La Ponència d’energies renovables ha tombat el macroprojecte d’un parc fotovoltaic de 432 hectàrees entre Manlleu, Torelló i l’Esquirol al qual s’oposaven des del territori. Gil Salvans, responsable tècnic de l’Agència Local de l’Energia d’Osona (ALEO), parla de com s’ha de fer la transició energètica.
Han tombat el macroprojecte de parc fotovoltaic d’Osona nord. Preveia que s’acabaria frenant?
Les sensacions eren que havia d’acabar així. Més que per la ubicació, la no viabilitat d’aquests parcs és l’extensió i l’ocupació. Els dos informes són idèntics però a més és molt igual que el de Folgueroles, només que aquest per dimensions l’acaben fent viable amb uns condicionants que és sí o sí reducció i fragmentació del parc; els altres són tan grans que ni així poden ser viables. Tot i així, la no viabilitat arriba només d’Urbanisme i dels ajuntaments. Fins i tot Territori sobta que hi doni viabilitat, perquè Urbanisme té molt clar que aquesta taca tan gran destrueix molts paràmetres de biodiversitat, d’espais semiprotegits… és un pas important pel que suposava quant a impacte.
Un recurs pot fer canviar el parer de la ponència?
Hi ha possibilitat d’un recurs però els motius són molt clars per no ser viable, que és l’impacte que suposa una cosa tan gran en un espai tan reduït. Difícilment serà viable un parc de grans característiques en aquesta ubicació. Transformar això en una cosa més distribuïda en dos petits parcs segurament tindria sentit; ara, segurament no serà interessant pels promotors que buscaven una important central de producció d’energia elèctrica per tenir-hi guanys.
El de Folgueroles encara és massa gran?
El model a impulsar passaria per parcs de 3 o 5 megawatts, per sota de les 10 hectàrees. S’haurien d’implantar parcs com els que s’ha donat viabilitat a Prats, Olost o Tona per a autoconsums d’1, 2 o 3 hectàrees i un reforç d’alguns parcs una mica més grans de 4 a 10. Hem de tenir en compte que segurament el 40% o 45% de plaques solars que posarem en el pla de transició energètica de Catalunya aniran sobre terreny. De manera que no ens serveix el discurs de primer fem totes les teulades i després ja posarem a terra si volem fer una transició en els timings que ens marca l’emergència climàtica.
Quin seria l’ideal?
Un equilibri: potenciar totes les teulades de polígons industrials, domèstiques… això ha de ser el principal i el que ha d’anar més ràpid, però paral·lelament s’hauran de posar instal·lacions solars sobre sòl més grans. S’haurà de ser flexible a les proximitats dels polígons industrials, que tota indústria que tingui al costat un sòl pugui ser autosuficient sempre que també en posi a les teulades i pèrgoles dels pàrquings.
Tot plegat vol dir temps.
La transició energètica que hem de fer des d’ara fins al 2030 és gairebé una utopia. A Catalunya tenim un territori fragmentat, amb moltes petites parcel·les, rural i agrícola, i per tant el sòl ha de ser per produir alimentació per a nosaltres i per als animals, però malauradament alguna part l’haurem de destinar a produir energia. La transició també passa per l’eficiència energètica, per reduir consums, perquè amb els consums actuals no ens en sortirem. Hi ha d’haver eficiència i estalvi primer, i després anar implantant. Ens haurem d’acostumar que hi hagi plaques solars al sòl. En zones agrícoles i forestals de baix valor agrari i ambiental caldrà implementar-hi energies renovables.
També passa per un canvi de model.
D’un model centralitzat en poques mans a un de descentralitzat, participatiu i democràtic, que cada municipi tingui el seu petit parc, i també per comunitats energètiques, que el model no siguin dos o tres grans parcs en mans d’una o dues empreses molt grans que ja estan dins del pastís.
Qui hi ha al darrere d’aquests macroprojectes?
