Jordi Colomer diu d’ell mateix que és una persona a qui li agrada viure intensament. Fa tres anys va celebrar el seu cinquantè aniversari tatuant-se mitja cama, s’ha tirat en paracaigudes i a l’hora de viatjar mai se li acaben les piles. El que no podia esperar d’aquest 2020 és que arribaria una pandèmia mundial i ell seria una dels 57 milions de persones que han contret el coronavirus, amb l’afegit que els metges no les tenien totes sobre si se n’arribaria a sortir. Ara, però, ja es recupera a casa i assegura que sobreviure a la Covid-19 ha obrat de revulsiu. Una experiència humana de primer nivell per descobrir la lluita incansable dels sanitaris i tornar-se a emocionar amb el suport d’amics i familiars que sempre hi són.
Colomer va tenir el primer indici que alguna cosa no rutllava l’últim dimarts d’octubre. El cap de setmana abans havia fet una tirada llarga caminant i pujat al turó de Tagamanent, però aquella tarda van arribar la febre i el mal de cap: “Tot i que em vaig tancar a l’habitació, em semblava impossible que pogués haver agafat el virus. Nosaltres hem sigut extremadament curosos. Jo teletreballava gairebé cada dia i no sortia sense necessitat”. El diagnòstic el va confirmar una PCR al CAP de Centelles 48 hores més tard, però Colomer encara va passar una setmana sencera a casa: “Abans de la Covid només havia tingut dolors típics de l’edat, com lumbago, i és veritat que mai a la vida m’havia estat deu dies al llit, però tampoc em semblava que em trobés tan malament”. Els sanitaris que van visitar-lo després que la seva dona truqués al 061 no ho van veure de la mateixa manera i el divendres 6 de novembre, a poques hores de fer 53 anys, ingressava a l’Hospital de Vic. El coronavirus havia derivat en una pneumònia bilateral i no li arribava prou oxigen a la sang. Primer, tercera planta. Després, unitat de semicrítics. Cortisona. Trucades a casa avisant que el pronòstic no era gaire bo. Oxigen a pressió. Angoixa. Més angoixa. “I el més fort és que continuava sense tenir tos ni ofegar-me. Cap sensació d’estar greu”, explica Colomer, “només patia perquè llavors la meva dona i els nostres fills de 14 i 9 anys també havien donat positiu i estaven sols”.
Al final els dies a l’hospital es van acabar en només deu. “Una bestiesa sense lògica”, diu ell, “sembla increïble que en tan poc temps puguis passar d’estar sa a fregar la mort i tornar a remuntar”. A la retina hi té gravats els ulls d’auxiliars, infermers, metges, portalliteres i personal de neteja per a qui sempre més sentirà gratitud malgrat no poder fer-hi una encaixada de mans ni saber quina fesomia s’amagava a sota els equips de protecció: “No hi ha manera d’explicar amb paraules com de bé tracten els pacients, són àngels. Constantment vaig percebre una gran dedicació, dolçor i escalfor humana”.
Sentir-lo parlar insufla vida. I és que per Colomer, de fet, l’única nota negativa d’haver passat el coronavirus ha estat constatar que els sistemes de rastreig i seguiment dels malalts “no funcionen”, ja que a alguns dels seus contactes estrets, com un fill gran que viu a Terrassa, ni tan sols els van trucar i en d’altres casos la cita pels testos PCR va arribar “massa tard”. Tampoc ha pogut aclarir com es va contagiar ell, però sí que té clar el missatge: “Amb el coronavirus passa com amb els accidents de cotxe, penses que mai et tocarà a tu fins que t’adones de la responsabilitat de conduir havent begut o prement massa l’accelerador”.
