La guerra per la guardiola dels estalvis

L’estira-i-arronsa pel romanent de tresoreria, nom amb què es coneix la guardiola dels estalvis dels ajuntaments acumulats al llarg dels anys, ha propiciat una viva polèmica entre el Govern central i gran part del món local que tenyeix de tensió política addicional un agost ja de per si calent. El motiu: un acord entre la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) i el ministeri d’Hisenda en virtut del qual es proposa als ajuntaments que cedeixin al govern en forma de préstec els romanents per combatre amb aquests diners els efectes de la pandèmia. El govern es compromet, d’una banda, a retornar els imports amb interessos en un termini de 15 anys a partir de 2022 i, de l’altra, a dotar un fons extraordinari de 5.000 milions a repartir en dues anualitats, 2020 i 2021, entre els consistoris que acceptin la proposta.

Més enllà del debat sobre el plantejament, censurat per alcaldies de gairebé tots els colors polítics, cal context. Per què els ajuntaments han acumulat aquests romanents? No és casual: la llei d’estabilitat pressupostària, en vigor des del 2012, estableix que els ajuntaments no poden incórrer en dèficit (ingressos i despeses han d’estar equilibrats) i, a més, la regla de la despesa fixa el màxim d’augment d’aquesta cada any (en funció sobretot de la variació del PIB) en relació a les despeses realment efectuades l’exercici anterior, de manera que si l’ajuntament té més ingressos tampoc no se’ls pot gastar. Això fa que les liquidacions pressupostàries anuals generin superàvits que engreixen la guardiola del romanent. I l’engreixen perquè la mateixa llei restringeix l’ús que es pot fer d’aquests diners. Prioritàriament, diu, s’han de destinar a reduir deute. Això explica un joc de vasos comunicants: disminueix el deute (s’amortitzen crèdits) i, alhora, creixen els dipòsits (prohibició de gastar aquests diners en despesa ordinària). Els ajuntaments, per tant, tenen un roc a la faixa (diners al banc) però un problema (restriccions per gastar-los).

Davant d’aquesta situació des del món local s’ha reivindicat poder fer ús lliure de la guardiola del romanent. L’expressió clau és ús lliure, perquè, en realitat, els diners del romanent es poden utilitzar amb condicions. El problema és que si s’incorporen al pressupost, per exemple, per fer una inversió o per atorgar subvencions es trenca l’equilibri pressupostari. L’explicació: aquests diners entren al pressupost com a ingressos financers (capítols 8 i 9) i, en canvi, en surten com a despeses de capital —no financeres— (capítols 6 i 7). En aquest cas l’Ajuntament ha de fer el que s’anomena un pla d’ajust o, el que és el mateix, justificar com recuperarà l’equilibri el proper exercici.

Amb aquest teló de fons, i per accedir a les reivindicacions dels ajuntaments, l’any 2014 es van flexibilitzar parcialment les restriccions per poder destinar diners a inversions financerament sostenibles. Són inversions que han de complir un seguit de paràmetres, un dels quals és el de no incrementar en el futur la despesa ordinària.

-JORDI FÀBREGA. La proposta és una enganyifa perquè Espanya té un deute immens, i la garantia en forma d’aval que vol oferir a la Unió Europea per accedir a una part de les ajudes per fer front a la Covid-19 són els milions que obtindrà dels ajuntaments. Tot l’estalvi que han aconseguit generar els municipis amb molt d’esforç ha de ser gestionat i ha de repercutir en els propis municipis.

-FERRAN TEIXIDÓ. Si mai cedim el nostre romanent serà perquè ens hi obliguen. No hi estem d’acord, i el que ha de fer el govern de Madrid és flexibilitzar la regla de la despesa i que puguem fer més inversions amb els nostres diners. Soc del parer que el 80% del superàvit municipal dels pobles s’hauria de poder invertir en petites obres i així poder ajudar a paletes, pintors, llauners, etc.

