“La nostra és una lluita permanent entre països i classes socials”

Ramon Bufí (Sant Pere de Torelló, 1943) és des de fa anys el rector de la parròquia de Roda de Ter. Professor de català i capellà, s’ha caracteritzat per un profund sentit de la justícia social. La seva sempre ha estat una veu clara i, quan ha convingut, també crítica. I, ara, no és cap excepció. En aquesta conversa, parla de la crisi del coronavirus, de la fe, de la societat que tenim i de la que vindrà. Estem en guerra?No hauríem de fer servir aquest llenguatge militar per parlar dels problemes que tenim, ja que això té un rerefons, però sí que estem ficats en una lluita. Una lluita contra qui?Contra el virus no; no és bèl·lic. La nostra és una lluita entre països i classes socials, permanent, que existeix encara que es lliuri com en somort. Que una part del debat sigui si és millor prioritzar l’economia que la vida de les persones no és altra cosa que una manifestació d’aquesta guerra. Però per molts dels nascuts a la segona meitat del segle XX que de cop emmalalteixin familiars, ingressin veïns a l’hospital o morin amics és un estrès emocional mai viscut. Com si fos una guerra.Aquí és un aspecte nou, sí. Però fa uns dies llegia un article a l’Ara en què comentaven que cada any a l’Àfrica hi ha entre 3 i 4 milions de persones que moren per contagis de diferents virus: ja sigui la malària, el tifus… per què aquestes criatures moren allà i aquí no en mor cap? Perquè els hem deixat de banda. Per tant, la guerra és permanent, té molts coixins, si vol molt tous i és en somort, però existeix. En aquests moments es qüestiona molt el capitalisme i el neoliberalisme com a causa principal, però crec que no canviarà gaire res. Per què no canviarà res? Sí que canviarà. Serem diferents.Pot ser que siguem diferents, però hi haurà un gran bloc de persones que no tindrà mitjans. Aquesta serà la diferència. És i serà molt greu. Això sí que canviarà contra la gent, però la gran direcció mundial crec que no canviarà, per desgràcia. De les crisis es diu que en surten oportunitats. No li fa la impressió que és una frase feta? Que en una crisi així, sanitària però amb altres derivades, hi acabarà patint massa tothom?Sempre n’hi ha, d’oportunitats. Fixi’s que la crisi de l’any 2008 va donar oportunitat a les grans fortunes a enriquir-se encara molt més i, en canvi, les grans capes de població, la classe mitjana i la gent senzilla, es va empobrir. Per tant, aquella crisi és clar que va ser una gran oportunitat. I ara aquesta oportunitat segurament que es tornarà a donar. Aleshores no parlem del mateix. Vostè parla d’una oportunitat només per segons qui.Exacte. Per la majoria estic d’acord que serà una autèntica llosa, però per alguns no. Això és molt greu. Què li sembla que hi hagi milionaris que hagin donat diners per a la investigació contra el coronavirus?Ho diré de forma molt crua. Millor que ho hagin donat que no que s’ho quedin, però em sembla una mofa, una presa de pèl. Aquests diners d’on han sortit? Un dels pares de l’Església, sant Ambròs, diu, i ho repeteixen sovint altres persones, com Pere Casaldàliga o el jesuïta Xavier Alegra, que qui hagi fet una gran fortuna o és un lladre o és un fill de lladres. Que ara les grans fortunes donin una part de diners no m’acaba d’agradar, pel que amaga. Això ja ha passat altres vegades. Fa uns anys l’amo de Zara va donar 30 milions a Càritas i, uns quants que aleshores érem a Càritas a Vic, ens hi vam oposar ja d’entrada perquè la donació coincidia precisament en un moment en què hi havia hagut una desgràcia molt gran per un accident a l’Àsia que va posar al descobert les condicions en què treballaven els obrers de la indústria tèxtil. El següent any ja no vam voler aquells diners. Com deia en un altre article a la premsa Natza Farré, hi ha assistencialisme, donatius, perquè hi ha desigualtat. Tothom s’hauria de poder guanyar la vida, i no viure com un pidolaire. Com es podria fer? Que aquestes donacions que ara es fan de forma altruista es realitzessin de manera reglada anualment en funció de com li anés l’activitat a cada persona o a cada empresa? Això, de fet, ja existeix. Són els impostos.Sí, però cal una regulació més humana i més justa, primer de tot. Que unes persones cobrin un sou de misèria i d’altres cent vegades més, o fins i tot més, no pot ser. Els impostos són una via de redistribució per corregir-ho, però hauria d’estar justament regulat. Aquests dies és lògic que tinguem por?És lògic que tinguem por segons quin sigui l’eix interior que cadascú té. Què vol dir?En una entrevista d’Antoni Bassas, Daniel Innerarity deia que els filòsofs es plantegen qüestions tan crues i que evidencien que som tan petits que una situació nova, com la que estem vivint ara amb el coronavirus, no els fa canviar l’eix interior, no els desestabilitza. Per tant, les persones que ja estan acostumades al silenci, al pensament, a meditar les qüestions importants de la vida, una situació així no els fa cap gràcia, tampoc por, però aquesta actitud no és molt general. Davant d’això resar consola?Consola a certes persones. Jo com a capellà i com a persona que s’ha dedicat a qüestions socials, he resat sempre, però resar és parlar amb Déu, escoltar-lo, demanar-li força i encert, no demanar-li que faci coses que no pot fer i que ens ha encomanat a tots nosaltres. El bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, aquests dies parlava de la providència