A finals dels anys vuitanta, un programa anomenat El precio justo va triomfar a la televisió estatal. La mecànica del joc era simple: hi apareixien diversos objectes i els concursants havien d’endevinar, amb la millor precisió possible, quin era el seu preu real. A dia d’avui, fer aquest joc amb les obres públiques que volen tirar endavant els ajuntaments –el tràmit legal és la licitació– és gairebé impossible. Dos fets d’impacte a escala mundial en un breu període de temps en són els culpables: el primer, la pandèmia. De la letargia provocada pels confinaments de la població per fer front a la covid-19 es va passar a una fase de recuperació econòmica on el consum va créixer amb rapidesa, trencant l’equilibri entre l’oferta i la demanda. Això, sumat a la tendència a l’alça del preu de l’energia i de les primeres matèries ja es va deixar notar la tardor passada en empreses i ajuntaments. De fet, l’informe publicat a l’octubre per la Cambra de Contractistes d’Obres de Catalunya (CCOC) en recollia les primeres conseqüències: un 40% de les constructores s’havien vist forçades a resoldre algun contracte o paralitzar obres per l’augment dels preus, i el 80% havia patit desabastiment de materials. Fa mig any, la CCOC ja reclamava a les administracions públiques solucions per fer front a l’encariment de les obres en curs, i proposava mecanismes de revisió dels preus de cara a les noves licitacions.
Camí a la normalitat, aquest febrer va aparèixer un segon obstacle pel que fa a la crisi de preus: la guerra d’Ucraïna i la pertorbació en l’oferta de materials a escala global han accentuat la incertesa en els mercats energètics, de primeres matèries, de distribució i fins i tot en l’alimentació. Fets d’abast mundial han filtrat fins a l’últim nivell de les administracions, i els ajuntaments d’Osona i el Ripollès ja estan notant com obres públiques als seus municipis estan condicionades, s’han encarit i costa que vagin endavant.
I és que l’augment del preu de les matèries primeres així com també de l’energia “fa encara més difícil fer qualsevol tipus de previsió de despesa”, apunta l’alcalde de Centelles, Josep Paré (PSC). A la seva població ho han patit amb el projecte del Palau dels Comtes –que s’ha hagut de replantejar–, també ho patiran amb l’asfaltatge de carrers a la urbanització Sant Pau i miren amb inquietud altres obres. Aquesta mateixa sensació d’inquietud es repeteix en municipis que estan iniciant projectes importants –com és el cas de Tona amb l’ampliació de la biblioteca, o de Prats de Lluçanès, on en el ple d’aquest mes de maig està previst que s’aprovi l’adjudicació de les obres del teatre Orient.
On l’encariment de les primeres matèries ja ha condicionat una actuació és a Calldetenes. Els veïns del carrer Gran van rebre la setmana passada una carta informativa per part de l’Ajuntament –l’obra l’executa la Diputació de Barcelona– explicant que l’empresa adjudicatària renunciava a començar les obres. Ara s’està oferint l’execució a les altres constructores que es van presentar –una quinzena–, “i de moment sabem que la segona, la tercera i la quarta hi han renunciat”, explica l’alcalde, Marc Verdaguer (JxCat). En cas que s’arribés a la desena i ningú acceptés el contracte “caldria tornar a licitar”, i això significaria ajornar l’inici de l’obra fins a la tardor.
A Ripoll, el regidor de Serveis al Territori, Joaquim Colomer, apunta que l’encariment de matèries primeres “és una situació generalitzada”, i a la capital del Ripollès licitacions d’obres públiques “també han quedat desertes”. En aquest cas, es tracta de la rehabilitació de la planta baixa de la façana de l’edifici de l’ajuntament. Colomer remarca la dificultat de fer front a l’elevat preu de productes com l’acer, la fusta i el formigó “ja que no hi ha alternativa al seu ús en la construcció”.
L’encariment dels preus és una nova pedra a la sabata en un mandat en què les dificultats de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna –amb les seves derivades globals– han condicionat l’acció de govern.
