Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Uns pisos sentenciats

L’enderroc del segon bloc de Can Garcia s’endarrereix; aquests habitatges, al cor de l’Erm, conserven múltiples vivències relatades pels veïns que hi havien residit

L’enderroc del segon i últim bloc dels pisos de Can Garcia de Manlleu s’endarrerirà mig any. Les negociacions pel reallotjament de les famílies que hi viuen s’estan allargant més del previst. Amb el nou calendari, la demolició s’hauria de fer durant l’any 2019. L’edifici dels números 23, 25 i 27 del carrer Mossèn Aulet està sentenciat. Però continua dret dos anys després que es fes l’enderroc del primer dels blocs, el que tenia façana al carrer Garcia Estrada. Als pisos hi ha vida. I al barri, també. L’Erm, i els pisos, són una de les estampes d’un Manlleu que va créixer, de forma sobtada, als anys seixanta i setanta.

Com ja va passar amb el primer bloc, els tràmits són lents. Existeixen moltes particularitats: qui és propietari i reclama una indemnització, qui prefereix que se’l reallotgi, qui és llogater… S’ha de tractar cas a cas. Se’n cuida l’Institut Català del Sol (Incasol), que és l’administració actuant. Ja va ser-ho en l’enderroc del primer dels blocs. Aleshores, va costar resoldre tots els casos. I cada cas era una història. Aleshores, EL 9 NOU va ser al pis de l’últim propietari que en va marxar. És un exemple que d’història en tenen, els pisos de can Garcia. Anomenats així perquè entre els dos blocs hi havia hagut la fàbrica de begudes Casa Garcia que envasava la popular gasosa Chap, sumen 256 habitatges. L’Ajuntament va atorgar la llicència per construir-los l’any 1964 a la immobiliària Masnou, SA. Era alcalde Pere Corrius, que

Es coneixen com a can Garcia perquè, als baixos, hi havia hagut aquesta fàbrica de begudes que envasava la popular gasosa Chap

va exercir el càrrec del 1950 fins al 1965, quan va prendre possessió el seu substitut, Josep Arqués. Els blocs es van enfilar cap al cel de manera fulgurant. De les sis escales de cada bloc n’hi havia dues de deu plantes i quatre d’onze. Aleshores, Manlleu creixia. I creixia molt. La puixança del tèxtil era una crida per la mà d’obra. Entre 1960 i 1975, la població va passar de 9.410 habitants a 15.054.

Molts dels nouvinguts, procedents majoritàriament d’Andalusia, van trobar a Can Garcia un habitatge atractiu. Ho explicava el primer administrador dels pisos, Josep Godayol, que en un reportatge publicat a EL 9 NOU el 1999 recordava que aquests habitatges ja tenien calefacció i ascensor, característiques que els donaven un encant. N’hi havia de dues i tres habitacions. S’havia de pagar una entrada i, després, es descomptaven lletres de forma mensual. “Mai ens van tornar cap lletra”, recordava Godayol. Un dels primers que hi va viure va ser el desaparegut José Baena, molt popular a Manlleu amb el sobrenom d’El numeroso per la descendència que tenia. Quan hi va anar a viure encara els estaven construint. “No hi havia ni llum i, per poder-m’hi instal·lar, la llum me la van haver de donar els paletes”, havia explicat ell mateix a aquest periòdic l’any 2010. Aleshores, els pisos es van aixecar en una zona on després va créixer el barri de l’Erm. La imatge, a l’inici, era entre curiosa i estranya: un gran bloc al mig del no-res. Posteriorment, va anar prenent forma l’Erm. L’església de Sant Pau, la parròquia que ha irradiat de múltiples activitats el barri, es va començar a construir l’any 1968. L’Erm, amb la icona dels pisos de Can Garcia –al principi fins i tot se n’havien fet postals–, va experimentar una certa segregació urbana de la immigració. La realitat, com dos pobles dins un mateix poble, la va retratar l’escriptor Jordi Puntí al llibre Els castellans (L’avenç). Amb els anys els habitatges s’han deteriorat. Fa prop de quinze anys es va prendre la decisió d’aterrar-los. El procés ha estat lent.