subratllant que ja sap què fa, i com incloent-hi aquí el coronavirus. I el bisbe Schneider de Kazajistan afirmava que aquest virus era un càstig del cel especialment contra els bisbes de l’Amazònia i el papa pel seu culte a la pachamama terra. Com poden dir això uns bisbes? És un escàndol. Resar no és demanar a Déu que elimini el virus, que tregui les desgràcies de la carretera… Resar és un acte de confiança en Déu; en la pregària no es pot demanar allò que és un impossible per Déu. Resar consola en la mesura que fa créixer el gruix interior. Però així hi pot haver una crisi de fe. Això no provoca una crisi de fe. La crisi de fe la tenim de fa molts anys. Qui té fe, no qui té costums socioreligiosos, no la perd per aquests contratemps. S’havia presentat massa sovint un Déu de càstig, de por, no un Déu de perdó, d’amor. I això no ha fet cap bé. Les persones cada vegada som més autònomes, més lliures. Aquest Déu no els espanta, el dimoni no els espanta, l’infern no els espanta… Per tant, la crisi no és d’ara. I més a Catalunya, on som capdavanters mundials en el secularisme. Si la situació actual provoca en algú una crisi de fe és perquè en lloc de tenir fe potser tenia una altra cosa al cap, una religió, uns costums, uns malentesos, que és diferent. Li parlava de crisi de fe perquè a vegades fa la impressió que busquem respostes d’on sigui, de la religió, de la política… i, ara, més que rebre respostes categòriques potser el que tocarà és fer-nos moltes preguntes.És que qui es fa preguntes ja es dona respostes profundes. Les preguntes que ens fem crec que haurien d’anar en dos sentits. En un: què és clau i important en la vida? I aquí podem posar-hi Déu, la filosofia… I en l’altre: jo en quines il·lusions i en quines esperances confio? Respondre’s això és bàsic. Després de la pandèmia canviarem l’escala de valors individuals?Crec que no. Ens hem ficat tan profundament en un estil de vida de consum, de diners, d’esplai o de passar-nos-ho bé a qualsevol preu que això és molt difícil de superar. Quan dic això faig una gran generalització, i no seria bo oblidar tanta gent que viu uns valors profundíssims d’escoltar, de solidaritat, de justícia… tota aquesta gent ja els ha canviat els valors. I renúncies? Segur que hi haurà renúncies de llibertats en pro de la seguretat, per exemple.Això no ho farem, sinó que ens ho imposaran. La presència dels militars a les rodes de premsa sembla una anècdota, però no ho és. Té un missatge: com que a l’hora de donar explicacions hi havia una autoritat molt seriosa es pot pensar que ha ajudat que anés més bé tot. Això passarà i especialment aquí en aquest país. Per què aquesta absurda centralització d’aquests dies que ho ha fet anar tot pel pedregar? Per què des del Suprem s’ha advertit de no deixar dormir a casa als presos polítics? Però és que hi ha un debat de sobiranies. Estem davant d’una crisi global que potser s’hauria d’afrontar fins i tot des d’una sobirania més àmplia que la que representen els estats-nació. De quina sobirania parlem? De la sobirania política.Les sobiranies polítiques, com pot ser l’aspiració del procés per la independència o la de la unitat d’Espanya per dir-ne dues de contraposades, tenen un pes relatiu. La sobirania d’Europa és la del diner. El primer títol de la Unió Europea, quan es deia Comunitat Econòmica Europea, era l’escaient. L’economia era el que comptava i és el que compta. I aquesta sobirania és la que no canviarà: la dels diners i la dels grans trusts internacionals. Les altres sobiranies, com les polítiques, són menys rellevants. Ens deixen jugar a tots una mica, però no va més enllà. Sempre diem que les relacions les mata la distància, però en una casa, on conviuen diverses persones, pot ser que les relacions també les acabi matant la proximitat?Hi ha una possibilitat de creació de problemes a les famílies i, d’això, la ràdio i els diaris en parleu. Potser sí. Però la meva experiència d’aquests dies no és aquesta: he telefonat a molta gent i la percepció no és la dels problemes. Al contrari. Ahir, per exemple, dues persones em van fer un gran cant al confinament, que permet més temps lliure, que hi hagi més comunicació, que es pugui viure en família, que existeixi més dedicació als fills, que es pugui ser solidari des dels aplaudiments als balcons… Si hi ha un perill de trencament de relacions jo no l’he vist. La situació ens posa a prova a tots. Ens adonarem que necessitem més paciència, més tolerància i més empatia?Això sí. Aquests dies ens faran avançar obligatòriament en la paciència i, el fet d’estar confinats, representarà un aprenentatge per a tots, i per a joves i adolescents. Veu el final d’aquest túnel?Veig el final del coronavirus al juny o al juliol, potser. Però al final de la gran estructura que ens mou a tots, no. Aquests dies he parlat amb gent diferent i els deia que la quietud, el silenci forçós ens ajuda a fer un aprenentatge, a pensar. I això és important. O bé fem un aprenentatge de plantejaments profunds o no ho tenim bé. I que consti que dient tot això no em sento gens derrotat, tot el contrari: ens hauria d’estimular a lluitar per transformar aquesta situació. I vostè com passa les hores? Llegeixo com mai, escolto música com mai, faig exercici, faig silenci, truco molt per telèfon i rebo moltes trucades; és bo escoltar i parlar, sense moure’ns de casa. La gent em porta el que necessito. Ara, d’aquí un moment, em portaran EL 9 NOU i l’Ara.

