Encara que jubilat recentment, el periodista Salvador Sala (Torelló, 1958) segueix amb molta atenció el que passa als Estats Units, on ell va ser corresponsal de TV3. També havia passat per Brussel·les, i durant anys va ser un pal de paller de la secció de Política de la televisió pública. L’home que va explicar als catalans els atemptats de les Torres Bessones intenta ara posar-se a la pell dels nord-americans per entendre el que passa al país, des de la seva mirada.
S’imaginava que tornaríem a veure aquesta escena, la de Donald Trump prenent possessió de nou com a president dels Estats Units?
Els últims temps de la campanya electoral, que vaig seguir amb molta atenció des d’aquí, ja m’ho ensumava. Els Estats Units s’ha trobat amb molts fenòmens que han coexistit en aquest moment. Per començar, una globalització molt poderosa. En el seu moment, els demòcrates s’apunten amb Bill Clinton a un cert neoliberalisme. Pensen que amb l’entrada de capital, amb el diner que corria en aquella època, s’arreglaria l’economia. A Europa hem pecat una mica del mateix. Totes aquestes polítiques van acabar en una desigualtat als Estats Units que Trump ha sabut aprofitar molt bé.
De quina desigualtat parlem? És social, és clar, i es tradueix en el fet que voten a un lloc o altre del país?
Les dues costes, la de l’est i la de l’oest, són els dos grans pols del món demòcrata als Estats Units. Són zones que generen molta riquesa, que han creat les noves economies. Hi ha gent que ha estudiat a les millors universitats i està molt ben preparada. Al mateix temps, què passava en els estats del centre i del nord: Detroit, Michigan… el cinturó del rovell, és a dir, els antics estats de la siderúrgia? Doncs que hi ha un nivell molt alt d’atur, que la gent no ha pogut fer estudis universitaris, fins i tot que tenen una esperança de vida més curta o que tenen fills en edats més joves. Penso que hi ha hagut una certa marginació dels polítics demòcrates cap a ells, que no els han defensat prou, tot i que Joe Biden era conscient d’això i va impulsar polítiques per disminuir aquestes diferències.
Hi havia una certa marginació dels demòcrates cap als estats empobrits per la globalització, no els han defensat prou, tot i que Biden n’era conscient i ho ha intentat corregir
Però un magnat com Trump, un multimilionari, pot resoldre això?
És com posar la guineu a vigilar les gallines. Ell ve d’un món no capitalista, súper capitalista, fill d’una família rica. Aquest home no els resoldrà els problemes de desigualtat, però ha aprofitat per col·locar el seu missatge i provocar aquesta desfeta en els demòcrates. És més creïble el seu vicepresident, J. D. Vance, que ve d’aquesta procedència i ho reivindica. Recomano veure la pel·lícula Hillbilly Elegy, que es basa en la seva biografia.
Des d’Europa ens costa d’entendre que la gent hagi votat aquest president. Potser tendim a pensar que els seus votants són tots com els energúmens que van assaltar el Capitoli fa quatre anys. Pot haver-hi molts motius diversos que han decantat la balança cap a ell?
És allò de l’assessor de Clinton: “És l’economia, estúpid!”. Bush pare va perdre les eleccions per no entendre això. Una mica li ha passat el mateix, a Biden. Els últims anys havia pujat molt la inflació i existia una sensació que l’economia no acabava de marxar com calia. Trump ha passat com un revolucionari! La gent del cinturó del rovell i altres que han patit els efectes de la crisi el veuen com algú que els tornarà a fer grans, Made America great again. Toca la fibra del nacionalisme mal entès, que passarem altra vegada per damunt de tot, tancarem les portes a la immigració perquè és la que ens pren els llocs de treball. I tornarem a fer els productes americans aquí, no els importarem de la Xina.
S’entén que des de l’orgull de país hi hagi ciutadans americans d’origen llatí que votin algú que promet tancar fronteres? Fins i tot als que potser venen del seu mateix país de procedència.
