És imminent la renúncia a l’escó municipal?
Sí, es formalitzarà en el proper ple. El 8 de novembre.
No eren compatibles els dos càrrecs, el de directora general i el de regidora?
Legalment eren compatibles, però laboralment, si vols fer la feina ben feta, no n’acabes fent bé ni una ni l’altra. És millor deixar-ho, i també que algú altre pugui gaudir de la condició de regidor o regidora, perquè realment hauríem de poder passar tots per un ajuntament. És una experiència molt recomanable.
Hi ha un nom per substituir-la en l’àrea de Cultura?
Doncs sí, en l’àrea de Cultura serà Bet Piella, que ara ja és regidora de Promoció Econòmica, Ocupació i Comerç. El que pot ser és que deixi alguna de les regidories que porta, perquè Cultura té molt de pes…
En una ciutat de cultura per excel·lència està clar que té el seu pes específic.
Té pes específic i és important, realment. Persones que han vingut de fora, que s’han incorporat de nou a la ciutat i que provenen del món artístic t’ho diuen; queden parats de la riquesa cultural que tenim. Per això ha estat molt gratificant poder ser regidora d’aquest àmbit.
Vostè entra a Cultura el 2015 i ja es troba la primera patata calenta sobre la taula: el model de gestió de L’Atlàntida, qüestionat des de l’oposició. Vostè sempre hi va creure, en la fórmula del patronat?
Sí. Pensa que és una fórmula que molts altres teatres ens han demanat de copiar o d’agafar-ne un model semblant perquè realment si el teatre és totalment municipalitzat, de la manera que la contractació és tan complicada –i encara s’ha complicat més últimament arran de la nova reforma–, tot plegat es fa molt farragós. Si vols que vingui un artista en un moment determinat i has de seguir tota la contractació administrativa des d’un ens municipal pur i dur, potser acabes fent tard. Penso que el sistema actual funciona. La municipalització pura i dura com es demanava no hauria set àgil. L’administració té virtuts, però també té defectes, i l’agilitat és un dels grans i greus defectes de l’administració. Si una entitat funciona precisament perquè és àgil, no la toquem. A més, municipalitzar tot el personal que hi ha –perquè no només tenim el teatre sinó tota l’escola de música, entre tot, més de 100 persones– no sé ni si els pressupostos ho podrien aguantar. En definitiva, hi va haver tot un debat i es va escollir aquesta opció, i aquí estem…
Però creu que va valer la pena obrir el debat?
Sí. Aquests debats sempre són positius. Del debat en va sortir un pla de seguiment. Perquè, jo encara no hi era, però potser és veritat que L’Atlàntida funcionava com un ens molt independent. Al final és un equipament municipal i la gestió, tot i que no sigui municipal, sí que hi ha d’haver una vinculació amb l’Ajuntament. Potser fins aquell moment havien anat una mica per camins paral·lels. El que va fer tot plegat és que ens acostéssim, fins i tot amb l’oposició, que també s’ha integrat a les reunions trimestrals de seguiment. Crec que aquest és un bon model. Potser abans era tot més independent i, en canvi, ara hi ha un seguiment i una participació per part de tots els grups municipals.
I d’una polèmica a una de les cireretes de l’anterior mandat. La capitalitat cultural de 2016. Vic ho va saber esprémer al màxim.
Va ser arribar i moldre. Va ser tot un any de diferents activitats. Es van agafar les diferents disciplines artístiques i cada mes el dedicaven a una disciplina diferent. Realment penso que va ser un èxit. L’Ajuntament hi va apostar pressupostàriament, però també es va aconseguir mecenatge privat, i això va permetre incrementar aquest ressò i que la ciutadania se’n pogués beneficiar, amb més d’un centenar d’actes gratuïts i propostes novedoses…
Ha deixat llegat?
Sí, algunes de les propostes han quedat. Per exemple, la setmana que ve es presentarà una nova edició d’En Veu Pròpia. És una manera d’acompanyar poetes i escriptors novells, joves, apadrinats per escriptors de renom. La capitalitat va servir per donar a conèixer la ciutat però també la comarca. A l’En Veu Pròpia hi han participat Tavèrnoles i Roda de Ter, però s’hi podrien anar sumant altres municipis…
També va néixer El So de les Cases, que continua sent tot un èxit de públic.
Sí, en teoria no estava ubicat en cap d’aquests mesos, era una mica transversal, i ja des del primer any va ser èxit i cada any ha estat igual. La prova és que aquest any, que el vam tornar a iniciar després de la pandèmia, pràcticament no en vam fer ni publicitat, i la gent ja n’estava al cas. A vegades ens costa molt publicitar les coses, que arribi la comunicació a les persones, doncs aquí no saps com, però arriba. Per al 2022 ja no hi seré com a regidora, però hi haurà novetats xules…
Va ser acabar la capitalitat cultural i enllaçar amb el procés d’elaboració del Pla d’Acció Cultural 2018-2025. N’està satisfeta, del full de ruta que n’ha sorgit?
Sí, i tant, però ja se sap que qualsevol full de ruta no es pot complir en la seva totalitat, perquè es plantegen moltes accions. Una mica serà el govern que hi hagi en cada moment el que determini quines són les accions i estratègies que vol prioritzar.
