Què l’ha portat a Xicago? Inquietud personal, qüestions professionals?
Tinc la gran fortuna que ambdues van en la mateixa direcció. Hi ha qui l’oci el destina a seguir al Barça arreu del món i jo sóc un gran culé, però no dubtaria a canviar unes entrades de final de Champions a tribuna per passar una nit electoral a una seu de campanya de qualsevol lloc del món.
En aquesta ocasió era un viatge de vacances, fet que tampoc m’ha impedit contactar amb una persona de la campanya d’Obama amb qui mesos enrere havia contactat per feina. Quan el que t’apassiona i la feina són el mateix, a vegades es fa difícil diferenciar-ho.
Per què Chicago, feu d’Obama, i no Boston, de Romney?
Hi ha més gratacels i una oferta musical que m’atrau més. Però òbviament l’única raó que m’ha portat allà és que sigui la ciutat d’on Obama té el reconeixement de ser el primer alcalde, el primer governador i el primer president afroamericà.
Els candidats a la presidència sempre celebren la nit electoral allà on han desenvolupat en major mesura la seva carrera política i en tot moment he tingut la intuïció que si volia viure una celebració havia d’anar a Chicago i no a Boston.
Arribats a aquest punt, suposo que la pregunta és si hi hauria anat en cas que els pronòstics fossin negatius per l’Obama i la resposta és sí. Més enllà del tema de la raça i d’algunes fites polítiques que hi puc estar més o menys d’acord, Obama ha conduit un canvi de paradigma en els models de campanya electoral.
Per exemple?
Ell ha fet que, avui, en tots els seminaris i cursos de màrqueting polític s’integri l’organització de les bases com una matèria troncal i aquest és justament el tema que m’ha intrigat més sempre de la comunicació política. Anar allà era una oportunitat de veure de primera mà com treballen els voluntaris, visitar les oficines de campanya i captar el ritme que s’hi respira.
Ha estat la primera vegada que ha seguit una victòria electoral als EUA? Amb quina sensació es viu, aquest moment?
És la segona nit electoral que passo als EUA. Fa quatre anys vaig estar a Washington DC en una festa a la qual em van convidar l’editor de la revista Campaigns and Elections.
El símil més proper seria a la d’una celebració de la Champions a Canaletes, però amb una significació molt diferent. Estats Units en el seu conjunt no destaca precisament per la seva capacitat d’interrelacionar persones de diferent condició social i procedència, però en aquestes ocasions veus com executius de camisa blanca i corbata blava de l’escola de Chicago s’abracen amb joves afro o llatinoamericans de gorra al revés i cadena d’or contraxapat que en alguns llocs tenen altes possibilitats d’exclusió social.
De fet recordo fins i tot a Chicago fa quatre anys una emotiva escena entre un jove advocat blanc homosexual i un sense sostre afroamericà, tot brindant a les portes d’un bar i que l’únic punt que tenien en comú havia estat coincidir el mateix dia i hora en el qual es va saber la notícia de que Obama seria president.
Allà la política és un espectacle i en molts sentits es viu com a tal.
Qui pot accedir al quarter general d’Obama, en una nit com la de dimarts?
La campanya de l’Obama s’ha destacat per moltes coses, però per mi sobretot ha estat important els detalls. Un d’aquests detalls ha estat precisament això. Quan es va saber que a la nit electoral podria ploure, l’equip de campanya va decidir canviar la ubicació de la celebració per fer-ho a cobert en un centre de convencions. Per culpa d’això era evident que quedaria molta gent a fora, tenint en compte que fa 4 anys hi varen assistir molts centenars de milers de persones.
És per això que van convertir el que era un daltabaix en un punt fort de la campanya i van decidir oferir entrades i bitllets d’avió a aquells activistes que ajudessin a fer trucades i el porta a porta en els estats clau. Van convertir la nit electoral en una festa per aquells qui havien suat més a samarreta durant la campanya i van duplicar la vigilància per garantir que ningú més passés.
És igualment cert, però, que una vegada fets els discursos, tot Chicago i gent d’arreu es va aplegar dins de les portes del palau de congressos i la festa va seguir allà durant hores.
Ens fixem molt en el president però molt poc en el congrés, que serà republicà. Quin poder real té? Pot hipotecar molt marge de maniobra al president?
Pot, i de fet ja ho ha fet. Obama te un gran repte a davant i és evitar el què els americans anomenen el ‘fiscal cliff’. Aquest penya-segat fiscal es deu que per poder aprovar pressupostos i reformes del règim fiscal el president ha d’enfrontar-se a un congrés capitanejat per un portaveu de ferro com és John Bohener i manipulat per la important representació que va tenir el Tea Party fa un parell d’anys.