És veritat. I crec que hi ha jugat molt. La migració té uns comportaments globals a tot el món. L’últim que arriba no vol que entri el que hi ha al pas de la porta. Li poso un exemple de Catalunya: a mi em va tocar de cobrir els conflictes del barri de Ca n’Anglada de Terrassa. Què passava allà? Era un barri on hi havia anat molta part de migració andalusa els últims anys del franquisme. I quan arriba la primera migració marroquina s’instal·la allà i es produeix un xoc entre totes dues. El meu avi ho deia d’una altra manera: que el rector no se’n recorda de quan havia estat escolà. S’ha de fer una aproximació tranquil·la i enraonada al fenomen de les migracions: en general la gent no marxa de casa per ganes, ho fa perquè li va la vida. Els Estats Units, a part de les nacions índies sobre les quals es van cometre autèntiques massacres, han vingut tots de fora: anglesos, holandesos, italians, irlandesos… Un país que s’ha construït sobre la migració no pot tancar-li les portes. És que no podrà, i a més la necessita. Pensi en el sector de les noves tecnologies: és ple de gent de l’Índia, del Japó, de Corea… els que estan a Microsoft o Apple són de moltes procedències.
Històricament, és un país que sempre ha sabut captar talent.
Quan era als Estats Units, la meva dona –que és neuropsicòloga– treballava en investigació. Tenia una becària, Karen Muñoz, que havia estudiat a Harvard. I els seus pares, de l’Amèrica Llatina, havien arribat com qui diu amb una mà al davant i l’altra al darrere. És un exemple. Aquí hi ha la riquesa dels Estats Units i de qualsevol país: que sàpiga acceptar aquesta potència energètica i de força que li aporta la gent que vol pujar. Elon Musk, que ara diu que farà no sé quantes coses, deu tenir la meitat de treballadors d’aquest perfil que treballen a Tesla o Starlink.
Trump i ell diuen que volen fer moltes coses, en efecte. Entre tot el que proclamen i el que realment puguin dur a terme quan s’hi posin, hi haurà diferència?
N’estic convençut. Primer de tot perquè pot haver-hi un xoc entre dinàmics (o dinamistes) i reaccionaris. Musk, per més que no ho sembli, estaria entre els primers o el que dèiem abans, J. D. Vance. És l’home que ha fet els Starlink i el coet SpaceX, i la realitat et diu això: que els Estats Units hauran de ser creatius per ser competitius, per això penso que Trump no podrà portar al límit la seva política proteccionista. El tancament no val per aquest món que ve. Després hi ha totes les seves amenaces: sotmetre Groenlàndia, Panamà i qui sap si el Canadà… si ho fes, és que estem en la Tercera Guerra Mundial! L’home apuja l’aposta, dispara molt amunt, i ja en parlarem del que farà en la realitat. Està sota el control de la Cambra de Representants i del Senat.
Però hi té majoria. I a la Cort Suprema, on ha anat col·locant els jutges més conservadors. Vist des d’aquí, si més no, sembla que domini tots els ressorts del poder.
No és tan clar, i li explicaré un cas. Hi ha tres estats (Iowa, Texas i Oklahoma) amb governadors republicans. I són tres estats on l’energia eòlica té un pes molt important. Trump ha defensat el fracking, i vol treure gas de tot arreu… però si imposa mesures contra l’eòlica, els congressistes d’aquests estats no li votaran. Senzillament, perquè voldran ser reelegits per un nou període i no poden anar en contra de les promeses que hagin fet en el seu estat. Aquesta és una diferència cabdal en la política nord-americana.
