La parròquia de Sant Pau de Manlleu va acollir aquest dilluns l’ofici fúnebre de mossèn Jordi Vila i Febrer, que en va ser rector des de 1967 i durant 50 anys. Vila va morir dissabte a Vic a l’edat de 86 anys i va ser un rector amb una gran conscienciació social, vivint de primera mà la transformació d’un barri amb molta immigració i coordinant un grup de voluntaris que visitava els presos de la diòcesi.
De fet, parlar de Jordi Vila i del barri de l’Erm és fer-ho d’un mateix subjecte. La biografia de Vila i la història de l’Erm tenen múltiples punts de connexió. El barri, que va créixer a Manlleu entre els anys cinquanta i seixanta del segle passat, ha tingut sempre una intensa activitat a l’entorn de la parròquia de Sant Pau. El paper d’aquesta parròquia, al davant de la comunitat cristiana de la qual hi va haver ininterrompudament mossèn Jordi Vila durant
El bisbe de Vic, Ramon Masnou, el va nomenar capellà de l’Hospital de Sant Jaume i responsable de la comunitat cristiana de l’Erm. Era l’any 1967 i va jugar un paper important en la construcció de l’edifici i la posada en marxa de la nova parròquia
mig segle, ha irradiat de múltiples activitats el barri. Alexandre Roca, en un llibre publicat l’any 2014, Sant Pau: una parròquia per a un nou barri, recorda els orígens de la parròquia i, en un reportatge publicat aleshores a EL 9 NOU, explicava que des del principi “els veïns del barri, molts d’ells nouvinguts, s’hi han sentit identificats; històricament, al voltant de la parròquia s’ha organitzat molta activitat: futbol, caramelles, aplecs a l’ermita de Sant Jaume, un esbart dansaire… La gent se la sent seva”.
I en totes aquestes activitats mossèn Jordi Vila sempre hi era implicat d’una manera o altra. Per això, la idea l’any 2014 de fer un llibre sobre la història de la parròquia, que va sorgir d’un grup de feligresos la majoria dels quals formaven part del Consell de Pastoral, en realitat ja era fer un homenatge a mossèn Vila. L’Erm, Sant Pau i Vila formen un triangle en què podria haver-hi altres subjectes, com els pisos de can Garcia o l’associació de veïns, perquè la història mai és lineal i sempre té moltes vessants. La parròquia, però, va néixer en un moment de creixement urbanístic de Manlleu i del naixement del barri de l’Erm.
Com a mostra, es pot recordar que l’any 1950, Manlleu tenia 7.300 habitants, mentre que el 1975 la xifra ja arribava als 15.000. I d’aquests, una gran part es concentraria a l’Erm. Aquest barri, que va néixer amb evidents dèficits urbanístics, es va anar proveint de nous serveis. Entre els equipaments nous, s’hi va alçar l’església de Sant Pau. L’origen es remunta a la celebració l’any 1964 de la Santa Missió, un esdeveniment per difondre la fe. Mossèn Torrentó, el rector de Santa Maria, l’única parròquia reconeguda com a tal que hi havia aleshores a Manlleu, “va organitzar diferents actes amb els pares predicadors i, a resultes de la Santa Missió, va quedar un caliu”, explica Roca.
Abans de construir l’església, es va buscar un local provisional, cedit per Mateu Parés. Era un mòdul en uns baixos, on es va improvisar el que seria la primera església del barri. Els mateixos fidels en deien les catacumbes
Això va fer que feligresos de l’Erm comencessin a organitzar catequesi per als infants del barri i busquessin un local.
En aquest període, és quan es veu la necessitat de construir una parròquia i es posa fil a l’agulla. A l’espera que es faci realitat el nou edifici, però, es busca un local provisional, que cedeix Mateu Parés. Era un mòdul en uns baixos, on es va improvisar el que seria la primera església del barri. Els mateixos fidels en deien les catacumbes.
Aleshores, va aterrar a l’Erm mossèn Jordi Vila, que estava destinat a Tavertet. El bisbe de Vic, Ramon Masnou, el va nomenar capellà de l’Hospital de Sant Jaume i responsable de la comunitat cristiana de l’Erm. Era l’any 1967 i va jugar un paper important en la construcció de l’edifici i la posada en marxa de la nova parròquia. Per fer possible
Vila va ser nomenat vicari perpetu l’any 1969 i, posteriorment, quan es va constituir formalment la parròquia l’any 1983, se’l va nomenar rector
l’edificació, el rector de la parròquia de Santa Maria, mossèn Torrentó, l’any 1967 va adquirir un terreny de 3.500 metres quadrats per mig milió de pessetes. Aquests diners van sortir d’una donació d’un milió de pessetes que hi havia hagut d’un particular.
L’empresa Mateu-Castellot es va encarregar d’esplanar el solar, un espai pedregós. Ho va fer sense cobrar a canvi de quedar-se la grava que en van retirar. La clau era la qüestió econòmica. Mossèn Vila, per indicació del bisbat,
es va adreçar a Joan Riera, que va resultar ser el dipositari dels diners disponibles per començar les obres. Mig milió s’havia invertit en la compra del terreny i quedava mig milió més: “Riera li va dir [a mossèn Vila] que comencessin i que ell aniria pagant les factures fins que acabessin els diners”. Per culminar les obres, hi va haver més donatius. El cost total, incloses les dependències adjacents, va ser de 4,4 milions de pessetes.
El futbol, la cultura o les activitats d’esplai són exemples que certifiquen que la parròquia, i l’associació de veïns, han actuat com a far de l’Erm
Així, el 8 de setembre de 1968 es va posar la primera pedra. Tot i que les obres no estaven acabades, el Diumenge de Rams de l’any 1969 ja es fa la primera missa davant de l’edifici a mig construir. El temple s’inaugura el 29 de juny d’aquell mateix any quan el bisbe Masnou va sortir en processó de l’església provisional, la que popularment s’anomenava les catacumbes, fins al nou temple dedicat a Sant Pau. Vila va ser nomenat vicari perpetul’any 1969 i, posteriorment, quan es va constituir formalment la parròquia l’any 1983, se’l va nomenar rector. “A l’entorn de la parròquia de Sant Pau s’hi va crear un esperit de barri, amb el qual hi va tenir molt a veure la junta de veïns que, des del començament, van donar el màxim suport al mossèn”, relata Roca al llibre. El futbol, la cultura o les activitats d’esplai són exemples que certifiquen que la parròquia ha actuat com a far de l’Erm.
Aquest dilluns els feligresos van voler-li retre un últim i sentit comiat.
{{ comment.text }}