“La nostra feina és de preguntar i d’esperar”

Ha culminat una trajectòria que va començar a Ribes de Freser a principis dels anys 80, gairebé per casualitat. Com es va convertir en periodista un jove llauner? En aquell moment EL 9 NOU preparava l’expansió al Ripollès, on va començar a sortir l’any 1982. Van contactar amb el que llavors era corresponsal de Los Sitios, l’actual Diari de Girona, però va dir que es veia massa gran per fer-ho. I van arribar a mi. Demanaven que pogués passar resultats del futbol, la Ribetana, i de l’hoquei, el Club Patí Ribes. Jo llavors ho seguia molt, sobretot el futbol, tant a fora com a casa. Qui li fa la proposta? Jaume Collell, periodista de La Vanguardia, que llavors era el director d’EL 9 NOU, i la cap de redacció, Cristina Gallach, l’actual secretària d’Estat d’Afers Exteriors. Van venir un dia a casa i els vaig dir que jo no havia escrit mai en català. Havia fet l’escola en castellà, i escrivia tal com parlava. Però em van dir que no em preocupés, que només calia trucar per telèfon, passar la informació i que ja ho escriurien. Però va ser molt més... Per coses més serioses, com els plens de l’Ajuntament, van agafar una estudiant de Periodisme, Elisabet Bonshoms, però ella era a Barcelona molts dies i ho va anar deixant. Em vaig convertir en corresponsal de tot. Anava compaginant la feina i el periodisme. Què hi va trobar, que l’enganxés tant? La curiositat, les ganes de saber, de fer el xafarder en el bon sentit de la paraula. I també ganes d’explicar les coses que passaven al meu poble i a la vall, de conèixer gent... Treballava de dies fent de llauner i als vespres podia dedicar-me a tot això que per a mi era un hobby. És un bon entrenament periodístic, això de fer els esports, la política, els successos i les festes? Sí. Veus que la feina de periodista és bàsicament d’explicar allò que t’han explicat a tu o que has vist. I traslladar-ho perquè altres ho coneguin. Així de senzill. A mi em va servir de molt. Al cap de poc em van demanar per fer de corresponsal de Ràdio Olot... fins que al final va sortir l’ocasió de dedicar-m’hi professionalment, al Diari de Girona. Ara ja no ens en recordem gairebé, i alguns no ho han conegut mai. Però no hi havia internet ni tan sols ordinadors... Escrivíem a màquina, dictàvem les cròniques per telèfon. I quan vaig començar, baixava les cròniques a la delegació d’EL 9 NOU de Ripoll. Per entendre com treballàvem, un exemple són les inundacions de l’any 1982. Els rodets de fotografia també s’havien de baixar a Ripoll. Però amb les inundacions no podíem fer-ho de cap manera, i la carretera estava tallada. Quina va ser la solució? Doncs seguir per la via del tren i allà a La Corba ens vam trobar amb el fotògraf que havia pujat a peu també, i li vam donar els rodets de fotos en mà, com si féssim contraban. Així van poder sortir. Un episodi gairebé heroic però n’hi ha un altre que és curiós: l’any 1987, vostè va descobrir que José María Ruiz-Mateos, en crida i cerca, era a Núria. Estava soldant unes canonades que s’havien rebentat a l’estació del cremallera de Ribes Vila i em van dir que amb el cremallera de les 5 baixava en Ruiz-Mateos de Núria. Vaig pensar que era una bona ocasió per veure si em deia alguna cosa, sabia que estava en crida i cerca. I va deixar les canonades? Vaig dir a en Joan Puigmal, per a qui treballava, que ja recuperaria les hores. Vaig deixar les eines, em vaig canviar la granota de la feina i vaig anar cap a l’estació de Ribes Enllaç. Vaig agafar la màquina de fotografiar, i quan va baixar del tren em vaig donar a conèixer. Va ser molt amable, em va explicar que feien una ruta per santuaris marians i que després de Núria se n’anaven al de Meritxell, a Andorra. Cosa que va encendre les alarmes... Anaven a dormir a la Seu d’Urgell. Jo vaig passar crònica per Ràdio Olot, va sortir a l’informatiu de les 7 de la tarda, i el van detenir a l’hotel on sopava. Tenien por que passés a Andorra perquè era un altre Estat i la cosa es complicava. Ell ja sabia que el seguien, havia pujat a Núria amb un policia al mateix cremallera i havien estat parlant. “Vaya búsqueda y captura!”, deia. També va ser una exclusiva per a EL 9 NOU, les fotos van sortir a portada, no les tenia ningú més. Va començar per la premsa escrita, però ja feia ràdio. I al final va ser on va anar a parar. Què té la ràdio? El millor que hi ha és fer un directe a la ràdio. Encara que tinguis quatre apunts, tu t’expliques! I aquesta immediatesa, amb una trucada de telèfon ja ho estàs narrant. La televisió ha guanyat molt en agilitat, i els digitals, però la ràdio encara passa davant. Sí que et trobes que has de ser molt breu, que et sap greu menjar-te coses que no caben a la crònica. Ha treballat sobretot a Catalunya Ràdio, a la ràdio pública del país, i a les comarques gironines. Una de les funcions que té és fer visible la realitat de tot el territori? La principal funció és la llengua. Una emissora pública ha de vetllar per la llengua del seu país. També per la cultura. I efectivament, aquesta no és només a les grans ciutats sinó escampada per tot arreu, per totes les comarques. Això, ho has d’anar a buscar. Ara som aquí a la plaça del Mercat de Ribes i hi ha aquella colla de gent gran allà als bancs. Doncs si t’hi acostes a escoltar-los veuràs que tenen moltes