Marc Aloy Guàrdia (ERC), arquitecte de professió, és des del 2020 l’alcalde de Manresa, ajuntament on abans també havia estat regidor. Seguint l’estela del Regió 7, que el febrer passat entrevistava el vigatà Albert Castells, EL 9 NOU li va proposar una trobada per parlar sobre les relacions entre totes dues ciutats i la capitalitat de la Catalunya Central.
Com veuen Vic els manresans?
Quan hi van, s’hi emmirallen. Els agrada el centre històric, que realment fa goig, la riquesa en patrimoni i la imatge de ciutat endreçada. Ara bé, quan la gent d’Osona es desplaça a Manresa també ens diu que tenim un comerç potentíssim. Tots som a vegades poc profetes de la nostra terra. Ens enlluernen les coses de fora i donem poc valor a les nostres. Vic i Manresa són ciutats que es complementen en molts aspectes i que juguen un paper indispensable en l’equilibri territorial del país. A Catalunya gairebé tot passa per Barcelona i la seva àrea metropolitana. Per això és imprescindible que les ciutats mitjanes i grans cooperem, ens reivindiquem i fem créixer projectes importants.
Més que col·laboració, però, no hi ha hagut rivalitat Vic-Manresa?
Ara segur que no. Malgrat que som dues ciutats molt pròximes, històricament ens havien allunyat les comunicacions. Catalunya s’ha estructurat seguint les conques fluvials. La nostra, la del Llobregat i el Cardener, ens ha vinculat amb Berga i Solsona. Per anar fins a Vic, la carretera de Moià i Collsuspina era estreta, de corbes i tardàvem més d’una hora. L’Eix Transversal va canviar-ho radicalment el 1997. Ha ajudat que ens mirem d’una altra manera i que creixi la relació, amb la universitat com a pilar fonamental.
És l’exemple que mai falla.
Perquè és indiscutible. Si no haguéssim sabut sumar dos projectes d’origen municipalista, avui no seríem una de les grans universitats del país. El creixement des del pacte federatiu del 2014 ha sigut imparable: superem en estudiants la Universitat de Lleida i ens assemblem molt a les de Girona i Tarragona. A banda dels números, junts hem pogut tirar endavant elements que sols no hauríem aconseguit: els graus de Medicina i Odontologia, que ens aporten prestigi, el futur grau de Dret, l’Institut de Recerca de la Catalunya Central… Això no treu que hi hagi reptes.
El finançament?
Vic n’ha tingut de públic des de fa molts anys, però Manresa mai. Tot i que ara hem aconseguit que vingui un milió d’euros dels 14 del contracte programa de la Generalitat, no ens podem quedar aquí. El cost de les matrícules continua sent una limitació per a molts estudiants. Els presidents de les quatre fundacions que conformen la UVic-UCC hi estem treballant intensament, demostrant que el model de vocació pública però gestió privada funciona. A altres llocs del món, com el Regne Unit, està plenament consolidat. D’una banda, per tant, volem augmentar el reconeixement i finançament, però també que Manresa creixi en graus. Quan n’estrenem un, com el d’Educació Infantil o el d’ADE, es queden el 50% dels nostres joves, o entre un 65% i un 85% si parlem de Fisioteràpia, Infermeria, Logopèdia… Els estudiants hi són, hem de poder rebaixar taxes i respondre als estudis que busquen.
Seria convenient, o ajudaria, que fos titular de la UVic-UCC una sola fundació?
No crec que sigui el camí, perquè és important respectar la idiosincràsia de cadascuna de les que treballem juntes, però sí que hem de repensar el model de governança. La universitat ha canviat moltíssim en 10 anys, de 5.000 a 10.000 estudiants, diversos epicentres… No és la mateixa que abans del pacte federatiu.
En què més treballen juntes Vic i Manresa?
