Xavier Antich (la Seu d’Urgell, 1962) complirà aviat dos anys en la presidència d’Òmnium Cultural. Va prendre el relleu de Jordi Cuixart en un moment complicat per a l’independentisme. I ara veu com l’amnistia, de la qual l’entitat va fer bandera, se situa en el centre del debat polític. Sense oblidar la preocupació per altres qüestions, com la fràgil situació de la llengua.
L’amnistia s’ha convertit en el punt central de la negociació dels partits polítics en què hi ha en joc la presidència del govern d’Espanya. Amb quina amnistia se sentiria satisfet Òmnium?
Efectivament, és una batalla llarga que comença l’any 2019 al Tribunal Suprem quan Jordi Cuixart diu que això no va de nou presos polítics sinó de centenars de represaliats, perseguits per exercir drets fonamentals. A partir d’aquí es basteix l’amnistia com a solució política a un problema que és polític, i no individual sinó col·lectiva. Fins abans d’aquest estiu semblava absolutament inimaginable que l’Estat espanyol abordés la possibilitat d’una amnistia. Fruit del resultat de les eleccions i de l’aritmètica parlamentària ens hem trobat que allò que semblava impossible ara és molt versemblant. I s’està negociant una llei d’amnistia amb dos dels partits que poden formar govern a l’Estat. L’amnistia serà acceptable en la mesura que doni resposta al problema col·lectiu que abasta 4.400 represaliats. No tots són susceptibles d’amnistia, però estem parlant de més de 1.500.
Òmnium és qui té una mena de comptador…
Sí, un comptador individualitzat i per causes. Des del moment que hi ha presos i exiliats, a Òmnium som conscients que la repressió abasta moltíssimes persones: gent que es va manifestar l’any 2017, altres que van participar en l’organització del referèndum, o que treballaven a les conselleries… i manifestants de la tardor de 2019 a la Jonquera, a Valls i tants altres llocs del país. La repressió, que fins ara ha estat l’única resposta de l’Estat al conflicte polític amb Catalunya, ha acabat arribant a centenars de persones, que són les que tenim quantificades de manera rigorosa i sistemàtica. Per això el que li deia, que només la donaríem per bona si abasta totes aquestes persones que han patit la repressió per exercir drets fonamentals. I si reconeix que no s’ha comès cap delicte, només s’han exercit els drets de participació política i de protesta.
L’amnistia posa el comptador a zero?
A nosaltres ens agrada dir que l’amnistia el que fa és retornar una situació de normalitat democràtica. El que no és normal, en un sistema democràtic, és que un problema polític s’abordi judicialment i a través de la repressió. Amb l’amnistia, l’Estat té l’ocasió d’autoesmenar-se en la seva via repressiva, de reconèixer que l’ha utilitzada per perseguir persones que l’únic que feien era defensar les seves idees exercint drets. I fins i tot un gest que potser accepten abordar democràticament la solució al conflicte.
Ja sabem que les entitats no estan a la taula de negociació, i no sé fins a quin punt els tenen informats. Escoltant els partits, uns la donen per feta i altres no tant. Què en saben?
Òmnium parla amb tothom, com sempre. Com a mínim des de 2010 l’entitat està fent una feina que en diem d’incidència política. És a dir, no només ens ocupem de vertebrar societat civil, o d’organitzar accions i mobilitzacions, sinó que tenim la voluntat d’incidir políticament en la determinació de les eines que han de canalitzar els grans consensos de la ciutadania. És molt conegut que Òmnium fa una aposta decidida per l’amnistia, com a mínim des de 2020. I ja llavors vam estar treballant colze a colze amb els partits. Fruit d’això, es va presentar una proposta d’amnistia al Congrés dels Diputats el març de 2021. I va ser conjunta d’ERC, JxCat, CUP i PDeCAT.
