“M’entristeix veure com els grans mitjans tracten el Ripollès”

Recentment, ha rebut el reconeixement de l’Associació de Professionals de la Museologia. No és el primer que rep. Què suposen aquests premis a la seva trajectòria?Els periodistes diguem-ne de base som invisibles; per tant, el que menys esperem és rebre premis. Ni els busquem, i fem bé de no donar-nos massa importància. La feina d’un periodista no és més important que la d’un, posem per cas, mecànic de bicicletes. Té més impacte, això sí. És clar que els premis fan il·lusió. Per mi són un estímul per continuar treballant amb rigor i honestedat. Quan estudiava Periodisme ja tenia indicis que s’acabaria dedicant a la branca de la cultura i l’art?No. Tinc bon record de la universitat, però em van marcar més els anys a l’institut Abat Oliba de Ripoll, educació pública d’altíssima qualitat a l’extraradi. Dues professores d’història em van inculcar una mirada crítica, lliure i combativa, Sofia Castillo i Olga Camps. Els dec un esperit desconfiat amb els relats oficials i la curiositat per fer-me preguntes. En bona part és gràcies a elles que vaig decidir estudiar Periodisme. Pot fer la sensació que la cultura i l’art són àmbits periodístics més amables, o en tot cas allunyats de la polèmica. És així?En absolut. La cultura no és mai neutre. Un dels meus camps de treball és el patrimoni, contínuament instrumentalitzat en benefici d’ideologies. Un cas extrem seria el litigi dels béns del monestir de Sixena, que ha violentat les relacions entre Catalunya i Aragó. Han utilitzat l’art com una eina de confrontació. Als museus tampoc existeix aquesta suposada amabilitat. Cada obra conté les traces de les vicissituds i dels conflictes de la història, sigui una pintura modernista creada a honor i glòria de la burgesia, un retaule barroc salvat del foc el 1936 o un fresc romànic que va ser arrencat d’una església per evitar que caigués en mans d’un antiquari francès o nord-americà. Troba a faltar autocrítica en el periodisme cultural?El periodisme, sigui de l’àmbit que sigui, ha d’aspirar a tenir una agenda de temes propis i ha de fugir dels interessos i dels dictats dels gabinets de premsa de les institucions i de les administracions. No és fàcil perquè no depèn només de la voluntat del periodista. La meva sort és que sempre he treballat en mitjans de comunicació que no m’han obligat mai a seguir la veta de ningú. Autocrítica? Oh, i tant!, si en manca. És frustrant veure seccions de cultura gairebé calcades a tota la premsa generalista o haver de llegir tant article hagiogràfic de les novetats literàries, de les exposicions, de les estrenes teatrals... Barcelona és una força centrífuga en tots els sentits. El país dona el valor que mereixen als artistes de comarques?Miró deia que per ser universal primer cal ser local. Em meravella el do que ha tingut i que té el nostre país de generar artistes a tots els punts del seu territori. I, quines coses, els top no van néixer a Barcelona. Dalí a Figueres i Gaudí tant hi fa si a Reus o a Riudoms. Miró sí que era de Barcelona, però anava pel món amb una garrofa a la butxaca del seu mas de Mont-roig del Camp. Em desesperen els prejudicis que carrega l’etiqueta d’artista local. Com si els pintors de diumenge no tinguessin dret a existir! L’important de l’art no és que sigui bo o dolent (sempre subjectiu) sinó que es faci. A Barcelona li sobra tanta xuleria: a ulls del sector de l’art internacional, és la perifèria de les perifèries. Hi ha massa museus o bé pocs a Catalunya?El que hi ha és força negoci disfressat de museu. Va començar col·laborant a EL 9 NOU del Ripollès, més endavant a Osona i ja va fer el salt cap al Vallès Occidental. Com es percep aquell aprenentatge al cap dels anys?El periodisme és un ofici que s’aprèn. I jo el vaig aprendre a EL 9 NOU. La millor escola és el periodisme local. El periodisme que trepitja carrer, no el periodisme de taula (o ara el de pantalla). Et bateges el dia que un veí o un amic de la família et gira la cara perquè s’ha molestat amb el que has escrit. Em vaig bregar en els plens de l’Ajuntament de Campdevànol, sense parangó en tensions. I vaig tenir un bon mestre, Jaume Espuny, campdevanolenc com jo, exdirector d’aquesta casa. També a EL 9 NOU i després a El Punt [ara El Punt Avui] he pogut inserir-me en la tradició del periodisme pensat i fet en català. La seva trajectòria s’ha desenvolupat en premsa escrita. Ha estat mai atreta per cants de sirenes de l’audiovisual?