La reinvenció al sector de la pell

Miquel Codina, segona generació de Curtidos Codina de Vic, ha plasmat al llibre ‘La pell de Barrabàs’ la història de l’empresa que va dirigir amb el seu germà Jacint, així com tot el que hi havia al seu entorn. Una indústria, l’adobera, que es va anar desmuntant en diferents crisis fins a quedar en una empresa important, La Doma, i mitja dotzena de petites a Osona. Queda, això sí, el llegat patrimonial i històric a Vic en fase de millora. “En el ram de la pell hi havia quatre sectors ben diferenciats. La primera baula de la cadena la conformaven els tenidors de primeres matèries: ramaders, escorxadors, recol·lectors i magatzemistes de pell en brut. A la segona, hi érem nosaltres els adobers, que transformàvem la primera matèria, posant-la a punt per a la fabricació de productes de consum. En un tercer nivell hi havia els nostres clients, és a dir, els fabricants de sabates, confeccionistes, tapissers i marroquiners. Al final de tot, hi havia el món de la distribució i la venda al detall de les sabates, bosses i jaquetes. L’equilibri de forces d’aquests quatre graons, la seva capacitat per imposar els punts de vista propis, va fer un tomb espectacular en el decurs de la segona meitat del segle XX.” Aquest és un fragment del llibre La pell de Barrabàs, de Miquel Codina. Una de les parts on explica el context de les diferents crisis que el sector de l’adoberia va patir al llargs dels anys, tot i ser un sector que havia nascut, segons els primers documents trobats, l’any 1146 a Vic. No només hi va haver crisis, hi va haver també etapes on cada una d’aquestes baules guanyava molts diners, invertia i creixia. Però quan les marques i la distribució es van “apoderar del mercat a finals del XX i principis del XXI”, i “van apostar per la Xina i països veïns condemnant la indústria pelletera europea a les golfes”, les grans empreses van començar a tancar. A Vic, al voltant del 2010 havien tancat Colomer Munmany, Genís Antel i Curtidos Codina. Codina ha mantingut producció a les plantes que tenien a altres països i en el cas de Colomer, la joint venture que va fer amb la xinesa Henan Prosper, el 2008 va acabar amb els xinesos com a únics propietaris. Henan es va quedar la marca i el know how de producció i ara es diu Colomer 1792. Aquesta filial comercial de Henan té la seu a Les Masies de Voltregà des del 2019. També el 2019, Chanel va comprar la ribera de Mora d’Ebre, els magatzems de pell en brut i la comercial Ledexport i es ara es diu Colomer Leather Group.. Si l’any 1987 hi havia a Vic encara 31 adoberies i una a Centelles, aquest 2021, 34 anys després, hi ha set empreses del sector. Una a Centelles (La Doma), una a Tona (Aqpel), tres a Vic (Galaico Catalana de Pieles, Antoni Riera i Serra Rovira, SL); Granges Can Rafel, SL, de Santa Maria de Besora, i Colomer 1972, la comercial d’Henan Prosper, a les Masies de Voltregà. D’aquestes, per mida i productores segueix Galaico Catalana de Pieles, una empresa familiar que ara dirigeix Núria Carro, filla del fundador, Manel Carro. Fa tot el procés d’adob i acabat de pell, al voltant d’unes 100.000 peces al mes, fins al producte final que ven a Europa però també a Amèrica. Amb una plantilla de 10 persones “havíem arribat a ser 150”, diu Carro, que reconeix que el darrer any ha estat molt dur. Serra Rovira de Vic també continua produint mentre que Toni Riera, com ell mateix diu, “soc sol”. Totes són empreses familiars, així com Granges Can Rafel, on Fèlix Freixer ha assumit l’empresa del seu pare que va fundar el 1948. Ells crien conills tant per al mercat de la carn com el de la pell. En processa 100 a la setmana quan “fa nou anys eren 1.000”. El retorn de Colomer, sota la direcció de l’osonenc Gil Font, comporta una activitat a les Masies per a una vintena de treballadors, però és el peu del gegant Henan Prosper que té uns 12.000 treballadors a tot el món. I és que la Xina és un gran productor de pell que té un mercat de 1.500 milions de persones”. Mirant cap al futur, però, encara hi ha alguns conceptes que cal anar adaptant en el sector, perquè com diu Parareda “la mentalitat es pot girar en menys de tres minuts però la de la població mundial és impossible si no ets el distribuïdor final”. La pell: un residu que s’aprofita; l’efecte dels animalistes Els responsables de les empreses de la pell no paren de repetir-ho: la pell és un residu que s’aprofita, un exemple “d’economia circular”, com diu Jaume Parareda, d’Aqpel. Un concepte que corrobora Freixer quan diu que “el conill és un animal que es cria per menjar i de la pell, que és un residu, se’n fa una peça per abrigar”. Aquest mateix concepte s’aplica al xai. Des de fa anys, i això les marques ho han demanat així, ja no es crien animals específicament per la pell com bisons o guineus. El mercat mana. Aquesta pelleteria ha desaparegut. I tots “ho