Que no va arribar ni a ser debatuda, per cert…
La mesa del Congrés va aturar la possibilitat de discutir-ho a les Corts, i llavors des d’Òmnium –amb altres organitzacions– vam impulsar l’exercici de la via de petició. Vam recollir més de 200.000 signatures a tot el país, que es van presentar al Congrés el juny d’aquell any. Com que la posició nostra és prou coneguda, ara continuem també treballant amb els partits. Òbviament, ho fan ells, els que tenen representació a Madrid. Ens n’informen, n’estem al cas. I nosaltres els diem el que pensem, modestament. Posem al seu abast la informació que comptabilitza els represaliats susceptibles de ser amnistiats. Pensem que les negociacions s’han de fer de manera discreta, perquè és molt complicat. Respectem la legitimitat dels partits, que són els que han de liderar la negociació, som molt discrets i demanem a tothom que ho sigui. És una cosa molt seriosa: una reivindicació que ha mobilitzat milers de persones per aquesta via, que seria el principi de la resolució democràtica del conflicte. No ens hi juguem un detall menor, sinó una cosa extremadament important que l’aritmètica parlamentària ha convertit en possible.
Vostè parla del “principi”. Com hauria de continuar? Exercici del dret a l’autodeterminació, un altre referèndum? Hi ha un sector de l’independentisme que tem que amb l’amnistia Pedro Sánchez consideri que el conflicte de Catalunya ja ha quedat tancat.
La qüestió és clau, perquè són indestriables. Amnistia i autodeterminació, ho hem dit sempre, són indestriables. L’amnistia resitua el problema: respecte pels drets fonamentals, perquè són inalienables. Però l’amnistia no és la solució del conflicte polític, només la resolució del conflicte polític, només la de la repressió de l’Estat. Si arriba a haver-hi una llei d’amnistia, el relat que voldrà fer l’Estat és que s’acaba tot. Aquests dies estem escoltant declaracions de Sumar en aquest sentit, i és previsible que el PSOE faci el mateix: s’ha acabat el procés i allà on teníem un problema ara ja no existeix. Hem pacificat Catalunya. Nosaltres sempre hem dit que l’amnistia no és el final de res, al contrari: només és el principi. Si acaba essent el que hauria de ser, el reconeixement que no hi ha hagut delicte en l’organització del referèndum ni en les protestes, és la legitimació del que va dir Jordi Cuixart al judici, engaltant-li a la cara del mateix jutge Marchena: “Ho tornarem a fer”. Per a Òmnium l’amnistia voldrà dir posar-se a treballar l’endemà mateix per exercir el dret de l’autodeterminació. El nervi és el gran consens social en aquest país sobre el dret a decidir el nostre futur polític lliurement i democràticament. S’haurà de trobar la fórmula: l’amnistia és un instrument dels estats de dret homologable a escala internacional per resoldre una situació de repressió, també hi ha instruments igualment homologables per resoldre l’ambició d’un poble de dotar-se d’un estat propi. Se’n diu referèndum.
Fruit de la negociació política, també, en va resultar l’ús del català a les cambres parlamentàries d’Espanya… i els primers passos per poder-ho fer a Europa. Positiu, segur, però suficient?
La batalla d’Òmnium Cultural és molt clara. Som una entitat que neix per defensar la llengua en plena dictadura, quan ni les escoles en permetien l’aprenentatge. I continua essent la columna vertebral de la nostra acció cultural. Valorem positivament qualsevol avenç, treballem perquè la llengua pugui ser usada en tots els espais en què no s’usa. Per a nosaltres, era una anomalia que si un diputat al Congrés s’expressava en català se li retirés la paraula o fins i tot se l’expulsés. Portàvem 40 anys dient que era impossible, inimaginable, l’orellera… i resulta que no, en 24 hores es va resoldre! Respecte a Europa passa el mateix: la tretzena llengua de la Unió Europea! La meitat de les llengües oficials no arriben als nostres 10 milions de parlants. Que el català no hi sigui oficial és una anomalia, i si això també esdevingués possible també seria un avanç. Amb conseqüències pràctiques: jurídiques, l’etiquetatge, en l’escola, en l’audiovisual… té impacte directe, com una cascada. Són dos avenços importants, no només simbòlics, però el gran problema nostre és el de l’ús social.