“La nostra és una lluita permanent entre països i classes socials”

Estrenen el centre d’innovació de la neu a Camprodon

Esport, tradició i llegenda

“Hem de ser àgils, el màxim de sostenibles i, sobretot, que la ciutadania no trobi els canvis”

La Tuta, la nova geganta ‘boja’ del barri de la Riera de Vic que homenatja el passat adober

LA PREGUNTA

Aprova el preacord salarial del Govern amb els docents?

La família d’una difunta, atrapada al cementiri després de l’enterrament

Operatiu a Calldetenes per un delicte de tràfic de persones

Judit Sardà pren possessió com a alcaldessa de Tona, encara amb retrets de Josep Salom

Ripoll, una de les poques estacions de Catalunya on es pot netejar de grafits els trens

El treballadors de Leche Pascual tallaran diumenge la C-17 a Gurb

Tres excursionistes ferits a Vilanova de Sau i Llanars

La C-17, tallada tres quarts d'hora a Gurb, en sentit nord, en una nova protesta dels treballadors de Pascual

Oda a la bardissa, la planta que dona nom al projecte a les Berengueres d'Oló

Prenen possessió els dos nous regidors del PSC a Ripoll, a qui Orriols titlla "d'esquirols"

Ja són dues les persones mortes en l'accident de dimecres a la C-17 a Ripoll