Més que juntes, l’important és que ens coneguem els elements referencials i ens donem suport en projectes estratègics que propiciïn l’equilibri territorial que comentava. A Osona teniu una indústria agroalimentària potentíssima, o un Centre BETA que està fent una feina impressionant. No tindria cap sentit voler replicar-ho, igual que Vic pretengués assemblar-se al Bages quant a pes de la indústria metal·lúrgica i de l’automoció o tradició minera. L’estratègia de donar-nos suport en les fortaleses de cadascú, anar juntes quan això ens enforteixi, com amb la UVic-UCC o l’IRIS, i coincidir en les reivindicacions, com ara de bones infraestructures. És incomprensible que en ple segle XXI ciutats a 60 i 70 quilòmetres de Barcelona tardem una hora i mitja a arribar-hi en tren.
La Catalunya Central és una pura divisió administrativa o els manresans sí que se la senten?
El pòsit històric en què ens hem basat des de fa més de 100 anys és el de les diputacions. Ara bé, Manresa ha exercit la capitalitat de la C-16, els corredors del Cardener i el Llobregat, que ens lliguen amb el Solsonès, el Berguedà i la Cerdanya. L’aposta de la Generalitat per la Catalunya Central és molt recent. L’hem de construir tots plegats.
Amb Manresa com a capital.
Si m’ho demana a mi, no en tinc cap dubte. Per pes demogràfic, 80.000 habitants, i perquè la Generalitat va prendre el 2016 la important decisió d’on centralitzava les seves dependències. La gran majoria dels serveis territorials, com la delegació del Govern i l’Oficina d’Atenció al Ciutadà, són a Manresa, i ara han de començar les obres d’una seu de 25 milions d’euros que ho aplegarà tot. Per tant, no hi ha cap dubte que la capital és a Manresa. Fora de la qüestió administrativa, però, som ciutats amb diversitat de valors molt positius. La complementaritat ens enriqueix.
Com explicaria Manresa als osonencs i osonenques?
Fins a mitjan segle XX, vam ser un dels grans motors econòmics de Catalunya, al nivell de Barcelona, Reus, Mataró o Girona, però amb la crisi del tèxtil vam patir una sotragada majúscula. L’antiga indústria i tota l’auxiliar es van reconvertir sobretot a la metal·lúrgia i l’automoció. A part d’això, destacaria uns serveis de salut d’altíssim nivell. L’Hospital de Sant Joan de Déu, gestionat per la Fundació Althaia, és incomparable amb qualsevol altre de la Catalunya Central: supera de tros els 2.000 professionals i té un pressupost anual de 246 milions d’euros. També ens enorgulleix el teatre Kursaal i la seva programació, amb gairebé 100.000 espectadors l’any; i manifestacions socials i culturals d’èxit, entre les quals la fira Mediterrània o la de l’Aixada. Esportivament, no podríem tenir millor ambaixador que un equip de bàsquet que porta 51 temporades a l’elit.
I de Vic, què en destacaria?
No en tinc el mateix coneixement, però està clara la solidesa de la indústria agroalimentària i tot el que en deriva; un centre històric preciós, molta oferta comercial, la potència del Mercat de Música Viva, el del Ram, el Medieval… Per això insisteixo que hem de dedicar els esforços a complementar-nos. Amb l’alcalde Castells treballem mirant què ens uneix i què pot fer més fort el conjunt del territori. En qualsevol cas, a més a més, no crec que Manresa hagi alimentat cap rivalitat: la carretera principal que ens travessa es diu de Vic, i als cartells de sortida, anant a agafar l’Eix, també hi surt Vic. Al revés no tinc present cap indicador.
L’alcalde de Vic situa la immigració i l’envelliment com a principals desafiaments. Els mateixos que Manresa?
Sí, són reptes de país. Tenim una societat cada cop més envellida i de baixa natalitat entre les persones autòctones, de manera que, com ja va passar als anys 60 i 70, ens falta població jove per moure el país. A Manresa actualment hi tenim 116 nacionalitats diferents, cosa que no havia passat mai i que incrementa la complexitat. Hem de treballar molt la cohesió social. La llengua i l’esport són eines fonamentals. També podem aprendre de Vic la feinada que s’ha fet amb l’escola: si no abordem la cohesió social en edats primerenques, no ens en sortirem, perquè es produiran segregacions.
