La doctora M. Àngels Casals, originària d’Olost, s’ha jubilat després d’haver estat 33 anys atenent pacients al CAP de Torelló. Abans havia estat quatre anys a un poble de la Franja. Ella, que va acabar els estudis de Medicina el 1979, va ser de la segona promoció de metges de família.
Va triar Torelló.
Sí, primer vaig anar a fer de metge de poble. No hi havia places i mentre feia la residència va sortir una convocatòria de metges de poble. Per diferents motius vam protestar contra aquesta promoció i per reivindicar ens hi van fer presentar. A la Franja hi estava bé i si no hagués estat per la distància potser encara hi seria. Era un poble on feies convivència amb la gent, eres una més. I abans les carreteres no eren com ara i trigaves gairebé mig dia a venir.
I la van poder traslladar. Per què Torelló?
Preferia no treballar a Olost. Torelló era a la vora i era una població ni massa gran ni massa petita. Hi havia un servei d’urgències que després d’estar 24 hores al dia al servei de la gent i només un mes de vacances agraeixes molt que a la nit puguis estar tranquil·la, malgrat que a vegades a la nit et despertava la policia dient que tenia un detingut i hi havies d’anar, que ara ja no ho fem. Havia anat a aixecar cadàvers, a veure detinguts, el que tocava.
Quan va venir ja hi havia el CAP a la plaça Nova?
Sí, vaig començar quan s’estava reformant. Vam ocupar totes les plantes. Quan era regidora va ser quan vam fer aquest nou perquè allà ja no hi cabíem.
Ara aquest s’ha fet petit.
Sí, malgrat que van dir que feien una previsió fins al 2020. Ara amb tot això no sé què ampliarem. Esperem que algun dia, però si canviem la manera de fer potser no farà tanta falta. No ens hem sabut adaptar. Fa 20 anys hi havia moltes malalties agudes, que la gent venia al CAP, les tractaves i al cap de quatre dies ja estava. Amb l’envelliment de la població hem vist moltes patologies cròniques i ha de canviar el concepte d’atendre la gent, de venir aquí, i fer més atenció a domicili. És el que s’havia d’haver fet i ara amb la pandèmia ha canviat i cal una reconversió total. Si no tornem a recuperar el sentit de l’atenció primària em sembla que perdrem els estreps.
Quin és el sentit de l’atenció primària?
Que la gent tingui accés al seu metge de capçalera, que tingui un equip que sigui el seu referent, que aquesta persona et segueix al llarg de la teva vida amb tots els teus problemes. Amb la pandèmia què s’ha fet: no vingueu als CAP, tot tancat… se n’ha perdut l’essència. Si perds l’accessibilitat, si no tens dret a trucar… hem de ser més flexibles, permeables, escoltar què vol la gent i donar resposta a les seves necessitats.
“Amb la pandèmia s’ha perdut l’essència de l’atenció primària”
El coronavirus va desbordar els CAP.
Va fer que tothom treballés d’una altra manera. Evidentment al principi de la pandèmia era nou i tothom estava espantat, però ara ja no hauria de ser això. Ja hi ha d’haver una atenció per a aquestes persones però també s’han d’atendre les altres. Han passat set o vuit mesos, no pot ser que encara estiguem sense que deixin venir la gent als CAP, sobretot l’atenció domiciliària, que la gent gran estigui aïllada… la pandèmia no és un problema només sanitari, també és un problema social. Jo sempre reivindico la medicina comunitària. En aquesta pandèmia s’ha vist molt bé, afecta la gent més necessitada, que viu en pitjors condicions, la gent més pobra, la gent gran, que té males condicions d’habitatge o de treball. Si realment només fem la part sanitària i no tenim en compte la resta no ens en sortirem.
S’esperava acabar-se jubilant en plena pandèmia?
No. Ja vèiem que les coses no anaven bé i que realment ja feia uns quants anys que ens anava donant senyals. A Occident ens pensàvem que érem pluripotents i que les malalties infeccioses eren del segle passat. Ara un virus que ni veiem ens ho ha trastocat tot i ens ha fet veure que no érem tant i potser hem de tocar de peus a terra i hem de veure que no podem anar en contra de la natura, que l’hem d’escoltar més i hem de ser més respectuosos.
