És infermera, però porta les mans ben brutes. Fang?
És que surto del taller de ceràmica. Els n’he fet un curs a uns clients. Són de l’Associació Alba, de Tàrrega, que treballa amb persones amb discapacitat intel·lectual. Han vingut a passar dues nits de colònies d’estiu. Vuit nanos amb dues monitores.
Ha anat bé, l’experiència?
Molt! Era nova per a tots. Ells buscaven un lloc tranquil i adaptat perquè un dels nois va amb cadira de rodes. I els ha agradat poder fer una activitat a la mateixa casa. I per a mi, ha sigut el primer taller de ceràmica que faig amb clients. La idea era que gaudissin manipulant el fang, provant textures.
Treballar amb el fang sempre és agraït.
I dona nous estímuls al cervell! Estem massa penjats de les pantalles, cansats, i fer una activitat manual ajuda a desbloquejar-nos. A mi la ceràmica em va ajudar molt, quan vaig estar malament. Vaig fer un curset d’iniciació a Moià i ja no ho he deixat. Encara ens trobem les mateixes noies del curs, fem un pot comú per comprar materials i coem les peces a un forn que em vaig comprar. I ara he començat el Grau Superior de Ceràmica a l’Eart, l’Escola d’Art de Vic.
I la idea és lligar el taller de ceràmica amb el turisme rural?
El taller pot funcionar gairebé sol, i de fet em motiva provar de fer cursos ràpids, de tres o quatre sessions, sense que calgui allotjar-se aquí. Aquest juliol n’he anunciat el primer. Però també crec que la ceràmica pot ser un atractiu per als hostes de la casa. Penso en associacions com l’Alba que vulguin fer estades o grups de familiars i d’amics que busquin una activitat conjunta. També vull oferir cursos intensius i reduïts per a persones soles, que comparteixin taller i allotjament per uns dies. Són experiències que ja funcionen a la Bisbal d’Empordà.
“L’estrès laboral a la residència em va empènyer a emprendre un projecte propi”
Noemí Martínez, propietària de la casa rural adaptada Entre Roures
Entre Roures ja té un valor afegit, però. Segurament és una de les cases de turisme rural més adaptades de Catalunya.
Vaig treballar gairebé catorze anys com a infermera geriàtrica. Quan va sorgir la idea d’obrir l’allotjament, el vaig portar cap al meu sector. Em va semblar que el projecte tenia més sentit.
Tot l’allotjament és accessible per a persones amb mobilitat reduïda.
El primer que vam fer amb la família va ser traslladar-nos a la part de la casa que tenia escales. I deixar lliure la banda on tot és a peu pla per fer-hi l’allotjament turístic. Des que els clients arriben al pàrquing, tot és accessible: el jardí, la piscina i òbviament tot l’interior. No hi ha cap esglaó enlloc. A la casa hi ha tres llits, tots elèctrics. I un d’ells és hospitalari, té carro elevador. També disposem d’un triangle, una grua, cadira de dutxa. Si algú ho necessita, jo ho preparo. I si no, ho guardo i és una casa normal.
Hi ha alguna normativa específica que s’hagi d’aplicar?
Més aviat, sentit comú. Quan vaig muntar l’allotjament em vaig repassar la llei d’accessibilitat, però era molt minsa, només parlava de com adequar les entrades a l’habitatge. Em va ajudar molt una guia de la Predif, una plataforma de persones amb discapacitat física. Donava indicacions sobre com s’han de situar les piques dels lavabos, les alçades que han de tenir els endolls, l’espai que s’ha de deixar sota la taula del menjador.
Molts detalls a tenir en compte.
Vam treure dos mobles de la cuina perquè una persona amb cadira de rodes pugui cuinar a la vitroceràmica i rentar els plats a la pica. La barbacoa també és volada. I vam instal·lar un gronxador horitzontal perquè si hi ha nens que no tenen equilibri a la columna vertebral s’hi puguin estirar.
“L’allotjament rural tenia més sentit si el portava cap al meu sector”
Noemí Martínez, propietària de la casa rural adaptada Entre Roures
La piscina és l’última novetat?
Deu fer tres anys, que l’hem obert. Un dels cantons és elevat, perquè les persones amb mobilitat reduïda puguin fer sols les transferències de la cadira a l’aigua.
És clar, necessitats específiques, tantes com clients vinguin, no?
I sort d’ells, que ens han donat moltes idees, fàcils, econòmiques i apanyades! Per exemple, posar una fusta que cobreixi el primer calaix, el dels coberts. I ja tens un espai per poder treballar, com si fos el marbre. O un sistema fàcil per obrir i tancar la cortina de la dutxa, perquè no es mulli la cadira de rodes.
És una casa per a malalts?
No, és un allotjament turístic normal, però inclusiu. Busca ser còmode per a tothom, però sobretot per a persones amb problemes físics o de salut, gent convalescent d’una operació o un traumatisme, persones grans amb poca mobilitat. També tenen dret, tant ells com les famílies, a desconnectar del dia a dia! Jo els ofereixo una casa adaptada i, si els convé, també un servei d’infermeria bàsic. Els puc fer atenció domiciliària, posar un injectable, controlar-los la medicació o fer una cura, per exemple. Hi ha qui no s’atreveix a sortir de casa perquè necessita cures específiques.