Totes dues ciutats estan en creixement. Vic ha arribat als 50.000 habitants. Quins consells donaria des de Manresa, que en té 80.000?
Els creixements demogràfics venen com venen. Hi ha etapes de molt i d’altres d’estancament. A Manresa vam passar força temps a 65.000, però als 2000 hi va haver moviment de l’àrea metropolitana cap aquí, buscant habitatge a preu assequible. Més que parlar d’un número, el que hi ha d’haver és correlació entre la quantitat de població i els serveis. Catalunya ha passat de 6 a 8 milions d’habitants sense que l’educació, la salut, els serveis socials… hagin incrementat en consonància. Manresa és la ciutat del país amb més barracons, necessitaríem un nou CAP i més pavellons i equipaments esportius. Parlem molt del finançament de la Generalitat, i massa poc del dels ajuntaments, que som l’administració més propera al ciutadà i la que li resol els problemes quan les altres no responen.
La gent amb qui hem parlat aquesta tarda per Manresa ens deia que els agrada de Vic sobretot el centre històric. Ho comparteix?
Teniu des d’un Temple Romà que no és enlloc més del país fins a un entramat d’edificis molt ben conservats. Vic no ha patit gaires alteracions des de l’època medieval. A Manresa, en canvi, desafortunadament hem viscut tres incendis. Som gent que s’ha caracteritzat per enfrontar-se al poder: a les tropes borbòniques, a les de Napoleó, el 1812… A més a més, el centre històric de Manresa no és el de la ciutat. Manresa ha crescut des del turó del Puigcardener, a tocar del riu, cap al nord. Això vol dir que, mentre que a Vic es passa sempre pel centre, aquí pots viure sense travessar-lo. Això ens planteja grans reptes i dificultats. Dediquem i hem de dedicar encara més esforços a recuperar-hi habitatges i edificacions.
I Vic, què podria replicar de Manresa?
De molt recentment, el canvi de sistema en la gestió de residus. Hem passat a contenidors intel·ligents. Som conscients que això no ens donarà vots, perquè ens estem posant a casa de la gent per dir-li com fer-ho millor, però és el que ens marca Europa. Ha de ser objectiu de totes les ciutats separar bé, incrementar el reciclatge i deixar un planeta millor a les noves generacions.
Parla cada setmana amb l’alcalde de Vic?
[Riu] Home, cada setmana tampoc, però entre missatges, trucades, quan ens veiem… Hi ha mesos que podem trobar-nos quatre vegades i d’altres, una. Fa poc vam anar junts al Parlament a reivindicar major reconeixement i finançament per a la universitat. Ens entenem bé i estem alineats a cooperar en el que ens fa forts.
Ser de partits diferents juga en contra en algun sentit?
Com que tenim reptes molt semblants, els alcaldes ens ajudem els uns als altres. Ara parlem de Vic, però també podria posar el cas de Girona, amb Lluc Salellas, de la CUP. A les cúpules dels partits, al Parlament i al Congrés hi veiem baralles cada dia, però la realitat dels municipis va per un altre cantó. S’hauria d’extrapolar a tot arreu: sols no anem enlloc. Hem de tenir-ho clar i celebrar, independentment de la formació política que vingui, qualsevol millora en l’autogovern de Catalunya i la vida de les persones.
Els regidors d’ERC a l’Ajuntament de Vic els coneix?
No a tots, però Maria Balasch, que és la cap de files, sí.
Si depengués de vostè, quin titular triaria per a l’entrevista?
Que a Manresa vivim un moment d’inversió i efervescència. Hem desencallat projectes històrics i s’està treballant molt per la prosperitat. Si ha de ser sobre Vic, que som ciutats imprescindibles per al reequilibri territorial del país.