A Europa ens pressionarà perquè invertim més en defensa. Potser haurem de deixar de pensar que el ‘cosí americà’ vindrà sempre a treure’ns les castanyes del foc
Respecte a la nostra…
Evidentment. Aquí estem acostumats, tant a les Corts a Madrid com al Parlament nostre, que el cap del grup parlamentari aixeca un dit o dos i vol dir si han de votar sí o no. Als Estats Units no funciona així. Ja poden anar aixecant el dit, si va contra els interessos del teu estat! Si jo soc diputat d’Osona, em comprometo a fer arribar la doble via i no ho faig, no em votaran. La gent passa comptes per qüestions molt concretes, i això és sagrat. Aquí hi hauria una oficina amb el congressista, i li podries anar a preguntar coses de la comarca. Jo vaig veure com el líder de la minoria demòcrata del Senat, Tom Dashley, sortia a totes les fotos donant suport al govern després de l’11-S, quan Amèrica va tancar files. Semblava un home imprescindible… però no va ser reelegit per Dakota del Sud. I per què? Perquè no va gestionar bé el suport als ramaders del sector lleter del seu estat.
I Europa? Quin serà el nostre paper en el tauler d’escacs mundial? Trump es polaritza amb la Xina, i Europa en queda al marge.
Ens pressionarà perquè invertim més en defensa. Potser Europa haurà de deixar de pensar que el cosí nord-americà li vindrà sempre a treure les castanyes del foc. Recorda el conflicte de l’ex-Iugoslàvia? I un de més proper, el d’aquella illa de Perejil que es disputaven Espanya i el Marroc? Sap qui ho va arreglar? El secretari d’Estat, Colin Powell, amb una trucada. El que vull dir és que haurem de créixer i assumir una política de defensa més contundent. I assumir també que Europa no és el centre del món, com fa trenta o quaranta anys. Ja a l’època de Bush i Clinton, els Estats Units ja miraven més cap al Pacífic, un mercat immens. En aquell moment deien que a Europa hi havia consumidors de nivell… però ara també hi són a Àsia. Ens haurem d’espavilar, i això potser serà bo pensant en les generacions futures. Encara hi afegim un altre tema fonamental, que serà l’Àrtic.
Diuen que és la propera gran ruta logística del món quan el canvi climàtic i el desglaç el deixin amb menys gel.
Per això Trump parla de Groenlàndia, que ja fa temps va dir que la volia comprar. És una futura gran ruta comercial, i també militar! Té una gran importància geoestratègica. Els vaixells hi podran navegar quan el canvi climàtic el desglaci perquè ara està cobert de gel bona part de l’any. Podran foradar el subsòl, que pot tenir gas i petroli, i que és ric de minerals rars, el gran tema. Els americans hi tenen de fa temps una base militar perquè és la porta d’entrada a tot aquest corredor que passa pel nord d’Europa, Rússia (que és qui en té més quilòmetres i més vaixells preparats) i fins la Xina. La batalla de Trump és que els Estats Units no perdin passada en aquest joc. El plantejament que va fer l’altre dia a la conferència de premsa de Florida és també d’apujar l’aposta. Si hem de fer tot el que diu, prendrem mal.
Venen temps apassionants per als periodistes…
I ara que ho diu, el tema dels mitjans. El futur és apassionant, però complicat per a la professió. Donald Trump té 97 milions de seguidors al seu compte de Twitter; el New York Times, el diari de més audiència, en té 10 milions. Amb els mitjans d’avui, en un cas Watergate el president Nixon plegaria, com ho va fer gràcies a la investigació dels periodistes Woodward i Bernstein? Qui guanyaria, avui? Deixo la pregunta en l’aire. Per això defenso que des del periodisme han de fer el màxim per mantenir la nostra credibilitat i independència, per separar el gra de la palla… que ara amb la intel·ligència artificial serà encara més difícil. El problema és que estem en un moment de confusió brutal, ens costa fins i tot posar-nos d’acord en les paraules: si a les xarxes vostè diu que una cosa és blanca, i ho és, sortirà algú que li contestarà que això és la seva opinió, i que ell ho veu negre. Vivim enmig del soroll o d’una tinta de calamar molt espessa, i ells passen de nosaltres! Si tens 97 milions de seguidors, què t’importa el que digui el NYT? I si la gent no està ben informada, quines decisions prendrà?