“Els mateixos clients m’han donat trucs i idees per adaptar la casa fàcilment”
Noemí Martínez, propietària de la casa rural adaptada Entre Roures
No tothom té tanta sensibilitat.
Doncs s’ha posat de moda dir que ets “accessible”, igual que ser “eco”. Però, alerta, que moltes publicitats són enganyoses. Hi ha cases que adapten una habitació, però després tenen graons per entrar a la cuina o accedir al jardí. S’ha de ser molt exacte amb les descripcions dels allotjaments. A la gent amb necessitats especials no se la pot enganyar. Perquè un petit desnivell pot ser insalvable.
És bonic el nom Entre Roures. Descriu molt l’entorn de la casa.
La casa la van construir els meus sogres, als anys setanta, i trobo que van encertar el lloc, per tranquil i bonic. Ja ho veus, proper a Moià i amb vistes sobre l’altiplà. El nom de l’allotjament, però, el va suggerir el meu pare, el dibuixant Picanyol. També ens va fer el logo. És evident que descriu el paisatge que ens envolta.
“No és una casa per a malalts. És un allotjament turístic normal però inclusiu”
Noemí Martínez, propietària de la casa rural adaptada Entre Roures
Així vostè és germanastra de l’Ot el Bruixot?
Doncs sí, el personatge ens feia gràcia, a casa. Tot el que dibuixava el pare ens agradava. Sempre va mirar de fer projectes nets, positius, crear històries bones per als nens. Li van proposar treballar en publicitat o dibuixar pornografia i s’hi va negar. Era íntegre i amb l’Ot va trobar un personatge amb qui expressar els seus valors i el seu humor.
Era un home tímid, discret, molt capficat en el seu món.
A l’estudi, quan treballava, hi havia un gran silenci. Si jo acabava abans d’hora una feina que m’havia proposat, ni li deia, per por d’espantar-lo, de tan concentrat com estava. En canvi, a casa, era un trasto! Un cop, mentre la meva germana Maria era al lavabo, li va canviar el got d’aigua per un d’anís. I a mi em va col·locar un peluix dalt d’una porta. En obrir-la vaig sentir que deia “ostres, on s’haurà ficat aquesta rata”. Quan el nino em va caure al damunt vaig fer el xiscle més fort de la meva vida.
Compartien passió i sensibilitat artística.
Però no dimensions! Jo li deia que era molt més fàcil el modelatge, les tres dimensions. I ell em dia que no, que el 2D del dibuix era molt més senzill. Cadascú tenia la facilitat que tenia.
“Si hi ha un graó s’ha de dir. No es pot enganyar per vendre que ets accessible”
Noemí Martínez, propietària de la casa rural adaptada Entre Roures
Entre Roures ja té 10 anys. Ara l’està complementant amb un taller de ceràmica. Qui li ho havia de dir, quan va agafar una baixa per quinze dies.
La meva feina d’infermera a una residència de gent gran m’encantava. Però es va tornar molt estressant. Poques mans, molta paperassa i cada cop persones més i més dependents. Vaig acabar davant del metge amb les mans tremoloses, un diagnòstic d’ansietat, fatiga, dolors i complicacions reumàtiques.
Vostè és emprenedora per salut, doncs.
Quin remei! Necessitava una feina més adequada al meu estat físic i anímic. I que em permetés criar la meva primera filla, que llavors tenia 2 anys. Quan al Consorci del Moianès em van dir que jo era una emprenedora, em va sorprendre. Tan sols tenia un projecte humil que creia que podria assumir.
“Vull lligar les estades a la casa amb tallers de ceràmica, la meva passió”
Noemí Martínez, propietària de la casa rural adaptada Entre Roures
I què li diu, ara, l’aventura d’Entre Roures, vista en perspectiva?
Que dels moments durs se n’extreu el millor d’un mateix. Si m’hagués quedat a la residència no hauria sabut mai que era capaç d’obrir un negoci, de tirar-lo endavant i d’ampliar-lo. I que consti que pensava que seria més fàcil. Un allotjament turístic, adaptat, amb estris específics, vetllat per una infermera, podia resultar útil, diferent i atractiu. Però ha costat d’arrencar. Sort del boca-orella, que és el que millor funciona. I també sort de les plataformes, que ens porten gent de tot el món. I això que a les centrals de reserves no hi ha els filtres concrets per destacar els serveis que podem oferir a Entre Roures.
Acabem, ja es podrà anar a rentar bé les mans, ara.
Potser no encara. De la casa rural n’estic molt contenta, m’ha permès treballar quan jo no em veia amb cor d’anar enlloc. Però la ceràmica no la faig per salut, sinó perquè m’encanta, em fa sentir realitzada. Tinc al cap una col·lecció d’arbres animats. I moltes ganes de treure’ls del fang.
{{ comment.text }}