"Mil quatre-cents milions de cotxes, que són els que ara mateix circulen pel món, tots elèctrics, impossible"

Ja fa set anys de l’històric acord de l’Assemblea de Nacions Unides de París, aquella assemblea que va fixar l’any 2030 com a fita per assolir una colla d’objectius per combatre el canvi climàtic. No sembla que, col·lectivament, ho estiguem fent gaire bé. La meteorologia, embogida, ens dona símptomes alarmants. Pel que fa a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, els motors de combustió dels turismes i camions són la principal causa de contaminació. En aquest terreny, si no fem els deures de grat els haurem de fer per força: la producció de dièsel està caient en picat des del 2019 per la progressiva mala qualitat del petroli que queda als jaciments, i el preu dels combustibles serà cada cop més prohibitiu. Tot fa pensar que aviat tindrem restriccions molt serioses en el camp de la mobilitat. La UE ja ha dit que no hi haurà més moratòries, i que a partir del 2035 ja no es podran matricular més cotxes de motor de combustió. De manera que la majoria de nosaltres tenim, o ens comprarem aviat, el darrer cotxe de benzina o de dièsel de les nostres vides. Després, tots hauran de ser elèctrics. Excel·lent notícia... si fos factible. Alguns científics com Jack Lifton han explicat en documentats articles que serà impossible substituir tot el parc de vehicles de combustió per vehicles elèctrics. El liti i altres materials per fabricar bateries són massa escadussers, i no està gens clar que les piles d’hidrogen puguin ser la solució. Uns quants cotxes elèctrics, segur. Mil quatre-cents milions de cotxes, que són els que ara mateix circulen pel món, tots elèctrics, impossible. Cinc milions i mig a Catalunya, que ha d’importar totes les primeres matèries necessàries, ni somiar-ho. I encara que es poguessin construir, caldria produir també la infraestructura de recàrrega necessària: centenars de milers d’endolls de gran potència a la via pública. No hi ha pas tant coure, a la biosfera, per fer aquest cablejat. Si no és factible resoldre una qüestió tan bàsica com la mobilitat privada, què ens espera? Hi ha milions de ciutadans que depenen del cotxe privat simplement per anar de casa a la feina, per no parlar del turisme o del transport de mercaderies. Com es resol això? Sembla clar que el futur passa inexorablement pel transport públic, elèctric i connectat a la xarxa. Dels 17 objectius de desenvolupament sostenible, l’onzè va exactament d’això: de preparar ciutats i comunitats sostenibles, i s’afegeix al setè objectiu: consumir energia neta i que sigui assequible. La mobilitat del futur s’ha de basar en els trens i els tramvies. I com ho tenim? Doncs n’hi ha per posar-se les mans al cap: la xarxa de Rodalies fa llufa i el tramvia és poc més que una curiositat turística de la ciutat de Barcelona. El 2030 hauríem d’haver resolt aquests problemes, si volem estar a l’altura del compromís de Nacions Unides. El 2050 els haurem d’haver resolt simplement per no estar al bell mig d’un col·lapse econòmic i social de pronòstic reservat. Tots els ciutadans de pobles i ciutats haurien de tenir una estació de tren o de tramvia a menys d’un quilòmetre de casa. Els cotxes privats s’haurien de reservar per a les ambulàncies, els taxis i altres serveis públics essencials. Algun responsable polític hi està pensant, en tot això?

"Mil quatre-cents milions de cotxes, que són els que ara mateix circulen pel món, tots elèctrics, impossible"

On és la parada del tramvia?