La feina de Marta Sayol i Anna Noguera és de les que ha passat per la centrifugadora a causa de la Covid-19. El divendres 20 de març van marxar de l’Hospital Universitari de la Santa Creu com a fisioterapeuta i terapeuta ocupacional i quan hi van tornar, al cap de dos dies, es van trobar un escenari completament diferent del que trepitgen des de fa 21 i 10 anys. Era la segona setmana que a Osona la xifra de positius es multiplicava exponencialment, i el centre va començar a atendre pacients afectats pel virus.
“Vam passar de ser un hospital rehabilitador i cuidador a prioritzar les necessitats bàsiques”, apunta Noguera. El gimnàs on Sayol acostumava a passar la major part del dia va quedar tancat, no hi havia malalts amb qui Noguera pogués treballar les rutines de llevar-se, dutxar-se… I tant l’una com l’altra van veure com es reinventava el seu dia a dia i passaven a treballar colze a colze amb el personal de planta, peixent els pacients, ajudant-los a aixecar-se del llit a la cadira o donant un cop de mà amb les higienes. “Els primers dies nosaltres mateixes estàvem en estat de xoc”, explica Sayol, però “encara era pitjor pels pacients: amb els EPI no ens coneixen, no sabien per què de cop entràvem disfressades a la seva habitació, preguntaven com és que no anaven al gimnàs i, sobretot, on eren les seves famílies”.
“Amb els EPI els pacients no ens coneixen, no sabien per què de cop entràvem disfressades a la seva habitació, preguntaven com és que no anaven al gimnàs i, sobretot, on eren les seves famílies”.
Que totes dues coincideixin a explicar això certifica fins a quin punt la Covid-19 ha canviat els rituals d’acompanyament al malalt, un aspecte de la vida als hospitals que normalment assumeixen cuidadors i familiars, però que a causa de les restriccions va recaure en persones com elles. Ajudant-los a menjar o rentar-se, sí, però també en l’aspecte emocional: “Ens trobàvem que picaven el timbre només per xerrar, o que ens demanaven que els agaféssim la mà”.
En parlen amb verbs en passat recent perquè, des de fa uns deu dies, totes dues han començat a recuperar els seus rols habituals a dins de l’hospital. Tot i això, espais comunitaris com el gimnàs continuen tancats, de manera que les fisioterapeutes exerceixen individualment a les habitacions perquè els pacients recuperin la mobilitat, l’estat respiratori i la funcionalitat d’abans de la malaltia.
“Emocionalment, tot això costarà de pair”
En el cas de Noguera, amb qui treballen per tenir tanta autonomia com sigui possible abans d’anar-se’n a casa o a la residència, sí que el dia a dia comença a assemblar-se al d’abans. Ella, però, no és la mateixa, igual que Sayol i la resta de professionals que han passat les últimes setmanes a primera línia: “Emocionalment tot això costarà de pair. Són moltes coses, també el neguit de contagiar els de casa. Hem après molt i ens hem fet més fortes, però no dormim cap nit sencera malgrat sortir tres vegades més cansades de treballar”.
