En la idea que vivim en un temps de desorientació, potser molts hi estaríem d’acord. Josep Burgaya, historiador i degà de la Facultat d’Empresa i Comunicació a la UVic-UCC, ho concreta a ‘Tiempos de confusión’ (El Viejo Topo). Un llibre que ens situa en el moment social i econòmic actual, i analitza el paper que hi tenen unes esquerres que l’autor considera perdudes en un laberint d’idees i poc atentes a la lluita contra les desigualtats, el motor ideològic que les guiava.
Li agradaria que aquest seu llibre provoqués debat, sobretot entre les esquerres, que són les que s’hi poden sentir interpel·lades?
No em desagradaria, si és un debat fonamentat. Un, quan escriu, no ho fa amb la pretensió de ser polèmic, tot i que a vegades acabes escrivint coses que ho són. Llibres com aquest s’escriuen amb una certa voluntat d’influir, dins de l’esquerra especialment, la cultura política en la qual m’he situat sempre.
“Quasi res és ja sòlid i material”, diu al pròleg. Seria allò de la societat líquida. Això fa que ens sentim insegurs?
Crec que vivim uns temps d’inseguretat per moltes raons. Les cultures canvien, els referents desapareixen, i el treball –que havia estat un dels grans elements de seguretat– es va tornant volàtil i insegur. Cada vegada tenim més clar que no hi haurà feina per a tothom. Afegim-hi l’escalfament global, els canvis en la geopolítica… I no hi ha grans estructures de pensament que ens expliquin la realitat. Sobretot en l’àmbit de l’esquerra no hi ha el que en podríem dir un projecte d’esperança. Hi ha un projecte de resignació. L’únic element pal·liatiu d’una vida sense escenaris clars esdevé el consum. Però dura poc: un cop assolit determinat nivell, ve la frustració. Al final de tot hi ha el Prozac…
… que, com vostè diu al llibre, al costat d’altres productes semblants, es consumeix cada vegada més. I continuant amb el pròleg, hi ha afirmacions tan contundents com la que diu de que “els mercats lliures competitius no existeixen, són un mite”, o que “quan esquerra i dreta parlen del capitalisme”, es refereixen a una entitat imaginària.
El concepte de competència capitalista va servir durant una època, però ara les cartes en el mercat estan marcades. L’accés a la informació o les possibilitats d’operar en el mercat són diferents. Les grans corporacions tenen situacions de monopoli o quasi monopoli. Depenen de la protecció de l’Estat o de la responsabilitat que aquest els atorga. Quan una empresa com Google es converteix en monopolitzadora, on és el lliure mercat? I on són la competència d’Amazon o la d’Airbnb?
Ha parlat del paper de grans estats rere les grans empreses…
Sí, Google continua sent un gran negoci perquè la propietat del seu algoritme la protegeixen els Estats Units. Més enllà d’aquest algoritme, Google té poca cosa.
La pandèmia també ens va fer adonar de la fragilitat de la globalització, quan vàrem veure que a Europa no podíem fer ni una mascareta. La globalització s’està frenant?
La crisi del 2008 té a veure amb la globalització –sobretot del sector financer– d’una manera clara. I se n’intenta sortir amb velles receptes que no funcionen, fent pagar el preu d’aquesta crisi a la ciutadania. Després ens arriba la pandèmia i ens adonem que un món en què es depèn de circuits globals de subministrament és molt vulnerable. Recordi quan un vaixell de gran tonatge es va entravessar al canal de Suez i va provocar un desajustament mundial. Després de tot, hi ha hagut no una paralització de la globalització, però si una certa recuperació d’activitats en el propi territori. Tornem a un cert proteccionisme i economies nacionals.
En l’àmbit personal, és curiós com vostè constata que en lloc de reaccionar col·lectivament ens tanquem en la individualitat. No és paradoxal?
