Va córrer el risc d’acabar a la fundició a causa del tancament de Prysmian, però una cessió a l’Ajuntament va salvar la retorcedora que durant sis dècades havia ajuntat metres i metres de cable produïts a la fàbrica més emblemàtica de Manlleu. La màquina, de fet, va sobreviure a tots els canvis de nom i direcció de l’empresa sense deixar de funcionar i des del juny, exposada al passeig del Ter, recorda el llegat industrial indissociable del ser i sentir de Manlleu. Per davant hi passen cada dia desenes de persones caminant, en bicicleta, entrant al pavelló… Però ningú se la mira amb els mateixos ulls que Antonio Ródenas. Fill de La Carolina, un poble de poc més de 15.000 habitants a la província de Jaén, va arribar a Manlleu a mitjans del segle passat, amb 19 anys, i és l’operari que va acabar compartint més hores amb la màquina.
Ell mateix explica encara que va deixar Andalusia amb recança, “no havia sortit mai de casa”, però també decidit a prosperar i seguir els passos d’una germana seva que llavors ja vivia a Manlleu. Quan es va plantar a la ciutat s’havia tret només un curs de xapa i pintura de cotxes, però no li va costar trobar feina a Can Llanes i, al cap de poc, al Cordó, on es va estrenar a la secció de filàstica. Més endavant va comandar una fleixadora i després, la retorcedora.
Dels 40 anys que va formar part de la plantilla de la fàbrica, Ródenas calcula que en va dedicar entre 28 i 29 a la màquina. Encara ara en pot descriure tota l’estructura –al passeig del Ter només n’hi ha un tros– i com part del mecanisme quedava soterrat. Els rodets, volants, timons… permetien produir cables de diferents tipus, com els sectorials, i ajuntar en un de sol fins a una desena de conductors diferents. Ródenas en destaca sobretot la qualitat: “En fèiem un de submarí aïllat amb tubs de plom que recobrien paper i una mena d’oli. Eren els millors. Amb l’escalfor de conduir l’electricitat la grassa es desfeia i actuava de refrigerant.”
Abans de jubilar-se, el 2012, General Cable havia incorporat una retorcedora digital amb sensors que corregien i regulaven la màquina automàticament en funció del que calia produir. Eren figues d’un altre paner, però tot i això l’antiga “tampoc es va aturar”. Per carregar-la –podia fer voltar fins a 18.000 quilos de cable– convenien moltes mans, diversos operaris, i amb Ródenas s’entén que justament la gràcia era que la fabricació també inclogués intervencions molt manuals: “La notícia que tancaven la planta em va tocar. Amb aquesta màquina al principi les havia passat magres, però crec que coincidiria amb els companys a dir que era un lloc on es treballava molt a gust.”
La incògnita sobre l’origen
El Museu del Ter té previst portar a terme un estudi per arribar a documentar l’origen de la retorcedora. De moment se sap que data dels anys cinquanta i sembla que pren força la hipòtesi que n’haurien fabricat les peces a l’àrea metropolita-na de Barcelona i no a Can Serra de Manlleu. Està per concretar.
