L’aleshores consellera de Benestar, Anna Simó, inaugurava el 15 de setembre de 2005 la Llar Residència de Manlleu. Era època de vaques grasses i la Generalitat no va escatimar en el que va ser la primera residència pública per a persones amb problemes de salut mental de Catalunya concebuda de forma integral. Gestionada des de l’àrea d’habitatge de la Fundació Centre Mèdic Psicopedagògic d’Osona, el centre es complementava amb el servei d’atenció a la llar i a les llars amb suport. La residència, oberta a usuaris de tot el país, no només d’Osona, naixia amb una capacitat per a 30 persones, molt per sota de les 45 que era habitual fins aquell moment.
Néixer en un moment econòmic òptim i la bona gestió posterior ha permès convertir la Llar Residència de Manlleu en un referent nacional. Al principi, de fet, hi havia més usuaris de fora d’Osona que de la comarca, tot i que amb els anys, amb l’obertura de centres similars, la balança s’ha anat equilibrant i ara s’ha capgirat la tendència. Hi viuen usuaris d’entre 18 i 65 anys. El nom de Llar Residència no és casual, ja que va ser concebut perquè els usuaris s’hi sentissin com a casa. O similar. Pràcticament totes amb habitació individual.
Sí que se’ls fa un seguiment per part dels professionals, seguint diverses teràpies personalitzades i un control acurat de la medicació. A més, s’hi potencia el programa d’intervenció comunitària que permet integrar els usuaris del centre en el barri de l’Erm, en un extrem del qual està situada la residència, a tocar de la carretera de Torelló. “I a més, es dóna feina a 22 persones, amb un lloc de treball estable”, destaca Mercè Generó, gerent de la Fundació Centre Mèdic Psicopedagògic.
A la Llar Residència de Manlleu hi viuen actualment 30 persones. El perfil de l’usuari és el d’una persona d’entre 56 i 60 anys, majoritàriament soltera i amb diagnòstic d’esquizofrènia. La dependència d’una tercera persona en recomana l’ingrés a la residència, on s’hi arriba i se’n marxa, però, de forma voluntària. També, a diferència d’altres residències, és oberta i els usuaris en poden sortir sempre que vulguin.
Malgrat alguna primera reticència del primer moment, la integració en el barri és total, i fins i tot el pregó de les festes d’aquest any es va fer en el centre. El 75% de les persones usuàries estan vinculades a algun projecte comunitari –el 2012 només eren un 43%– del barri o la ciutat. Tot plegat permet una millora en la qualitat de vida dels usuaris, fins al punt que durant el 2014 cap d’ells va haver de requerir cap ingrés psiquiàtric per recaiguda greu.
A en Jordi Bardolet, de Sant Pere, li agrada recordar que va ser “dels fundadors” de la Llar Residència. Hi viu des dels inicis. En José Maroto, de Torelló, pràcticament també. En canvi la Carme Codinachs, de Roda, i l’Àngel Fontanet, de Gurb, hi viuen des de fa un any. Tots quatre van compartir amb EL 9 NOU la seva experiència al centre. Com en totes les cases, hi ha coses més bones i altres que no agraden tant. Com les sardines que els serveixen en alguns àpats i que no fan el pes a la Carme. Els comentaris, però, són més positius que negatius. “Com a casa no t’hi sents, no; però estem bé”, diuen gairebé tots a l’uníson. I ho rebla en Jordi Bardolet: “Jo sí que estic més bé que a casa, aquí és més gran i respires a ple pulmó”. En destaca l’amplitud de les instal·lacions, de 1.500 metres quadrats, i especialment del seu jardí.
“Això sí! Hi ha molts bons professionals”, ressalta la Carme Codinachs. I ho argumenta l’Àngel Fontanet: “Hi estic molt bé, gràcies als professionals, ara estic més segur amb les pastilles, abans parlava amb els psiquiatres i els psicòlegs que em deien que estava bé i no ho estava, aquí les habitacions són còmodes, els banys supernets…”. “Des que sóc aquí fumo menys… He fet nous companys, he conegut gent, sóc més autònoma, puc anar al metge sola”, afegeix la Carme Codinachs. I tots coincideixen a valorar que tinguin les portes obertes, “molta llibertat”, emfatitza l’Àngel. “Per mi ha estat una experiència positiva”, resumeix en José Maroto, home de poques paraules, però que assenteix al que els altres diuen. “Tenim tres plats, llibertat… Gràcies al servei laboral, participo en un programa d’inserció laboral per a persones amb malaltia mental”, explica l’Àngel. “M’agradaria treballar en una empresa tutelada, cobrar alguna cosa, i venir només a menjar i dormir”, afegeix.