Es donen moviments que poden semblar contradictoris però que conviuen. Des de finals dels anys 80, l’individualisme s’impulsa de la mà dels nous plantejaments socioeconòmics. Això que se n’ha dit el neoliberalisme. Margaret Thatcher ho va definir perfectament quan va dir que no existia allò que l’esquerra en deia societat sinó individus i famílies. A banda d’això, hi ha una evolució en el pensament progressista també: amb el Maig del 68, alguns autors abandonen la idea de l’emancipació global. D’aquí va venir allò que se’n va dir el pensament dèbil, la crisi del marxisme i l’abandonament de les explicacions globals del món. Per tant, a la dreta –però també a l’esquerra– hi ha un moviment que porta a prioritzar el jo. I les noves tecnologies ho faciliten.
Aquesta individualitat, amb què s’identifica?
Amb identitats diguem-ne menors: personals, estètiques, de gènere, o de nínxols de consum. I des de l’àmbit del dreta, es retorna a la tribu, a recuperar l’estat-nació en el sentit més clàssic. El confort fet d’un entorn d’elements d’identificació col·lectiva que venen de lluny.
I això hi ha un populisme que ho sap llegir i traslladar-ho al terreny polític. Fins i tot fent bandera de la libertat, com Díaz Ayuso.
Un cas molt clar de reconversió del concepte de la llibertat. Apel·lant a pulsions elementals de sectors de la població que se senten abandonats. I d’alguna manera traïts per una esquerra que cada vegada des de fa dècades representa més a classes mitjanes urbanes amb estudis universitaris que no als treballadors tradicionals. Ells capten l’estat d’humiliació d’aquests sectors, i més que donar-los una alternativa, els proposen un confort, un divertiment. Un ser políticament incorrectes. Mentre l’esquerra (sobretot una certa esquerra, per entendre’ns, més enllà dels socialistes) es va tornant cada cop més estricta, més moralista, gairebé més religiosa, la dreta es torna punk, revolucionària, trencadora… tot i que això és fals! En el cas espanyol, és la cultura de Forocoches, un lloc en el qual dir beneiteries, deixar-te anar i dir que ja estàs fart d’un cert moralisme d’una esquerra que havia nascut per ser transgressora, per trencar l’ordre establert.
Té sentit parlar avui de classes socials?
En la riquesa col·lectiva, les persones hi participem de manera diferent, en funció de l’origen i de l’ocupació, que solen anar força lligats. Les diferències socials van augmentant amb el temps. Jo sempre explico que Aristòtil deia que entre la persona que tenia més riquesa i la que en tenia menys hi havia d’haver una relació d’1 a 5. Ara és d’1 a 5.000. Les funcions diferents que fem en el procés productiu (que ja no és de fàbrica, de coll blau, però que sobretot en el sector de serveis té altres connotacions) ens situen en un àmbit social determinat. Altra cosa és que portem dècades de propaganda orientada a fer-nos pensar que tots som classe mitjana, que és on molta gent se situa en les enquestes. Els grups socials existeixen, l’exclusió d’uns i l’hegemonia d’altres existeix… Una altra cosa és que no ho vulguem veure. Hi ha gent que treballa en plataformes tecnològiques com Amazon que no té cap dret, hi ha cooperatives de treballadors sense cap vincle amb l’empresa… Ho tenim davant dels nostres ulls!
L’esquerra no hi ha sabut donar resposta, a aquests canvis? Després de la caiguda del mur de Berlín es va reformular en allò de l’eix roig-verd-violeta (afegint ecologisme i feminisme a l’obrerisme) i ara ha anat incorporant noves reivindicacions. Però vostè creu que oblida el pinyol de la ideologia, l’eix central?
És qüestió de jerarquies. L’esquerra, i qualsevol plantejament polític progressista, ha d’afrontar els diferents àmbits de desigualtat i intentar respondre a tots. Però la fonamental és la injustícia des del punt de vista material i econòmic. I la resta són d’alguna manera derivades. Recordem que tot ve d’aquell moment de Tony Blair com a primer ministre de la Gran Bretanya, quan es comença a parlar de terceres vies, de fer-se seva també la cultura conservadora, del final de les ideologies… L’esquerra juga a l’alternança però deixa de ser alternativa. I abandona sectors que deixen de sentir-se representats, que se’n van a l’abstenció o a la nova dreta extrema i populista. Paral·lelament, a l’esquerra de l’esquerra s’agafen com a base social les classes urbanes formades i joves amb un discurs en què allò material queda subordinat als discursos d’identitat. La transformació econòmica desapareix de les prioritats polítiques. Quan sectors exclosos aposten pel populisme de dretes, en lloc de dir-los que són uns fatxes hauríem de pensar que són el símptoma d’un problema de les esquerres.
