L’onada electoral que va passar per Osona i el Ripollès el 14-F era clarament de color blau turquesa. En concret, del que representa JxCat. La formació encapçalada pel president Carles Puigdemont i que tenia com a presidenciable Laura Borràs va guanyar en tots els municipis de les dues comarques excepte en tres: Sant Martí de Centelles i Vallfogona –on ERC va ser la llista més votada– i Sobremunt –amb victòria de la CUP– van ser els únics esquitxos d’un groc de diferent tonalitat en un mapa gairebé tant monocolor com el que va deixar el 21-D. En aquella ocasió, JxCat es va imposar en tots els municipis sense excepció. Tot i la caiguda en el percentatge de vot –a Osona es passa del 46% al 42%, i al Ripollès del 46% al 38% respecte al 2017–, això no fa trontollar el seu domini, ja que treu 20 punts a Osona i 14 al Ripollès a la segona força política, que en tots dos casos és Esquerra.
I per què funciona tan bé la marca JxCat a les dues comarques en les eleccions al Parlament? El politòleg Dídac Amat no posa el focus en una particularitat d’Osona i el Ripollès sinó en un partit que té “el vot més concentrat de tots els que es presenten a Catalunya”. Ho explica a través de xifres: “Esquerra o el PSC obtenen uns percentatges de vot molt més homogenis a tot el territori”, en canvi JxCat “és antagònic”, amb comarques on arrasa –com seria el cas d’Osona i el Ripollès– i en d’altres on el resultat és baix. De fet, analitzant una per una les comarques es confirmen els pics de vot obtingut per JxCat sobretot en zones localitzades a l’interior i a la demarcació de Girona, mentre que ERC manté molta més regularitat en la segona posició: sense grans victòries comarcals però caient poques vegades al tercer lloc del podi electoral. De fet, en les comarques on el PSC obté percentatges de vots més baixos també és on JxCat, i també la CUP, aconsegueix millors resultats.
El també politòleg Guillem López Bonafont introdueix la variable històrica per explicar els bons resultats de JxCat en el 14-F en el tram inicial del Ter: “Són unes eleccions en què han quedat ben definides la Catalunya vella, la Catalunya nova i la Catalunya urbana”. Osona i el Ripollès, on JxCat ha guanyat clarament, formen part de la Catalunya vella, “amb un vot més conservador i purista vinculat a la independència”. En la nova –formada per gran part de la demarcació de Lleida i Tarragona– hi ha destacat el paper d’ERC, mentre que a la Catalunya urbana –amb l’àrea metropolitana i les grans ciutats del Maresme i el Garraf– s’hi ha fet fort el PSC. I és que tal com recorda López Bonafont, aquestes eleccions en l’àmbit independentista “han anat de qui ho era més”. En això coincideix Amat, que apunta a “la motivació” pel procés d’independència. En llocs on el discurs sobre l’eix nacional és prioritari, “JxCat hi ha tret molt bons resultats” i en d’altres punts “on hi ha dubtes sobre com fer el procés”, l’opció escollida ha girat cap a Esquerra. La força de líders, amb noms amb ascendència local com Anna Erra a Vic o Jordi Munell a Ripoll, però sobretot el de Puigdemont, també hi ha jugat un factor clau: “Anem cap a lideratges forts en detriment de les sigles de partits”, conclou Amat .
Un altre titular que deixa el 14-F és el canvi de color en la tercera força política més votada. A Osona i el Ripollès, el taronja de Ciutadans que va triomfar el 21 de desembre de 2017 ha passat a la història i apareix el groc de la CUP i el vermell del PSC, respectivament. En territori osonenc, els socialistes s’imposen al tercer graó del podi en les cinc poblacions més grans –Vic, Manlleu, Torelló, Tona i Centelles–, però la CUP ho fa en 34 municipis. Així doncs, la formació anticapitalista repeteix com a tercera força a Osona, una fita que ja va assolir en les eleccions generals del novembre de 2019. “És un tema de lleialtat”, apunta Amat sobre el creixement en vots i percentatge de la CUP en aquests comicis a les dues comarques. “Qui va votar per ells el 21-D o el 10-N ha repetit, i s’hi ha afegit més gent procedent d’ERC i JxCat”. En l’anàlisi, també hi apareix l’efecte de la pandèmia i la incidència segons la franja d’edat, ja que els estudis apunten que el votant de la CUP “és més jove i per tant menys condicionat per anar a votar”.