entenem”, afegeix Carro, però després el públic aposta pel que s’anomena pell sintètica, “que no és ni pell” i que està feta “de plàstic”, com afegeix Parareda. Les qüestions mediambientals, superables? L’exemple de la substitució d’aigua per gas de La Doma és un d’aquests per donar un pas més en la millora de la sostenibilitat en aquest sector. Antoni Ylla-Català, president del Gremi d’Adobers, sempre ha defensat que amb tecnologia es podria tornar a tenir ribera a Vic. Un altre dels elements que com va dir Gil Font al debat posterior a la presentació del llibre de Codina que es va fer fa unes setmanes a Vic, “és la demanda per part de les grans marques del cromhefree o el metalfree”, una demanda que fa que les empreses productores vulguin buscar substituts per aquest metall que és la base dels adobs però encara “hi ha un 90% que es fabrica amb crom i només un 10% sense”, diu Antoni Riera, que afegeix que els clients ho demanen cada vegada més. És clar que adobar amb “productes naturals com es feia abans de descobrir les propietats del crom no suposa el mateix resultat”. Arribar al final del procés sense crom, diu Parareda, és “encara molt complicat”, i afegeix que els adobs sense metalls no són molt més nets o ecològics”, però “altre cop, l’opinió general costa de girar”, conclou. Col·laboració entre empreses “Les relacions entre la gent del gremi eren acceptables i amb el pas del temps van millorar. (...) A l’inici, qui més qui menys es protegia i amagava els seus secrets, les seves fórmules, els seus clients, els seus balanços. Tot això va anar canviant a la dècada dels noranta. Codina va promoure un sistema de reunions periòdiques que va durar deu anys amb els seus concurrents més directes.” Això, com s’explica a La pell de Barrabàs, va començar però a finals de segle perquè abans, com també explica, s’havien arribat a trobar en un ascensor en un hotel d’un altre país pellaires de Vic sense dir-s’ho. De la col·laboració en va sortir fins i tot una empresa nova, Logística de Pells, formada per Colomer, Riba Guixà –empresa que encara funciona– i Codina per comprar conjuntament la pell del país que va funcionar “raonablement bé”, segons Codina, uns deu anys. Tota aquesta manera de funcionar ja no cal ara. Ara es col·labora. Les empreses treballen per tercers i aquests són a vegades competència o simplement col·laboren com Freixer fa molt directament amb La Doma, per exemple. Com deia Ylla-Català, “podia haver anat d’una altra manera” i apel·lava al fet que potser no hi va haver prou “esperit gremial”, posant com a exemple aquest esperit que sí que tenien a Igualada, a l’Anoia. La seva teoria, ja explicada quan el 2012 es va presentar el llibre 80 anys de pell a Vic 1930-2010, amb ell mateix com a autor juntament amb Antoni Riera i Elisabet Ylla-Català, passa per la deixadesa en la investigació dels anys 90 i que sí s’havia fet als anys 70, precisament en la incorporació dels químics al procés d’adobament. Per Gil Font, que va viure amb Codina l’anada a Nigèria, un temps “molt intens i una gran universitat”, segons va dir, no s’hi val a dir que no hi ha futur. Es va posar com a exemple La Doma i el seu canvi, que va evitar “passar pel sedàs de la Xina”. Una Xina que encara que sigui amb un punt romàntic també mira cap a Europa, un dels mercats més madurs. Els anys 80, l’època més daurada del sector de la pell, quan, com diu Codina al llibre, “els pellaires corríem pel món com si fos casa nostra, érem coneguts arreu i arreu érem ben rebuts”, no tornaran, però potser hi ha un altre futur empresarial i econòmic que pot mantenir encara el lligam de la pell amb Vic i la comarca d’Osona. Perquè el lligam històric sí que ja sembla assegurat amb la primera rehabilitació de dues antigues adoberies a Vic per part de l’Ajuntament.

La reinvenció al sector de la pell

Tres detinguts a Vic per robar a l’interior d’un cotxe

Ramon Pardo no continuarà a la banqueta del Vic Hoquei Club la temporada vinent

T’ensenyem la nova comissaria de la Policia Local de Manlleu

La banca mòbil, al poble menys poblat d’Osona

LA PREGUNTA

Creu que Espanya ha d’incrementar la despesa en Defensa?

Arresten el conductor que va provocar l'accident mortal a l'Eix on van morir una dona embarassada i la seva parella

Detenen dos joves per atracar una joieria a Torelló

Roben a l’aparcament dels treballadors de l’Hospital de Vic

Junts trenca amb el PSC i es queda governant en minoria a Manlleu

Accident entre una furgoneta i un cotxe a Vic a l'antiga carretera de Prats

La comunitat musulmana de Manlleu organitza un iftar especial per donar a conèixer el ramadà

Mor l'empresari de Taradell Aman Barfull

La plaça de la Catedral de Vic, escenari d'un anunci de televisió

Desarticulat un grup criminal que cultivava marihuana en una nau de Manlleu

Jordi Casanovas, aquest diumenge, arribant a l’acadèmia de futbol