I les dades d’aquest no són gaire esperançadores…
És el gran problema, el descens de l’ús social. Només un de cada tres parlants usa el català de forma habitual, estem en un 36%. Ens preocupa enormement! La presència del català en el món audiovisual és pràcticament irrellevant: les plataformes que compten amb milions d’usuaris poden oferir, si volen, només un 05% de contingut en català. En nous formats, la producció en català és molt reduïda. Des d’Òmnium tenim molt ben cartografiats els àmbits.
I quins són, a part de l’audiovisual?
Un és el de l’escola i el lleure, l’altre és del treball amb el comerç i l’empresa, i el de la nova realitat sociolingüística: hem de recordar que hi ha pràcticament dos milions i mig de catalans que no han nascut a Catalunya. Alguna cosa haurà de fer el país respecte a la llengua, si volem reforçar-la i protegir-la, amb aquestes persones que són ciutadans de ple dret. La magnitud dels reptes, ja ho veu, va molt més enllà de l’oficialitat.
A la celebració de l’1 d’octubre, el van xiular. Com ho porta, que hi hagi independentistes que el xiulin? Potser a un polític es podrà argumentar que ja va amb el sou, però el president d’Òmnium no en té, de sou.
Amb preocupació. Segurament és normal que al president d’Òmnium el xiulin els que estan en contra dels seus objectius polítics, però que ho facin companys de viatge preocupa. Hem fet una anàlisi seriosa del que va passar, però també molt constructiva. Som en una fase de desànim dins del món independentista. De mal humor, decepció i desorientació, perquè és evident que no hi ha una unitat dels partits, sinó al contrari. Els xiulets els assumim com el senyal que alguna cosa no estem fent bé tots plegats. Sortim d’uns anys de fractura, des de l’octubre de 2017. I els xiulets són expressió del descontentament d’una part de gent que no podem ignorar si no volem viure en una altra galàxia. Amb tot el respecte per això, hi ha coses que nosaltres continuarem dient encara que provoquin xiulets, com que la força del moviment independentista és el seu pluralisme i transversalitat. No podem oblidar que quan aquest país ha aconseguit grans coses és quan ha aplegat forces més enllà del carril central. El tòpic que es diu sempre: a les grans manifestacions ningú no preguntava què votava el del costat. És el nostre gran capital polític: anem des de posicions liberals i conservadores fins a anticapitalistes. Però hi ha un gran consens en algunes qüestions que és el que cal treballar per blindar. Per tant, no ens sabrà greu que ens xiulin els que pensen que el model de moviment eficaç és un de molt reduït però molt convençut.
Dins d’aquesta pluralitat, sorgeixen nous actors. S’està parlant de quarts o cinquens espais dins de l’independentisme. I un d’ells és el que vindria de l’extrema dreta, dreta extrema, o dreta radical populista, com en vulguem dir. En tot cas, aquesta és una línia vermella per a Òmnium?
Sense cap dubte. Ho ha estat sempre, i aquesta junta ho ha dit des de la primera assemblea en què vaig ser escollit president. Òmnium no alimentarà mai la fòbia antipolítica. Hi ha un germen que coneixem, perquè és aquí i a tot Europa. És el germen del populisme, i l’independentisme no n’està exclòs. L’antipolítica és dir que tots els partits polítics que existeixen són traïdors, corruptes… i el populisme proposa solucions simples per a problemes complexos. Mai no ho alimentarem, perquè pensem que és la llavor de l’extrema dreta. I ho diuen tots els analistes que ho han estudiat: tots els moviments d’aquest tipus sorgeixen perquè durant anys s’ha covat un discurs d’odi contra alguns sectors de la població, un discurs contra els partits i un sentiment populista. No els alimentarem ni amb una molla de pa. Això és l’ou de la serp.