Pel que fa al Ripollès, el PSC hi ha recuperat la tercera posició gràcies als vots sumats en les cinc poblacions més grans de la comarca. En el creixement del grup socialista en un territori on hi havia patit una davallada en els últims anys hi ha tingut molt a veure la captació de votants entre els qui fa tres anys van apostar per Ciutadans. De fet, els números canten i els 9,85 punts que la llista de Carlos Carrizosa ha perdut a Osona i els 10 del Ripollès es poden trobar en el creixement del PSC –3,77 punts i 4,87 punts a les dues comarques– i Vox, amb un augment de 3,26 i 3,65 punts, respectivament.
La irrupció de l’extrema dreta al Parlament és un altre dels grans aspectes a analitzar d’aquestes eleccions. L’aposta de l’electorat per Vox no és anecdòtica, ja que hi entra amb 11 diputats i representació a les quatre demarcacions. En les primeres lectures per explicar l’elecció política de 217.000 catalans –entre ells 2.552 osonencs i ripollesos–, s’ha comparat les rendes de cada districte electoral amb els resultats obtinguts per Vox, “i el resultat ens dibuixa una U”, diu Amat. En concret, i en l’àmbit català, s’observa que els percentatges més alts de vot a l’extrema dreta se situen “en la franja més baixa d’ingressos i també en la més alta”. A Osona i el Ripollès caldria analitzar si la U es reprodueix, “i segurament el veuríem més concentrat en la part d’ingressos més baixos”.
Per últim, la baixada de participació era previsible “pels efectes de la pandèmia i el temor a anar als col·legis”, però també perquè la referència on emmirallar-se deixava xifres històriques en la part alta. De fet, tal com recorda Amat, “la mitjana de participació a les eleccions al Parlament se situava al voltant del 60%”, però el plebiscit per la independència que es va plantejar el 2015 i la resposta als fets de l’1 d’octubre que van significar els comicis del 21-D de 2017 van disparar la participació per sobre del 80%. Aquest 14 de febrer, la mobilització electoral va ser del 53,5% a Catalunya, i de nou Osona i el Ripollès van assolir xifres de participació més altes que la mitjana catalana, amb el 59,9% i el 57,2%. En tots tres casos, la participació representa un mínim històric.
La baixada de participació i el desgast del govern per la gestió de la pandèmia, però, no han suposat una patacada electoral pels partits que han estat al capdavant de la crisi a Catalunya: JxCat i Esquerra. Aquesta afirmació es pot comprovar analitzant el que ha passat en els territoris on el coronavirus i les decisions per frenar-ne l’expansió van ser més contundents i han comportat conseqüències econòmiques més dramàtiques. El cas més proper és el del Ripollès, que en plenes festes de Nadal va haver d’afrontar un tancament perimetral de la comarca que va fer volar pels aires qualsevol previsió d’ingressos dels negocis –especialment el turisme– i va aïllar socialment moltes persones en unes dates ben assenyalades. Malgrat aquest escenari, JxCat i Esquerra han perdut suport –reculant 7 i 0,70 punts, respectivament–, però s’han mantingut fortes en les dues primeres posicions. A l’Anoia, la primera comarca a patir els estralls de la Covid-19 i a quedar confinada, hi ha guanyat el partit que ha dirigit la Conselleria de Salut, com és ERC. López Bonafont apunta que l’electorat “no fa una anàlisi tan específica” de com s’ha gestionat una situació concreta “i per això et castigo”, sinó que en aquestes eleccions de forma majoritària ha posat a sobre de la taula dues variables: “Quin és el vot útil per governar bé” i quin partit a banda de saber gestionar correctament un govern “tindrà un punt d’anar en contra del sistema”.