L’ala més radical del Partit Republicà vol evitar de totes totes un augment de la recaptació fiscal o a qualsevol cosa que excedeixi una regulació de mínims. És per això que ha posat a Obama entre les cordes en moltes ocasions i li ha ocasionat un important retard en algunes de les seves polítiques que ha arribat a posar els EUA en alguns punts crítics.
No obstant, les darreres declaracions sembla que en els propers quatre anys hi haurà una major capacitat d’encaix, ja que, d’altra banda, la situació econòmica d’Estats Units no permetria el contrari.
L’estratègia de tancament rotund del partit republicà era també una estratègia electoral de desgast del president i al final s’han adonat que justament això és el que li ha permès justificar els baixos indicadors econòmics. És per això que no tenen alternativa a cercar punts d’acord i no dubto que els trobaran.
La democràcia americana s’han fonamentat sempre en el què anomenen ‘Pesos i contrapesos’ que fa que una institució sempre depengui d’una altra per tirar endavant determinades reformes. Això els obliga al diàleg i confio que així serà durant els propers anys.
La bipolarització radical entre dos fronts tan clars és un bon model polític?
El bipartidisme és un model més estable que la resta des d’un punt de vista institucional. No obstant, això no necessàriament obliga que es produeixi una important bipolarització social ni institucional.
De fet, des del nostre punt de vista no crec que es pugui parlar d’una societat bipolaritzada als Estats Units, ja que ambdós partits clarament han anat a buscar aquesta vegada el centre polític per atraure l’electorat indecís. La polarització la trobaríem, per exemple, si les concentracions estudiantils contra la victòria de l’Obama que s’han produït arreu del país abanderats pel moviment Occupy haguessin tingut prou força per marcar l’agenda.
Què enyoraria, del model americà, per implantar en el nostre sistema polític? I què posaria en valor, del nostre, respecte al seu?
De la mateixa manera que un ronyó no funciona igual de bé en tots els cossos, es fa difícil saber quin òrgan del sistema americà per si sol seria compatible amb el nostre. En qualsevol cas crec que el nostre sistema mostra una clara insuficiència renal des del punt de vista del finançament dels partits.
La pràctica del lobbying als EUA és una qüestió tan criticable com lloable al mateix temps perquè comporta molts vicis, però també alguns atributs. Crec que sent capaços de normalitzar la pràctica del lobbying com han fet allà, aconseguiríem molta més transparència i control del procés de presa de decisions.
Per molt que canviem la llei electoral que portem anys demorant i per molts que els partits facin experiments amb eleccions primàries, no crec que res canviï suficientment fins que no es toqui el sistema de finançament i es reguli la pràctica del lobbying.
Del nostre és obvi que la fortalesa més evident envers al seu és la facilitat per anar votar. El fet d’haver-se de registrar amb antelació converteix la votació en una odissea i provoca que bona part dels votants es quedin pel camí. Aquest és l’únic punt menys negatiu d’haver viscut en un estat dictatorial en el qual la única prioritat és tenir controlats els ciutadans en tot moment.
Logísticament, a més, ens porten molt avantatge? (Vot per correu, televot, …)
El vot electrònic no és un tema que conegui amb prou profunditat per valorar-ho, però és evident que les dificultats en el vot que deia abans fa que se les hagin d’empescar totes per facilitar-ne tant la participació com el recompte. La veritat és que aquest punt podria donar peu a molts llibres, però crec que no hem de perdre de vista que Estats Units te 303 milions més d’habitants que Catalunya i que, per tant, les necessitats són diferents.
A més, la tecnologia no va tampoc absenta de notícia, perquè cada any es generen cues infinites als col·legis electorals i irregularitats que se
Existeix cap Catalunya, als EUA? El sentiment de pertinença a la pàtria comuna deu ser molt alt, no? I es deu visualitzar molt, també.
També hi ha sentiment de pertinença en molts estats o entre zones (nord-sud i est-oest), però l’altíssima mobilitat interna que hi ha redueix significativament les barreres. Allà el símbol federal no és un símbol que s’interpreti com a opressor o limitador, sinó tot el contrari.
La bandera americana representa les oportunitats i la llibertat on tothom se sent ben acollit. És això el què l’ha fet també el principal factor integrador de la realitat pluriètnica del país.
Hem de pensar que, esgotats els vuit anys d’Obama amb el mandat que ara s’obre, els republicans tenen més opcions per a les properes eleccions?
No necessàriament, però la clau estarà en posar un nom al relleu de l’Obama i òbviament també un candidat republicà. Obama ha creat una maquinària electoral espectacular que no crec que desaparegui d’un dia per l’altre, però encara és massa aviat per poder parlar de si el carisma dels futurs candidats a les primàries demòcrates podran igualar al del president.