És una altra galàxia. Té la sensació que amb les xarxes socials la gent llegeix menys premsa convencional?Les crisis del periodisme són múltiples, interrelacionades si vols: la de les empreses periodístiques i la del model informatiu. Vaig començar a treballar a mitjan anys noranta, en els darrers sospirs de l’època daurada que havia emergit a la Transició. Hi havia diaris que venien 400.000 exemplars diàriament. Avui no sé si arriben als 50.000. Internet va canviar les regles del joc i la premsa convencional encara ara busca la fórmula per sobreviure. És un període de transició, un final de cicle que s’està fent llarg i quant a condicions laborals és penós a tot el sector. Com es pot enfortir el paper que juga el periodisme?Doncs no fent periodisme porqueria. Alguns diaris dits “seriosos” estan contractant joves amb l’única missió que produeixin notícies que ho petin en lectures en les seves webs: divorcis de famosos, banalitats d’esportistes d’elit, sang i fetge... En conec alguns, d’aquests periodistes, que de la vergonya que passen signen amb pseudònim. Però no està tot perdut. A Catalunya hi ha una extraordinària nòmina de periodistes de totes les generacions que s’emmirallen en aquell periodisme tan brillant i compromès d’abans de la guerra. Aquesta genealogia no es trencarà. És més, intueixo que cada vegada menys pesarà el prestigi d’una capçalera i més el de les firmes. La gent comprarà un diari, físic o digital, per llegir els articles d’uns determinats autors. La gratuïtat és el gran drama de la professió?Si la informació en línia hagués sigut de pagament des del primer dia, avui no hi hauria tants laments. Creu que l’evolució política del país, i del món en general, tenen a veure amb el fet que ens hem pres la cultura com la germana petita i poc afavorida de la societat?Volíem ser independents i els polítics que van liderar el Procés no van adonar-se que culturalment ja en som, d’independents. La cosa no podia acabar bé de cap de les maneres sense una aposta ferma per allò que ens fa realment únics i singulars. Com està veient des de fora els resultats que s’han obtingut a Campdevànol i també a Ripoll en les últimes eleccions catalanes?Sempre m’ha entristit com els grans mitjans tracten mediàticament el Ripollès. Quanta esquizofrènia. D’una banda, s’edulcora com una de les comarques preferides dels catalans, l’últim reducte de resistència en què l’home viu en comunió amb la natura. De l’altra, presenten les persones que hi viuen com una mena d’enfants sauvages que perpetren crims d’una crueltat inimaginable a la civilització o atemptats terroristes que ningú de l’entorn va saber detectar que s’estaven preparant. I ara toca dir que són els més extradretans del país. És aquella vella cançó que canten a ciutat que “els de poble” són tontos. El periodisme urbà sempre ha pouat d’aquests tòpics maliciosos. I d’aquests en viu la tòxica Aliança Catalana. Quan algú marxa per motius professionals o de vida a l’entorn metropolità, es fa complicat el retorn al Ripollès ni que sigui a llarg termini?Físicament m’he allunyat dels meus orígens, però emocionalment i mentalment hi continuo residint. Et ben asseguro que ser campdevanolenca et marca per sempre.

“M’entristeix veure com els grans mitjans tracten el Ripollès”

999 Barber Studio, a Sant Joan: D’un favor a un projecte de vida

El taller morer, de Camprodon: De tots i per a tots

El ‘Messi’ d’esquilar ovelles

La residència de Campdevànol celebra trenta anys fent de casa

LA PREGUNTA

Creu que s’ha de disminuir el ritme de desenvolupament de la IA?

Lamine Yamal i Inés García, a Sant Joan de les Abadesses, amb els seus dos nous “nens"

Troben mort un conegut veí de Viladrau

Aliments que ajuden a mantenir els ossos forts

Entitats i veïns del barri d’Osona de Vic demanen una solució per evitar el desnonament d’11 famílies

Roben material dels Bombers de Vic

Tanca el quiosc de la plaça de la Divina Pastora de Vic

Segon premi de la Loteria Nacional, venut a Taradell

Adjudiquen les obres de la plataforma PRIMA de Gurb per 6,7 milions

Trien tres escoles d’Osona entre les 100 prioritàries per climatitzar abans del juny del 2028

Cremen dos contenidors industrials a Torelló