentment, però pot ser bo per demostrar la seva agilitat i capacitat de resposta.
Fa tres anys els metges van sortir al carrer queixant-se sobre les seves condicions laborals. Els col·lectius infermers tampoc estan contents. Què s’hi pot fer?
Amb els metges hem anat millorant les retribucions. En els últims temps també hem canviat, per jubilació o perquè se n’han anat, 15 caps de servei. Ara tenim la plantilla mèdica bastant ben coberta. Amb infermeria anem més escassos. L’atenció primària és molt atractiva, no tant retributivament, sinó en qüestió d’horaris. No podem obviar que estem dins d’un conveni i formem part del sistema públic, amb unes normes pressupostàries que hem de complir. Podem fer petits ajustos, i estem intentant retribuir els doblatges i reforços de manera que siguin estimulants, però tenim marges limitats.
L’hospital de Vic és poc atractiu a l’hora de captar talent?
En aquests moments no. Hem incorporat gent jove, implicada i amb ganes de tirar projectes endavant. Això també engresca altres metges.
A la Facultat de Medicina hi ha bon planter?
També ha sigut un impuls important. Els facultatius poden combinar la tasca assistencial amb la docència. Ara mateix tenim 74 professionals a la universitat.
És una mala notícia que els habitants del Ripollès deixessin de tenir de referència l’hospital de Vic?
No va ser una bona notícia. De totes maneres, sabem que s’està replantejant si acaba tornant l’eix de la Vall de Ribes, Campdevànol i Ripoll.
Donar servei a menys massa crítica reduïa l’aportació econòmica per part del CatSalut?
Hauria de ser així de senzill, però quan cobríem el Ripollès no rebíem recursos addicionals. Ara serà moment de discutir-ho. Si recuperem habitants, cal ajustar el finançament, que vinguin amb el pa a sota el braç.
Vostè és metge. Què aporta això al càrrec de gerent?
Tenir un coneixement molt més profund del que implica prendre determinades decisions. Si has fet moltes guàrdies a urgències, saps quins problemes hi ha, i el mateix amb qualsevol altre camp. Si no ets metge, has de passar una fase més llarga d’aprenentatge fins a habituar-te.
És el cas de la senyora Manjón.
Ella ja té una llarga trajectòria en salut. Ho coneix perfectament. Com a gerent, també has de formar-te en economia, contractes, lleis laborals… Són coses que els metges hem d’aprendre, però per això comptes amb tot un equip.
Abans la gerència l’acostumava a assumir el director assistencial. S’ha acabat això?
Històricament era així, potser producte de la causalitat, però hem anat evolucionant.
Li hagués agradat quedar-se com a president del CHV?
És una decisió del Departament.
Es va oferir?
He manifestat que em jubilo, però que crec que puc seguir aportant coneixement i experiència en el que sigui necessari, com ara comissions, projectes específics o òrgans de gestió. Aquest oferiment l’he fet al CatSalut i a la Conselleria. Estic a la seva disposició.
A què li remet la paraula jubilació?
De moment no m’hi he entretingut a pensar massa. Deixar de fer una activitat professional amb horaris rígids i una llista molt marcada d’obligacions.
Fa anys que EL 9 NOU li demanava aquesta entrevista. Per què tenia tantes reserves a l’hora de concedir-la?
Mai acabes de trobar el moment adequat o un missatge que valgui la pena transmetre i debatre. Ara penso que és una cosa que devia. Toca fer balanç de com està el Consorci i cap on s’encamina.
