“Oferir tants plats és un risc. Mantenir-ne el nivell, el gran mèrit”
Els primers minuts assegut a taula sempre els dedico a mirar una mica més enllà del menú. Les converses dels altres clients, el ritme dels cambrers, els plats que surten de la cuina o aquells petits detalls que, sovint, em donen una primera pista del que pot ser el restaurant. A Can Dorca, però, no em cal posar la lupa. Hi ha una escena que destaca per damunt de totes les altres.
És dimarts i un llarg passadís flanquejat de taules està pràcticament ple sense donar treva perquè cap quedi buida durant gaire estona. Encara no he tastat cap plat, ni tan sols he vist el menú. Però aquesta imatge ja em convida a pensar que un restaurant no s’omple així entre setmana per casualitat.
Situat al nucli de Sant Hipòlit de Voltregà, aquest any Can Dorca ha celebrat el seu vintè aniversari. Així i tot, la vinculació de la família Dorca amb l’hostaleria ve de molt abans. “Els nostres avis ja tenien una casa rural on servien alguns aliments i nosaltres teníem una botiga, fins que vam decidir fer un pas més”, recorda Maria Rosa Perarnau, propietària del local.
“Prioritzem treballar amb un producte de qualitat i de proximitat. Creiem que és millor oferir plats ben cuinats que no pas voler inventar més del compte”, expressa Perarnau. Això, sumat a més d’una desena de primers, segons i postres. Oferir tanta varietat pot ser un risc. Però també una demostració de la confiança que Can Dorca té en la seva cuina.
Triar entre tants plats sempre costa. “Els milfulls de patata amb ou ferrat i sobrassada agraden molt, sobretot al jovent”, m’explica Anna Colldelram, filla dels propietaris. La combinació de tres ingredients bàsics, perfectament lligats entre si, dona lloc a un plat tant saborós com original.
Mentre espero el segon, torno a parar l’atenció al meu voltant. Amb el menjador pràcticament ple, seria fàcil esperar presses o cambrers anant amunt i avall. Però Can Dorca transmet just el contrari. El servei és ràpid, però també sorprenentment serè. Tot flueix amb naturalitat.
D’entre tots els segons, Colldelram m’explica una curiosa història que em fa decidir per les galtes a la brasa: “Quan teníem la botiga, el meu pare Miquel va ser el primer a filetejar aquesta peça, tal com avui es coneix”. La història desperta les expectatives. El plat les compleix. Les galtes arriben tendres, saboroses i en una ració generosa, amb unes patates roses casolanes molt bones que completen un plat on, personalment, només reduiria lleugerament l’oli de la picada d’all i julivert.
Tanco l’àpat amb un pastís de formatge d’elaboració pròpia. Així i tot, em queda l’espina clavada de tastar el pastís de xocolata blanca, que ja s’ha acabat. Una excusa més per tornar-hi.
Fa molts anys que la família Dorca viu dedicada a l’hostaleria. Han canviat els espais i també les generacions, però la manera d’entendre aquest món continua sent la mateixa. Quan marxo, aquell llarg passadís continua ple. Ja no em sorprèn tant com quan he entrat. Ara entenc que no és fruit de la casualitat, sinó de tota una vida dedicada a cuidar els clients a través de la cuina.
