Infermera de vocació i cambrera de professió. És el que diu la torellonenca Marta Florido després que el juliol passat decidís fer un canvi de vida. Fa nou mesos va deixar la seva darrera feina d’infermera a la residència de Cantonigròs –abans havia estat a FADO i a l’Hospital Moisès Broggi– per, a finals de setembre, obrir un restaurant amb la seva parella, la Gola del Llop, a Torelló. A causa del confinament, van haver de tancar l’establiment i llavors mateix tots dos “ens vam oferir com a voluntaris per si calia fer menjar i portar-lo a domicili” per a persones dependents o grups de risc.
La infermera també es va posar en contacte amb el CAP de Torelló perquè li van dir que “estaven col·lapsats”, però no va ser fins al cap d’unes setmanes que la van avisar que faltava personal a la residència Cals Avis, d’entrada una auxiliar. Per qüestió de paperassa amb els autònoms ho va ajornar i al cap de dos o tres dies la van avisar que a la residència a causa de les baixes només hi havia una infermera i la directora, que també ho és. Així que va decidir anar-hi com a voluntària, ja que “m’agrada treballar amb els avis”. Florido assegura que “com que notava que jo tinc el coneixement, alguna cosa havia de fer, moralment necessitava tornar-hi, no podíem deixar desatesa gent que necessita suport”. Així que dilluns de la setmana passada es va incorporar al centre.
Explica que d’entrada hi va quatre hores a les tardes, que la directora “està confinada a la residència” i que “tracta els avis amb una estima que no havia vist mai” en una feina que “és molt dura” aquests dies. En dies que fa falta, però, també hi va alguns matins. Florido explica que al centre “hi ha tots els recursos, potser amb menys quantitat”, per la qual cosa alguns epi els reutilitzen. “Vaig superprotegida” i per exemple sobre la mascareta FP3 n’hi porta una altra de quirúrgica per poder-la fer servir més temps.
Florido comenta que més que per ella, li feia por infectar-se per la gent propera, i lamenta que “quan estàs treballant “no és el mateix, no pots fer una abraçada a un avi o àvia”. Personalment, diu, “encara no hi tinc un vincle molt gran perquè fa pocs dies que hi soc, però és dur per les companyes” que porten temps atenent-los. Fa referència a “tot el procés emocional que hi ha al darrere”, de parlar amb les famílies i de l’afecte que els tenen, perquè “quan se’t mor un avi ho passes malament, però quan són deu és més dur”. Florido explica que de mitjana a la residència on estava fins l’estiu passat hi havia una defunció cada dos mesos i que ara aquestes xifres s’han disparat. “Marxo al vespre i penso en l’endemà què em trobaré; aquest virus és molt agressiu, no et pots anticipar, passa de cop”, lamenta.
A la residència, “veus els avis cada dia més tristos, confinats a les habitacions on passen moltes hores sols”, relata, ja que els falta la socialització que és tan necessària per a ells, de manera que “pateixen més en la part emocional”. Les infermeres tenen en compte diferents parts com la física, la mental, l’espiritual o la social. “Com a professional m’angoixa no poder empatitzar amb les famílies, que no es puguin acomiadar, no poden fer un dol”.
Florido explica que un d’aquests dies va fer una cura pal·liativa a les 4 de la tarda i al vespre el resident havia mort i diu: “Com pot ser que aquesta persona l’última cara que hagi vist sigui d’un desconegut” i que “ni la seva infermera habitual, perquè no es van fer diagnòstics precoços, no pugui acompanyar algú a qui ha cuidat uns anys”. I aquí fa un reconeixement a tots els professionals que treballen a les residències, perquè “no deixen de ser els teus avis i iaies”.
