Montserrat Castanys, mestra i una de les fundadores de la ZER del Moianès, es va jubilar el 2006 després d’haver ensenyat a diverses escoles, com La Popa de Castellcir. Porta a dins un ofici que li ha ensenyat a observar i acompanyar.
On es va formar i quina va ser la seva primera experiència en l’educació?
Vaig fer la carrera de Magisteri a la Universitat de Barcelona, el que abans es deia “l’escola normal”, i sento que en aquella època, a diferència d’ara, la carrera era molt pobra i no servia de gaire. On vaig aprendre realment va ser després, en escoles d’estiu i llegint. Anys més tard vaig començar a treballar a l’escola del Mar de Barcelona. A la dècada dels setanta em vaig mudar a Castellterçol, per treballar en un altre centre educatiu gran, fins a l’any 1979, que me’n vaig anar a Castellcir. Aquí hi vaig exercir de professora al col·legi rural La Popa, on ja em vaig quedar fins a la jubilació.
Què la va atraure de les escoles rurals? En què es diferencien de la resta?
Sobretot el fet de poder fer un seguiment més personalitzat de cada alumne, ja que en un espai més gran és més difícil i hi ha molts aspectes de cadascú que passen desapercebuts. D’altra banda, tot és més proper, ja no només els estudiants i els pares, sinó també l’entorn. El podem estudiar i observar perquè, com aquell qui diu, el tenim a davant de casa.
En tot aquest temps treballant en escoles rurals, es va trobar amb algun inconvenient o alguna situació complicada?
Durant uns anys vaig estar sola al col·legi i vaig tenir por que l’escola tanqués. Abans, quan un centre era molt petit es clausurava i els nens i nenes els portaven als llocs grans. Per sort, entre molts professors vam poder demostrar que si es tancava el col·legi s’acabava el poble. La situació es va acabar resolent a través de la ZER i les escoles es van omplir d’especialistes, d’anglès, d’educació física…
Com diu, va ser una de les fundadores de la ZER del Moianès. Parli’ns d’aquests inicis.
A l’estar sola i saber que diversos professors d’altres centres també ho estaven, em vaig posar en contacte amb ells i vam començar a treballar junts encara que no fos del tot legal. A poc a poc es va anar legalitzant i es van anar fundant les diverses zones, esdevenint la del Moianès una de les 10 primeres de Catalunya. Un cop creada, vam poder formar departaments dividits en assignatures i realitzar més activitats per als nens i nenes, com ara anar de colònies. Penso que amb aquesta organització, fent també reunions amb els alcaldes de l’Estany, Castellcir, Sant Quirze, Calders…, vam contribuir a generar comarca i crear el Moianès.
Com veu avui l’educació respecte a la seva època? Ha canviat molt?
Sens dubte, sobretot en la formació bàsica, que és molt millor i eficient que abans, suposo que també perquè hi ha més gent que vol estudiar Magisteri. Pel que fa als alumnes, cada vegada hi ha més moviment. Per exemple, en el meu cas els nens que tenia començaven el curs i acabàvem sent els mateixos. Ara com a mínim n’entren tres o quatre a mig fer.
Després de tota una vida dedicada a l’ensenyança, què s’ha emportat de la professió?
He après a ser observadora i a acompanyar l’alumne, no només en l’aprenentatge sinó en la vida en general. Són maneres de fer que en tot moment he intentat portar dins, fins i tot després de la jubilació. Actualment encara ensenyo català a gent gran.