Moviments com el 15-M o els armilles grogues son una expressió diferent d’aquest conflicte?
Situats al voltant de 2010 i més endavant, en ple impacte de la crisi econòmica a Europa, aquests moviments intenten respondre a una altra crisi, la política. La frase no ens representen expressa la frustració davant d’una política espectacle, tancada en ella mateixa, que no resol els seus problemes. Aquests moviments que trenquen poden ser d’esquerres o de dretes, aparentment. I malgrat que no els agradi, comparteixen alguns trets, com portar la política al terreny emocional. Es basen en teòrics que diuen que per articular un moviment cal buscar un enemic, que el que cohesiona és l’emoció més que la raó, i que es defineixi un nosaltres i uns altres. Això ho fa molt bé una certa esquerra… i també una certa dreta.
I cap on condueix? Més polarització?
Evidentment. I negar alguns fonaments bàsics de la democràcia, com la concertació, l’acord, el punt mitjà… que la societat es construeix a través de trobar punts de trobada i ningú té tota la raó. A Europa s’imposa en el cas europeu a través del populisme més dretà: que formalment va a eleccions però que no creu en l’estat de dret, no respecta les minories… La democràcia és més que unes eleccions: és una actitud, una cultura , és la tolerància i l’acceptació de la diferència. Pensar que la societat la componem persones diferents amb interessos diferents, sovint confrontats. En el plantejament il·liberal es tracta de plebiscitar-se en unes eleccions i a partir d’aquí considerar-se legitimat per actuar contra la societat, si convé.
L’esquerra és a temps de retrobar un discurs cohesionat que torni a il·lusionar? Que doni l’esperança de què vostè parlava abans?
Sí. Portem uns anys de confusió en què hi han intervingut molts elements. Però hi ha espai per a un plantejament progressista –si no se’n vol dir d’esquerres– i té futur. Hi ha gent que necessita que defensin els seus interessos, els interessos col·lectius, davant dels potentats que fan extractivisme econòmic. Hi ha molta gent que continuem pensant que allò col·lectiu és fonamental davant d’allò individual (sense negar aquest últim) i necessiten propostes polítiques. L’esquerra ha estat forta quan ha tingut un projecte de futur, quan parla d’esperança. No es pot tancar en el negativisme i el no hi ha res a fer. Encara que la raó ens porti a un cert pessimisme, hi ha l’optimisme de la voluntat, com deia Gramsci. La política és l’àmbit on es poden erigir projecte col·lectius i il·lusionar la gent, però s’han de tenir clares les prioritats. I no caure, en el meu humil punt de vista, en trampes. La trampa de la diversitat, per exemple, com si això estigués per davant d’altres consideracions. El problema fonamental és la pobresa i la desigualtat, i quin treball hi haurà en el futur. Quan l’esquerra es perd en altres disquisicions i les posa al davant de tot deixa de tenir sentit, deixa de ser útil. I l’esquerra té sentit si és útil.
Per últim, en el seu darrer llibre, La manada digital (2019) parlava de com les tecnologies, i les empreses que les controlen, poden influir en les nostres vides i en els nostres sistemes d’organització política. Des de llavors, hem vist la irrupció de la intel·ligència artificial. Ho encertava…
Allà en parlava, que l’esforç de les grans plataformes d’internet era investigar en intel·ligència artificial. I sobretot parlava de Google, que hi destinava una ingent quantitat de recursos. Ara s’estan confirmant fets que jo avançava que passarien, perquè era força evident. A vegades, fem veure que hi ha coses que ens sorprenen, però si agafem determinats camins és lògic que ens portin a determinats llocs.
{{ comment.text }}