L’objectiu és venda d’energia i es fan grans parcs perquè és un tema d’economia d’escala. La inversió que es ve a fer aquí darrere només hi ha la possibilitat que hi hagi grans empreses del sector energètic, potser en forma d’UTE amb altres empreses. Segurament alguna de les grans que coneixem d’Endesa o Iberdrola, que estan en el gran lobby energètic i darrere d’aquests grans parcs.
Alguns plans urbanístics també són un fre per als petits parcs?
No tenim adaptat el planejament urbanístic municipal a la transició energètica. Hi ha municipis que no tenen fre per a aquests grans parcs i per altra banda hi ha algun tipus d’ordenança dels anys 2006 o 2007 que ens limitava a 250 metres quadrats la possibilitat de posar plaques al sòl, superfície insuficient per a parcs solars, i caldrà fer canvis en limitacions de titularitat de les instal·lacions i proximitats de construccions. En canvi és imprescindible la proximitat de la xarxa elèctrica suficient per evacuar l’energia. Cal detectar de forma ràpida aquelles zones ermes, antics abocadors o zones explotades com mines o canteres que poden ser òptimes per aprofitar per a renovables i per tant haurem de canviar alguns inputs en tema urbanístic.
Treballen en un pla conjunt, a escala comarcal.
La idea és elaborar un tipus d’ordenança o que es pugui incloure al planejament urbanístic que estableixi limitacions però que siguin flexibles per promoure la transició energètica. Aquests ajuntaments per molt que hagin estat en contra d’aquests parcs tenen clar que la transició energètica ha de ser el pal de paller d’aquesta legislatura. Cap ajuntament està en contra de posar plaques ni de fer la transició energètica, tenen clar que cal facilitar els mitjans a la ciutadania per fer-ho però respectant el territori.
Amb aquest model volen ser pioners.
Ja fa temps que hi treballem, però l’aparició d’aquest parc ha fet que ens haguem de posar les piles. El Consell Comarcal d’Osona ja ha contractat una empresa perquè ens ajudi a elaborar aquest informe. Intentarem de ser pioners a tenir un planejament urbanístic preparat, però alhora hem de ser pioners en l’impuls de la transició energètica, començar a crear comunitats energètiques al territori. Ja hi ha alguns ajuntaments com Sobremunt, Balenyà, Sant Pere o Olost que hi treballen.
La transició energètica passa per ser autosuficients?
Sí, l’objectiu de la comarca d’Osona ha de ser l’autosuficiència energètica. Per capacitat del territori, per la indústria potent que tenim, per les empreses d’energies renovables, que són molt potents, i també per decisió política de molts governs municipals l’objectiu és aquest a llarg termini, perquè no és fàcil. I si Catalunya ha de ser autosuficient, l’àrea metropolitana no hi podrà ser claríssimament i els territoris més rurals haurem de pactar amb les grans urbs per compartir energia o facilitar la transició energètica.
En la transició hi entrarien les hidroelèctriques, com volen fer a Sant Quirze?
Hi ha diferents moviments com aquest de Sant Quirze. Això passa per canviar el model. La hidroelèctrica hi és, però canviaria el model i passaria a mans públiques i l’energia podria ser compartida per veïns i veïnes i agafar un format de comunitat energètica. Per tant, és una forma de fer la transició energètica en un model més democràtic i participatiu. A la comarca potser en algun punt serà molt excepcional l’eòlica, però aquí els règims de vents no són constants i són petits. La solar s’emportarà el pes més important a Osona.
I quin paper hi juguen projectes com la central de biomassa de Sant Pere?
Tal com està avui, funciona molt bé. L’estan millorant per evitar pèrdues d’energia, han canviat la caldera per una de més eficiència i de biomassa i el control d’emissions ha millorat. Sant Pere té un projecte de transició energètica molt ambiciós, segurament és el pal de paller de la comarca. La tèrmica la podem considerar com una comunitat energètica. Malauradament és difícil de replicar aquest projecte de forma ràpida per les obres i inversió, però la transició energètica també passa per canviar l’energia tèrmica que utilitzem.