Quan culmini, desapareixerà l’estampa d’un Manlleu. A banda de l’aspecte urbanístic, i de les fredes xifres, el procés d’enderroc destapa un munt de records. EL 9 NOU, amb la col·laboració del Museu del Ter, va reunir l’any 2015 un grup de veïns vinculats als pisos i al barri per fer-ne memòria. En aquest vídeo es pot recuperar el reportatge íntegre. Durant dècades, pels pisos de Can Garcia hi han passat centenars de persones. Tothom té la seva història particular. Mariana Martínez hi va anar a viure l’any 1970, quan es va casar. Ella i el seu marit van trobar a Can Garcia un tipus de pis adient: “Vam mirar cases d’en Riera o els blocs de Can Mateu, però quan vam visitar els pisos de Can Garcia, que feia pocs anys que s’havien fet, vam quedar encantats”. Se’n va enamorar “quan vaig veure el cuarto de bany amb plat de dutxa, lavabo, aigua corrent, la cuina maquíssima…”. Hi va residir sis anys i recorda que el barri va anar creixent: el camp de futbol, l’església, el col·legi… L’Erm, amb els pisos com a icona, queda allunyat de Manlleu, “però és Manlleu”. “Sí, però gairebé no baixàvem a la plaça. El diumenge sí: anàvem al cine Pau o al cine Garcia”, li recorda Joan Navarro, que va arribar a Catalunya amb 10 anys i, després d’instal·lar-se al barri del Puig, ja va anar a viure als pisos perquè la seva mare va trobar feina a la porteria del número 28. Navarro té molt vius els records de joventut.

“Al pis de Dalt Vila teníem goteres. A Can Garcia ens n’anàvem a dormir i, si plovia, no ens mullàvem!”

Assegura que la relació amb els veïns anava més enllà d’un veïnatge cordial: “Veig veïns i dic: som família”. “L’Hipólito, la Juana… Ella em va regalar el disc de Radio Futura! I era una veïna!”, rememora com a exemple dels estrets llaços d’amistat que es van crear i que, en alguns casos, encara perduren. “Feia la comunió l’Antoñín i anaves a la comunió; hi havia un casament, i la meva mare, quan era la portera, adornava l’escala. Era una vida familiar de tota l’escala”.

“Els veïns eren com de la família: l’Hipólito, la Juana… ella em va regalar el disc de Radio Futura”

Navarro primer va residir a la porteria, després al vuitè pis i més tard al quart. Sempre de la mateixa escala. “Amb aquest enderroc tallen una part de la teva història, els teus records són aquí. Quedarà un buit. Quan passem direm: ‘Aquí hi havia…”. Ara encara no. Ja fa anys que no hi viu, però quan transita per davant dels blocs, i des del carrer aixeca la vista, al balcó del pis on havia viscut encara hi distingeix “les prestatgeries que va posar el meu pare. Dic als meus fills: ‘Mira, això ho va fer el teu avi”.

De records també en guarda Teresa Márquez, que va viure a l’escala del número 26. Hi vivien els pares, la iaia i tots els fills. En total, eren 11 en un pis, “però hi vivíem molt bé”. Dormien en lliteres i, encara que des de l’òptica actual pugui semblar inapropiat, en guarda un grat record perquè ells residien al carrer del Comte, a Dalt Vila, “i al nostre pis quan plovia la mare havia de posar galledes a tot arreu perquè hi havia goteres”. Quan els seus pares i la iaia van anar-se a mirar el pis de Can Garcia, de seguida van tenir clar que s’hi traslladarien: “Era una millora. Ens n’anàvem a dormir i no ens mullàvem si plovia!”. És una mostra de les comoditats que a ulls dels nous inquilins tenien els pisos.  L’exemple és que “quan ens vam casar, ens vam mirar els pisos i també ens en vam comprar un”. Hi va viure una dècada “i no en puc pas dir res dolent”. A l’escala recorda que “hi havia moltes parelles joves. Tots vam tenir canalla: ‘Jo et regalo a tu, tu a mi… i molt bé’. Ens aveníem molt”. Això sí, tenia un problema greu: l’alçada. Li feia por. I l’ascensor, que per l’època també era un avenç, només era per pujar. Per baixar, no: “Baixar s’havia de fer a peu”. “I no et deixaven pujar sol fins que no tenies 14 anys. Si eres més petit, per les escales”, recorda Márquez.

