Xavier Ginesta. Periodista i professor de la UVic-UCC
Després dels dos debats electorals a quatre, i del debat català amb la ressaca de Sant Jordi, la campanya electoral va entrar en els minuts de descompte. Poques coses quedaven per decidir, més enllà de pensar que segurament la gran massa d’indecisos no en va tenir prou amb les picabaralles televisives per acabar de determinar a qui donaran el seu suport el 28 d’abril. Malauradament, la política és espectacle, ha entrat en un estadi on només l’emoció serveix per encapsular discursos que seran consumits de manera ràpida a les xarxes socials. Escriu el sociòleg Zygmunt Bauman que en la contemporaneïtat “la velocitat, i no la duració, és el que importa”. I en aquesta societat líquida la política s’ha acostumat a oblidar l’argument i buscar en els titulars la seva raó de ser. Ho explicava així Hans Kelsen: la democràcia és raó, l’emoció ens apropa a l’autoritarisme. Reflexionava el veterà periodista, enmig d’una pausa publicitària: la política ha canviat, tal com volien Paolo Vasile i Telecinco.
Els dos debats a quatre a què hem assistit no han aportat massa res de nou. Potser, només tres grans confirmacions: que hi ha una pugna acarnissada pel lideratge de la dreta, entre Pablo Casado (PP) i Albert Rivera (Cs); que Pedro Sánchez (PSOE) i el líder de Ciutadans no s’agraden i difícilment pactaran, malgrat que això seria el que voldria l’establishment espanyol; que Podemos s’ha oblidat de destronar el règim del 78 i ha abraçat l’acomodament al sistema. A part d’això, poques propostes (l’encaix espanyol dins de la UE, la nova geopolítica mundial, el finançament de la recerca i els problemes ambientals, absents) i ganes d’usar la crisi catalana com a arma llancívola contra l’enemic. Els independentistes, els nous jueus. Certament, malgrat l’apel·lació a la plurinacionalitat de l’Estat d’un Pablo Iglesias (Unidas Podemos) didàctic i conciliador, Catalunya va ser el tema principal als platós de televisió madrilenys sense la possibilitat que els grans partits independentistes hi poguessin dir la seva. Conclusió: no només el règim del 78 fa aigües, sinó que amb l’atomització que viu la política espanyola el format tradicional de debats ja no serveix.
Més atomització: això és el que hi haurà després d’aquestes eleccions. Les enquestes no serveixen per preveure el futur, que qui més qui menys percep que tindrà un nou protagonista: Santiago Abascal (Vox). Mentre uns debatien reproduint patrons de la vella escola, la campanya trumpaire d’Abascal programava un míting a Las Rozas (feu històric del PP) amb unes 5.000 persones. El populisme neofeixista de Vox omple teatres a l’Espanya rural, mentre criminalitza els catalans i la immigració de tots els mals, vol fer brillar El novio de la muerte als actes oficials o posa en perill drets que tenien consolidats les dones. Atenció amb el vot ocult a la proposta recentralitzadora d’Abascal, ara que cap dels dos socis de dretes ha demostrat tenir un líder prou fort per fer caure el president Sánchez en els debats.
Catalunya ha viscut una campanya anòmala: presos polítics, exiliats, desfilada de testimonis al Suprem i la Junta Electoral Central marcant les regles del joc perquè la campanya electoral tingués aparença de normalitat. Res més lluny de la realitat. Esquerra, Junts per Catalunya i el Front Republicà han acabat anant separats, novament, a les urnes. Guanyi Esquerra o no –sempre segons les enquestes–, el missatge d’absoluta unitat que la comunitat internacional voldria veure s’haurà de tornar a fer esperar. Però, pel consum intern: per què no es valorava en cada una de les circumscripcions de Catalunya què era més rendible, si anar junts o separats? Com maximitzem els escons a repartir en cada cas? Existeix la percepció que la lluita per aconseguir l’hegemonia dins del sobiranisme s’ha imposat als estadistes, ara que tornem a estar en una nebulosa sense full de ruta i amb el procés decapitat. La lectura dels resultats electorals a Catalunya tindrà una segona volta: les europees, on els dos hiperlideratges (Oriol Junqueras i Carles Puigdemont) competiran en el mateix ring. La batalla decisiva.
Malgrat els entrebancs, però, l’independentisme tornarà a tenir opcions de marcar l’agenda i fixar un nou rumb. Sobretot, si es confirma la voluntat de diàleg que –sobretot quan els presos han pogut entrar en batalla– s’ha percebut per part de les dues grans formacions (ERC i JxCat) i les enquestes acaben fent dels republicans socis imprescindibles per formar govern. Com sempre em recorda l’amic Josep Maria Reniu (UB), bon coneixedor de la teoria de coalicions, les eleccions no formen governs, qui ho fa són els partits negociant una coalició, que enguany serà necessària.
{{ comment.text }}