-DAVID SOLÀ. Estem totalment en contra d’aquesta proposta. És una vergonya que l’Estat espanyol obligui durant molts anys tots els municipis a estalviar a la força i ara que tenim els estalvis i ens són necessaris, ens els demani perquè ells puguin gastar-los de manera immediata. Són uns diners que hem estalviat els pobles i ens calen per no haver de demanar crèdits.

-DOLORS COSTA. No ho veiem bé perquè el romanent és un estalvi que ha generat Campdevànol i, per tant, s’ha de poder gestionar tot des de l’ajuntament. És un import que s’ha d’invertir quan ho creiem convenient en projectes que beneficiïn els habitants de Campdevànol. No cedirem els diners en aquestes condicions. El que cal és que es flexibilitzi la llei de la despesa.

-RAMON ROQUÉ. Crec que la proposta que inicialment es va aprovar amb la FEMP a la que realment es durà al Congrés serà diferent. No s’entén que als ajuntaments, que fa anys que fem bé les coses i hem estalviat, ara ens vingui l’Estat i ens reclami els diners per fer despesa immediata. Crec que la situació es reconduirà i l’Estat proposarà solucions per poder disposar del nostre romanent.

-MARTA MORETA. Ara mateix el romanent municipal no es pot fer servir pel que es vol i aquesta proposta és una alternativa per utilitzar-lo. Els ajuntaments cedeixen el romanent i l’Estat els hi retornarà a poc a poc i amb interessos. A més, qui ho faci tindrà accés a un fons de 5.000 milions d’euros més, per tant més recursos per invertir. Segur que es pot millorar, però crec que és una bona proposta.

Que els ajuntaments estiguin collats i no puguin generar dèficit tambté té una explicació comptable. La Unió Europea fixa uns topalls de dèficit pel conjunt de les administracions públiques. Que les administracions locals no en tinguin, per tant, ajuda a compensar el que sí generen comunitats autònomes i govern central. La mitjana del dèficit disminueix.

Per això el xoc entre ajuntaments i governs s’explica, d’una banda, per la voluntat dels ajuntaments de disposar lliurement d’aquests diners en un moment en què es multipliquen les necessitats i, d’altra banda, per l’existència d’una normativa restrictiva que el govern central no té interès en modificar. Tot i això, aquesta primavera, i per lluitar contra la pandèmia, sí que es va donar llum verda a utilitzar part del superàvit per finançar despeses d’inversió de caràcter social. El debat, però, ara va més enllà. Els ajuntaments, davant el profund solc de la crisi, demanen trencar la guardiola; el govern, via acord amb la FEMP, proposa que aquests diners es posin a disposició de l’administració de l’Estat en forma de préstec amb el compromís de retornar-los amb interessos en tres lustres. A més, es promet una aportació d’un màxim de 5.000 milions a distribuir en dues anualitats (el 40% el 2020 i el 60% el 2021) entre els ajuntaments que s’hi acullin.

Els experts, però, hi veuen problemes conceptuals i pràctics. Un de conceptual: la proposta trenca el principi d’igualtat entre ajuntaments (ingressos només per als que s’hi acullin) i exclou del repartiment d’aquests fons no només a qui no vulgui participar en l’operació, sinó també a qui no té romanents i fins i tot té dèficits i, per tant, són els més necessitats. I un de pràctic: el romanent serveix de fons de maniobra i, si se cedeix (i no es pot cedir parcialment sinó en la seva totalitat), pot haver-hi problemes de liquiditat. És molt clar en inversions finançades per altres administracions, els ingressos de les quals és freqüent que arribin amb retard. Si no es disposa de tresoreria per avançar els pagaments, i complir els terminis de la normativa, cal recórrer a pòlisses de crèdit amb el consegüent pagament de cars interessos.

El decret, aprovat el 4 d’agost i que ara s’ha de convalidar al Congrés, no és clar que pugui tirar endavant. Aquest és el pròxim “round”.