Plega en aquest moment, ho ha allargat?
Ja ho vaig allargar dos anys i si no hi hagués hagut tot això potser encara ho hauria allargat un any més. Quan va començar la pandèmia tal com ens van posar a treballar no m’ha agradat mai, que en lloc de presencial l’hagis de respondre per telèfon… Una cosa és gaudir treballant i l’altra és fer-ho en unes condicions que no són les que t’agraden.
“La Covid-19 l’hem de vèncer amb distància física, però no social”
Fins ara n’havia gaudit.
Sempre m’ha agradat el contacte amb la gent, la medicina més comunitària… a mi no em fa res anar als domicilis a veure la gent, sobretot la gent gran. Sempre m’ha agradat més aquesta medicina més social, no només veure una persona que està malalta. És una persona que té una malaltia i que en aquell moment li has de solucionar.
Què troba més a faltar?
Suposo que aquest contacte amb la gent, però en la medicina i la sanitat també podem lluitar des de la base. Hem de ser tots els que ens hem de mobilitzar i dir quina sanitat volem. Per fer això s’haurien de buscar llocs per participar i dir-hi la nostra com els consells de salut, que mai s’han acabat de posar en marxa. La pandèmia l’hem de vèncer amb mans, mascareta i distància. La distància pot ser física, però no social. No podem tenir la gent aparcada. Si demanem a la gent què vol potser en lloc de morir sola en un hospital et pot dir vull morir-me a casa acompanyat de la meva família i això ho hauríem de poder respectar.
Ser metge es porta sempre a dins?
Ser metge és per tota la vida, tu no fas de metge, ets metge. Tots naixem amb alguna mena de predisposició. Has de treballar tota la vida, t’has de formar sempre perquè les coses van canviant molt ràpidament i t’has de dedicar molt als altres, has d’estar molt a disposició dels altres, si no no hi siguis, perquè per fer un horari burocràtic… Sempre dic que la medicina és ciència però també és un art. És l’art que li vol donar cadascú, o ets més rígid, o més receptiu…
I a partir d’ara com hi estarà vinculada?
No puc fer l’atenció directa però puc incidir que les coses es facin d’una altra manera. Pots treballar des de la base que puguem tenir una bona medicina, una bona salut pública, que és el més important. Des de dalt s’han trobat desbordats i s’ha vist com han anat les coses, sobretot amb les retallades dels últims anys, perquè no ve només d’ara. Ara hem trobat les conseqüències.
Vostè també és regidora de la CUP. Ara es podrà dedicar més a la política.
Espero que sí, ara tindré temps de fer les coses amb més calma.
Què la va fer tornar? Va ser regidora del PSC i després d’un parèntesi amb la CUP, primer tancava la llista i ara anava de segona.
Mai no havia estat dins del PSC, sempre havia estat independent. Hi vaig anar amb un grup de gent per treballar amb ells pel poble i els vaig dir que el dia que m’obliguessin a tenir un carnet ho deixaria perquè no m’ha agradat mai estar lligada a un carnet que t’obliga a fer coses que a vegades no tens ganes de fer. Mentre em vaig anar trobant bé amb el grup, treballàvem. Vam fer el casal de la gent gran, el centre de dia, el transport adaptat, el CAP nou… hi va haver possibilitat de fer moltes coses perquè hi havia diners. Al final amb l’equip que s’hi presentava vaig veure que no hi lligaria massa i em vaig retirar.
I el 2015 la van venir a buscar des de la CUP.
Em van dir que hi anés i vaig dir que anava a treballar amb ells i pel poble, però que no aniria a cap llista perquè els joves s’hi han de presentar. Al final van dir que tanqués la llista. El 2019 anàvem fent la preparació de les eleccions i em van dir d’anar-hi. Al final em vaig deixar convèncer per donar temps als qui deien que encara no es veien prou madurs.
Amb el PSC pràcticament sempre havia estat a govern. És difícil ara fer oposició?
Sí, estàs fent oposició però tampoc pots anar en contra de tot ni facilitar-ho tot. A vegades has d’arribar a acords i a vegades sembla que facis oposició pel sol fet de fer oposició i no, perquè ho veus d’una altra manera. Tot enriqueix.
