“Gamper va ser cinc vegades president, sense ell el Barça hauria deixat d’existir l’any 1908”

És un dels nets vius de Hans (Joan) Gamper, el fundador del Futbol Club Barcelona, que aquest any celebra el 125è aniversari. Xavier Gamper (Barcelona, 1958) no va conèixer el seu avi, que va morir l’any 1930, però se sent dipositari de la memòria d’aquell suís emprenedor i esportista que es va fer català i es va deixar la pell pel club que havia creat. El net recorda que quan el Barça encara no tenia ni deu anys de vida va estar a punt de desaparèixer i que Gamper el va salvar. O que, més endavant, va pagar de la seva butxaca la meitat del cost del camp de les Corts. Per això creu que encara no es reconeix prou la seva figura. Joan Gamper Com el viu, personalment, aquest 125è aniversari, quin sentiment li desperta pensar que si som aquí és perquè el seu avi ho va començar tot?És la constatació d’una obra ben feta. S’ha demostrat que hi havia unes bones arrels, una base suficient perquè anés creixent un projecte absolutament exitós. Quin record tenia, la família, de Joan Gamper? Li van transmetre la memòria de l’avi, a banda de la condició de fundador del Barça?Aquest és el problema. Es va crear un silenci arran de la tràgica mort del meu avi, que es va suïcidar. La meva àvia, Emma Pilloud, era una dona de profundes arrels catòliques i pràcticament va prohibir parlar de l’avi. El suïcidi era molt mal vist des de l’Església. I s’hi va afegir un altre fet, la mort del meu pare quan jo tenia només 5 anys. Per tant, poca cosa podia saber per part d’ells. Sí que vaig tenir el meu oncle, Joan Ricart Gamper, pare de la meva cosina, que s’ha tornat a establir a Suïssa, i a ell li preguntava coses. Tot i això, li costava d’obrir el cor i explicar-se. N’hem parlat amb la família, d’aquest tabú que es va crear. Al meu germà, per exemple, amb 16 anys encara no li havien explicat com havia mort l’avi. Jo en recupero la història de gran. Hans Gamper –que després es va catalanitzar el nom– era el que es coneixia en aquell moment com un sportsman: havia fet ciclisme i rugbi, a part del futbol.Havia fundat un altre club abans de venir aquí, a Suïssa. Ell jugava amb el FC Excelsior, que va desaparèixer, va crear el Zurich i també hi va jugar fins que les qüestions professionals el van portar fora de Suïssa. I va acabar aterrant a Barcelona, on això del futbol encara no aixecava passions.Aquí va veure que només uns quants practicaven esport, i als gimnasos, mentre que a la resta d’Europa ja es feien curses, es jugava a tennis... i a futbol. No el van deixar entrar al gimnàs Tolosa perquè era estranger, i va poder entrar al gimnàs Solé. Era molt sociable i es veu que de seguida va fer amics: sis estrangers i sis catalans que van fundar el Barça allà, el novembre de 1899. I ell no va poder ser-ne el primer president... perquè era massa jove! Tenia 22 anys i la majoria d’edat en aquell moment era als 23 anys.Efectivament. I va ser el més gran de la colla, Walter Wild –que també era suís i després va marxar cap a Anglaterra–, el que van escollir president. I ell va ser el capità d’aquell primer Barça. Gamper no era president, però ja era l’ànima del club?Al principi no tant, ell el que volia era sobretot jugar a futbol, i ho va fer fins al 1903. Va superar el centenar de gols i de partits. I té un rècord que no el va batre ni un tal Leo Messi: va marcar nou gols en tres partits diferents, nou gols a cada un. Els temps de la fundació són heroics, però vostè posa l’accent en un fet que passa uns anys després. Som al 2 de desembre de 1908, i hi ha un esdeveniment tan o més important que l’any 1899.Per a mi és més important encara, és la refundació del club. Havia tingut un pic destacat, i s’havia arribat als 300 socis. Però a partir d’aquí tot es va anar complicant, i se’n van anar perdent perquè s’estaven creant molts clubs a la ciutat. Molts més que ara. Això va restar afluència al Barcelona, perquè no quedava clar quin de tots aquests era el més important. I aquí entra de nou Joan Gamper. Vicent Reig, el president d’aquell moment, havia convocat una assemblea amb un punt únic de l’ordre del dia: la desaparició del Futbol Club Barcelona. Abocats a l’extinció...Aquella assemblea es veu que era un funeral. I un jugador escocès, Walter Wallace, es preguntava si no hi havia ningú amb la capacitat de resoldre aquest problema i tornar a aixecar l’entitat. I allà hi havia Joan Gamper. Ell havia deixat el Barça durant un temps perquè s’havia casat a Aachen, havia treballat en ferrocarrils i havia fundat la seva pròpia societat de colonials, Gamper y Mir, amb Enric Mir. Sembla que ell ja va anar a l’assemblea amb una idea preconcebuda, que es resumia en el fet que ja portaria el club si no sortia ningú més que ho volgués assumir. Però deixant clar que s’havien acabat els problemes i discussions, i que s’havien de seguir les seves directrius. Ell tenia idees modernes per a l’època. En aquella constel·lació de clubs que hi havia a la ciutat, n’hi havia d’haver un que sobresortís, que identifiqués la capital i el país.Era un visionari. Tenia tres idees bàsiques. La primera, que el Barça necessitava un camp. Havia estat itinerant per diversos: que si al carrer