Aquestes circumstàncies també les té presents Antonio Rueda, que hi va residir una dotzena d’anys. “Tots érem bons veïns i vivíem bé”, recorda. Va arribar a Manlleu l’any 1952 procedent d’Alcaudete, un municipi de la província de Jaén: “Vaig estar un mes parat perquè no trobava feina i gràcies als dos germans podia menjar perquè ells treballaven al Cordó”, nom popular amb el qual es coneix l’actual fàbrica de General Cable. Un dels germans que esmenta és Rafael Rueda, fotògraf que va documentar la vida quotidiana al barri de l’Erm. No tot eren comoditats. “Aquests pisos tampoc estaven preparats per viure tanta gent: escales tan altes, tants pisos… no hi ha sortida d’emergència. Això també era un perill”, explica Teresa Márquez. Li dóna la raó Miquel Casanovas, que no ha residit mai als pisos de Can Garcia però ha estat sempre molt lligat al barri de l’Erm a través de l’associació de veïns i de l’escola d’adults. Té present que hi havia un informe de l’any 1982 que deia que l’escala d’ús ordinari era més estreta del que resultava preceptiu per la xifra de gent que hi vivia, “no existia sortida d’emergència i no hi havia a Osona cap escala de bombers que pogués arribar als últims pisos”, explica Casanovas.

“Quan vaig veure el pis me’n vaig enamorar: plat de dutxa, aigua corrent, una cuina maquíssima…”

A més, recorda que, com a pròleg pretèrit de l’actual enderroc, una vegada els veïns ja en van executar un: el de la fàbrica que hi havia al mig dels blocs que dificultava l’accés d’escales de salvament en cas d’emergència. “Una vegada que la caldera es va desendollar del colze que portava el fum cap a l’exterior i es van omplir les escales de fum, els veïns van decidir que havia d’anar a terra”. I així es va fer. Al final, es va haver d’enllestir amb mitjans mecànics perquè “hi havia bigues de ferro, formigó i amb pics i pales es feia molt difícil”. És una de les moltes anècdotes que expliquen els veïns de l’Erm a l’hora de fer memòria d’uns habitatges que s’han anat deteriorant.

“No existia sortida d’emergència i no hi havia a Osona cap escala de bombers per arribar als pisos de dalt de tot”

“Em fa pena quan veig el lloc on jo he viscut com està de mal cuidat. Hi continua havent ascensors, calefacció, però s’ha anat descuidant. S’ha deteriorat la convivència i l’escala”, constata Mariana Martínez també amb un punt de nostàlgia. La mateixa que mostren els exveïns dels pisos quan rememoren els episodis viscuts amb el subministrament d’aigua abans que el servei fos municipal. L’aigua, primer, s’obtenia d’un pou i a la nit el subministrament es tallava. “Havies de guardar una mica d’aigua a la banyera o a la pica…”, recorda Joan Navarro. Era freqüent que si a la nit un s’aixecava i no recordava que no hi havia aigua engegués l’aixeta i no ragés. “Si no la tancaves, a les 8 del matí, quan donaven l’aigua, l’aixeta començava a rajar i l’aigua saltava al menjador o a la cuina”. A mesura que avança la conversa, flueixen les anècdotes sota la mirada apagada d’uns pisos gegantins que en pocs mesos desapareixeran i canviaran, per sempre, la fesomia urbana de Manlleu dels últims 50 anys.

(Aquest reportatge va ser publicat a EL 9 NOU el 6 de juliol de l’any 2015 amb motiu de l’enderroc del primer dels dos blocs).

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fer un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per a fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.