“Nen, no et fiquis en política.” Aquesta frase, rememorada per Enric Castellnou al Club de Premsa d’EL 9 NOU de divendres amb motiu dels 40 anys d’ajuntaments democràtics, il·lustra el context en què els partits van confeccionar les llistes per les primeres municipals de 1979. Després de la mort de Franco, com va descriure a la presentació el director general d’EL 9 NOU, Jordi Molet, ja hi havia hagut cites amb les urnes (llei per a la reforma política el 1976, eleccions generals el 1977, referèndum de la Constitució el 1978 i novament eleccions generals el 1979), però als comicis locals no es tractava només de votar, sinó d’escollir els representants entre els mateixos veïns, un pas endavant en l’apoderament de la ciutadania i, per tant, també en el procés democratitzador perquè alcaldes i regidors del que quedava del Movimiento encara eren forts a la trinxera local.
En aquest escenari era lògic que es visqués una ambivalència d’emocions entre la il·lusió de mirar endavant i la por de girar la vista enrere. Aquest antagonisme pot explicar en part la profusió de llistes independents, formacions que el 1979 van obtenir el 53% dels vots a Osona (237 regidors) per davant de CiU, 30% (132 edils). Josep M. Reniu va referir-se als independents com una singularitat que il·lustra una varietat més àmplia de propostes polítiques en contraposició a altres zones de l’Estat, on la dinàmica electoral és bipartidista. Josep Burgaya va fer-hi un matís: les llistes independents també van servir de màscara a alcaldes i regidors provinents del franquisme per reciclar-se a la jove democràcia.
Presentar-se amb unes sigles, aleshores, era difícil. Els partits filaven prim i, com va explicar Castellnou, en municipis com Vic, on l’electorat ja havia votat en dues eleccions el Pacte Democràtic (1977) i CiU (1979), van concórrer a les municipals com a CiU, però en altres llocs, com a Manlleu, on les victòries tant el 1977 com el 1979 havien estat pel PSC, no van fer-ho amb sigles pròpies, sinó amb les de Grunace, que el 1983 ja van desembocar en CiU. Són petits secrets d’unes eleccions històriques de les quals ara –la constitució dels ajuntaments es va fer el 19 d’abril– es compleixen 40 anys.
Les efemèrides també serveixen per fer balanç i, en això, va haver-hi coincidència: globalment la feina feta ha estat molta. El creixement econòmic descontrolat del tardofranquisme es va traduir en dèficits evidents en diversos àmbits socials, als quals els ajuntaments van donar resposta. “Són els principals garants del benestar tot i tenir per llei poques atribucions i pitjor finançament”, va fer notar Burgaya. Va compartir el raonament Castellnou, que va posar en valor el voluntarisme d’aquells primers anys “i sovint amb més crítiques que elogis”. Reniu va advocar per un reconeixement pecuniari als electes. Burgaya va opinar que el perfil d’electe havia canviat perquè, avui, hi ha més formació acadèmica, però menys altruisme.
EL MINIFUNDISME
A Osona i el Ripollès, comarques amb molt petit municipi, els ajuntaments han tingut un paper clau per fixar la població al territori. El minifundisme, va dir Burgaya, té inconvenients (falta de musculatura financera per serveis, multiplicitat d’equipaments…) però també avantatges: “Si Vilanova de Sau no hagués tingut ajuntament avui no tindria escola”. Reniu va estar-hi d’acord: “Han fet una tasca de fixació de la gent al territori. Si no, l’alternativa és Terol.” Això va donar peu a parlar d’organismes de segon grau, com consells comarcals, però també diputacions, i especialment de la de Barcelona, un manà per als consistoris. També va haver-hi intervencions del públic com les de Jordi Soler o Ramon Calm, regidors l’any 1979 a Vic i Viladrau, respectivament. La proliferació de llistes a les properes municipals, tot i que en conjunt n’hi ha menys que fa quatre anys, o el protagonisme creixent però encara insuficient de les dones (l’any 1979 només va haver-hi alcaldesses a Vidrà, Sant Boi i Camprodon) també van ser motiu de debat.
{{ comment.text }}