històries per explicar. A les grans ciutats han de saber què es fa en pobles petits, en comarques com el Ripollès. Des de Girona, el Ripollès també es veu lluny, com a vegades des de Barcelona? La distància mental és més gran i tot. Ara, les comunicacions han millorat molt, però no fa gaire anys hi trigaves dues hores, per anar de Ribes a Girona. Ara en poc més d’una hora ja t’hi poses. Però tot i això, encara diuen “allà dalt”. A la ràdio, havia de lluitar per la presència informativa de les comarques gironines? Hi havia centralisme? M’havia discutit amb algun editor perquè un tema que jo considerava important per a Girona entrés en un informatiu nacional. Fins i tot recordo una discussió amb un important presentador de ràdio i de televisió, que ens vam discutir fort als passadissos. Havies d’estar constantment picant pedra. Com ha estat la seva relació amb els polítics? A vegades, la proximitat també pot ser negativa. Es tracta d’estar cadascú al seu lloc. No he tingut mai cap trucada de polític pressionant o demanant un tracte específic per un tema. Només una vegada, recordo que s’inaugurava la plaça de Lluís Companys a Girona, que quedava cap als afores, no al centre. Esquerra ho criticava i quan l’hi vaig preguntar a l’alcalde, Joaquim Nadal, em va dir en un to molt enfadat que el que importava era la plaça, no el lloc. Per la resta, sí que es crea prou confiança com perquè quan piques a la porta et puguin dir clarament que no volen parlar d’un tema, i que jo ho entengui. A Carles Puigdemont, el coneixia com a periodista abans que com a alcalde? Sí, ens coneixíem des de llavors. Jo seguia els plens i havíem tingut entrevistes. El dia que va plegar perquè se n’anava a la Generalitat, també vaig cobrir el ple. Posteriorment, encara vam tenir contacte fins que va haver de marxar a l’exili. Li ha tocat d’explicar algun fet tràgic. Recordo el seu directe a Banyoles l’any 1998, quan es va enfonsar el catamarà a l’estany amb 21 morts allà davant seu. Aquest va ser un dels més impactants. O també estar al camp de futbol de Camprodon, a principis de 2001, mentre anaven baixant els cossos dels excursionistes que van morir al Balandrau. I em va afectar molt el tema dels nois de Ripoll que van fer els atemptats de Barcelona i Cambrils. Primer deia que no podia ser, que fossin de la comarca. Recordo arribar a Ripoll l’endemà dels atemptats a les 6 del matí i veure aquell desplegament policial impressionant. Els successos, quan ets periodista i ho vius en directe no ho acabes de valorar, no n’ets conscient fins que arribes a casa, t’asseus al sofà i penses “que fort, això que has explicat i això que ha passat!” En directe, estàs pendent del que dius i de dissimular l’emoció amb la veu. A la formació de les no-ves generacions de periodistes, hi troba a faltar alguna cosa? Que arribin estudiants de tercer o quart i no sàpiguen com funciona un ajuntament, els consells comarcals o la Diputació. Que em preguntés un estudiant si hi havia més d’un sindicat o que no sapigués que hi havia patronals. Coses d’aquestes... Vaig fer el primer curs de Periodisme, i ens feien mesurar titulars amb un tipòmetre, quan jo ja feia servir els ordinadors. Espero que aquestes desconnexions amb la pràctica professional s’hagin anat superant. Els aconsellaria, als joves, que intentessin fer periodisme de proximitat al marge de la formació acadèmica? Sense cap dubte, sí. Si estigués estudiant però els caps de setmana anés al meu poble, fos quin fos, buscaria l’emissora municipal, el butlletí, la televisió local... i aplicar allò que m’ensenyen a la universitat, per conèixer el mitjà i per aprendre de gent que segur que et pot ensenyar. L’experiència l’agafes en el dia a dia. Què li ha ensenyat a vostè aquesta experiència? Que la feina de periodista és de preguntar, de voler saber. I també d’esperar. He passat moltes hores esperant per aconseguir notícies. Al final de la seva trajectòria professional, després d’haver estat el delegat de Catalunya Ràdio a Girona durant força anys, torna a la informació de proximitat. És el que volia? És el que volia i amb el que m’ho he passat més bé. Entre els últims temes que vaig fer, el d’un conreu de vinya a la vall de Ribes o un tema de pesca a Palamós. Jo m’interesso pel periodisme des de la base, i torno aquí.

“La nostra feina és de preguntar i d’esperar”

Què hem explicat a El 9 Informatiu d’aquest dijous, 19 de febrer?

ETB Esport obre la temporada 2026 al Mas de Bigas i reivindica el seu model esportiu

“El respecte és la millor jugada”: la campanya del Lluçanès contra les discriminacions a l’esport

Els menors morts en l’incendi de Manlleu van quedar inconscients i no van poder fugir

LA PREGUNTA

Creu que l’absentisme és un dels principals problemes del mercat laboral?

Moren cinc joves en un incendi a un bloc de pisos de Manlleu

Els Grillats guanyen el seu desè Carnaval de Torelló

Aquell local d'adolescents

Trànsit recomana als conductors evitar la C-17 aquest matí

Manlleu homenatja els morts de l'incendi

Els Mossos atribueixen a una intoxicació per fum la mort dels joves de Manlleu

Especial El 9 Informatiu per l'incendi mortal de Manlleu

Bolca un camió a la C-17 a Tagamanent

Una veïna del bloc de Manlleu afectat per l'incendi: "Per sort estic viva i ho puc explicar"

Una nit llarga i trista a Manlleu