Muntaner, que si a Horta, que si a la plaça d’Armes –al costat de la Ciutadella– o al de l’hotel Casanovas, que tenia mala fama perquè a la vora hi havia cases de barrets. Gamper duia la idea preconcebuda de tenir un camp propi. I la segona idea: pensava que si el teníem, atrauria jugadors. I la tercera idea era associar el Barça al catalanisme emergent. Encara no s’havia creat Esquerra Republicana, evidentment, i el partit dominant era la Lliga de Francesc Cambó. Com ho va aconseguir?Va convocar un partit al camp del carrer Muntaner, que en aquell moment ja va aplegar més de quatre mil persones. Hi eren els cònsols de França i de Suïssa, i els líders de la Lliga: Francesc Cambó, Albert Ventosa i Joan Bastardas. Volia que per a ells el Barça fos una senya d’identitat, i aquesta va ser una fita importantíssima. Més endavant, i parlant de camps, va pagar una part del cost d’aixecar el camp de les Corts.Van ser 970.000 pessetes, dels prop de 2 milions que va costar... que m’agradaria saber què representarien avui. És un fet sobre el qual no se li ha expressat l’agraïment. Tots sabem que el seu avi va fundar el Barça, però per això que diu –entre altres motius– creu que encara no se l’ha reconegut prou?Per això, i pel que va passar l’any 1908. Gamper va ser després cinc vegades president perquè era l’única persona de consens que no creava cap polèmica. Sense ell el Barça hauria deixat d’existir. El nom de Gamper va associat també al torneig d’estiu del club, que porta el seu nom. Li sap greu que, tal com avui es configuren els calendaris del futbol, aquell gran moment quedi diluït?No és culpa del Barça, això. Avui en dia mataran el futbol si segueixen així: hi ha massa partits, tant de clubs com de seleccions. Ara mateix ho veiem amb la Champions League. I pel trofeu Gamper, començant la Lliga als voltants del 15 d’agost, el Barça no pot muntar un torneig de quatre clubs en dos dies, que era el que feia abans. Com vostè ha dit, era la presentació dels nous fitxatges i el nou entrenador si n’hi havia. I tothom hi anava per veure grans partits, perquè es portaven equips de l’elit europea del futbol. Ara estem esperant un nou Camp Nou. Li fa il·lusió de veure’l?Sincerament, esperem que s’acabi del tot per anar-hi, més val que l’inaugurem a l’engròs. Amb un partit d’una gran selecció, per exemple. Ho visc amb il·lusió, perquè ara mateix jo estic anant a Montjuïc i no és el mateix, amb una pista d’atletisme que et deixa molt lluny dels jugadors. Engresca molt, poder veure el nou estadi, que serà també –com tots els que es fan ara– un gran centre comercial. Segur que això ens aportarà molts recursos econòmics. Li agradaria que en aquest Camp Nou hi hagués un record per al seu avi?En això estem, perquè es va perdre el bust original que hi havia a la llotja de les Corts, el que havia fet l’artista Josep Llimona amb motiu del 25è aniversari del club. En tenim una còpia que la va manar fer el president Agustí Montal, però l’original és la que hauria de presidir la nova llotja, tal com ho va acordar la junta l’any 1930, després del traspàs del meu avi. Creu que els disgustos que li havien fet passar, amb la repressió al Barça per la dictadura de Primo de Rivera, va tenir a veure amb aquest seu tràgic final?Tenia una depressió, segur. El 14 de juny de 1925, com és sabut, es va jugar un partit d’homenatge a l’Orfeó Català, que acabava de fer una gira de molt d’èxit a Itàlia. Era amb el Júpiter, que havia guanyat la que era la segona divisió. A la mitja part van tocar l’himne espanyol i la xiulada que va haver-hi... rigui’s de les que hi hagut a les últimes finals de la Copa del Rei amb l’Athletic de Bilbao! La banda musical va pensar que havien tocat malament i, com que eren anglesos, van tocar el que sabien: el seu himne, el God Save the King. Va sonar perfecte, i la gent el va escoltar amb tot el respecte del món. A Primo de Rivera se li va posar molt malament, i d’aquí va venir el tancament del camp i que el meu avi hagués de marxar un temps a l’exili. Se’n va anar sol, l’havien escollit com a culpable. No va tenir el suport que esperava de la junta, i això va influir en el seu estat anímic. Ell s’estimava molt el club, era la nineta dels seus ulls.

“Gamper va ser cinc vegades president, sense ell el Barça hauria deixat d’existir l’any 1908”

“Volia abordar el tema de la salut mental i fer un exercici d’empatia”

Rafa

Hannah Arend, més enllà del bé i el mal?

De nom de lloc a nom de tela

LA PREGUNTA

Creu que el president del govern espanyol ha de convocar eleccions anticipades?

Tanca el Viena de la plaça Major de Vic

Horaris de pas del Tour de França per Osona i el Ripollès

Jordi Pujol, des de Planoles: "Si alguna cosa voldria que es recordés de mi és que he intentat servir Catalunya"

Mònica Usart i el llegat Pratdesaba

Mor Jaume Parramon, en Jaume del 'Parra' de Manlleu

Vicens Maquinària argumenta la compra de Vernis per "la voluntat de continuar avançant en la professionalització"

Vic, el barri de Roda

La desarticulació d’una xarxa d'explotació sexual ‘low cost’ esquitxa Vic

“Som dels pocs llocs on sobreviu un nucli de granges de vaques de llet”

Arnau Tordera, i el retorn simfònic d'Obeses, dissabte a la Plaça Major de Vic