Una de les que s’han prioritzat és la reactivació de l’ETC, reinaugurat la setmana passada.
Sí. Vam decidir apostar-hi fort. Una de les coses que ens recordava el PAC és que teníem el que és l’exhibició de les arts escèniques molt ben cobert amb L’Atlàntida; i l’Institut del Teatre funciona com a espai de formació. En canvi, ens faltava aquest vessant més específic de la creació. I aquí és on vam dir que com que l’ETC ja era un teatre que necessitava renovar-se, perquè realment estava una mica desmanegat, i com que ja havia fet una mica aquesta funció, doncs apostar-hi fort com a centre per a la creació d’arts escèniques.
El PAC també proposa impulsar un clúster de creació artística a l’entorn de les Adoberies. Això va per llarg?
No tan llarg, perquè en principi, si es compleixen els terminis, el que és l’edifici de les Adoberies ha d’estar acabat i obrir l’any que ve. Una altra cosa és veure com l’omplim. Això pot ser que es tardi més, però d’entrada feia falta tenir les Adoberies reformades, i ho tindrem.
Però està definit el continent de l’equipament?
No s’ha començat a definir encara. Una part sí que seria per a aquest clúster que proposa el PAC, però s’ha d’anar concretant tot el conjunt.
El gran projecte d’infraestructura cultural en marxa és la Biblioteca Pilarín Bayés, que també porta anys en curs. S’atreveix a posar data per a la inauguració?
Primer la volíem inaugurar per Sant Jordi, perquè era una data molt nostrada per inaugurar una biblioteca, però ja veiem que no arribem i ens n’anem al juliol; si pogués ser per la festa major, perfecte. És veritat que hem tardat entre sis i set anys a acabar-la, des que es va iniciar tot el procés de selecció dels equips de redacció del projecte… però tampoc és que s’hagi endarrerit molt. Hem de pensar que hi ha hagut la Covid pel mig, que també va paralitzar moltes coses… Pròpiament les obres han d’acabar aquest any, però després s’ha d’omplir, licitar l’equipament dels interiors i abordar el complex trasllat de tots els llibres, amb tot un nou sistema de xipatge…
La gent es pregunta què passarà amb l’actual Biblioteca Joan Triadú.
El conjunt de l’edifici està una mica definit, però no del tot; ho haurà de fer la nova regidora. Sí que està clar que es mantindrà la secció de biblioteca infantil, ocupant l’espai actual; i també hi haurà una part, probablement a la zona dels claustres, com a hemeroteca, perquè la gent gran ens diu que els va molt bé anar a llegir els diaris i les revistes… Aquest apartat hi serà igual. El tema de préstec de llibres, el que no podem fer és tenir els llibres duplicats, perquè això és un cost d’inversió molt gran. Però el que sí que es farà és que el préstec també es pugui reservar des de la Triadú, i anar-lo a buscar a la Pilarín Bayés o, si algú no vol o no pot desplaçar-se, l’endemà el tindrà a la Triadú. Per tant, el servei de préstec es mantindrà igual.
I pel que fa a la resta de l’equipament?
La idea és que funcioni una mica com a centre cívic. És una proposta que s’ha d’acabar de polir, però la idea és que mitja part sigui biblioteca i l’altra mitja, centre cívic. El que es vol és que sigui un equipament molt utilitzat. Els equipaments públics han d’estar oberts hores perquè, ja que costen de mantenir, tinguin un bon ús.
Just a sobre hi tenim el Museu de l’Art de la Pell. Un museu que sembla que la ciutat no sàpiga ben bé què fer-ne. És una de les carpetes que deixa oberta a la seva substituta?
Exacte! [riu]. El que ha agafat molta força i ja quedarà com a sala gran d’exposicions és l’última planta. Van molt buscats espais així, que permeten exposicions amb obres de volum; és molt útil. Les altres plantes, que són strictu sensu les del museu, és on potser s’hi ha de donar una mica la volta, perquè realment molta gent només ho travessa bàsicament per pujar a dalt. Em consta que és un edifici que agrada molt, arquitectònicament, la rampa… i nosaltres ja hi estem acostumats i no en fem tant cas, però la gent que ve de fora et diu que és molt maco i el turista sí que es passeja per les peces d’art de pell…
I l’ha de continuar gestionant el MEV?
No. Aquí crec que hi haurà canvis i, a més, pot ser que la gestió l’agafi alguna entitat de la ciutat… També és una carpeta que deixo per acabar de rumiar, però no crec que continuï amb l’actual gestió un cop culmini el conveni que tenim signat.
Vostè ha viscut sis anys dins de la política municipal. Una política que també pot arribar a ser molt agra.
Per mi l’experiència ha estat molt més positiva que agra. Un 90% versus un 10%, et diria.
S’imagina tornant a la política municipal o és una porta tancada?
Jo la tanco. No perquè no m’hagi agradat, perquè insisteixo que hi he disfrutat moltíssim i estic molt agraïda d’haver pogut tenir aquesta experiència, però és clar, ho hem de democratitzar si volen que hi passi molta gent. Si jo repeteixo estic prenent el lloc a un altre. Si vull ser coherent, he de deixar pas.
{{ comment.text }}