Manuel Szapiro (Suresnes (França), 1973) va ser nomenat director de la representació regional de la Comissió Europea a Barcelona el 2021. Abans d’això, va ser membre del gabinet del vicepresident de la Comissió Europea, Maros Sefcovic, a càrrec d’Afers Interinstitucionals i Prospectiva Estratègica. Durant més de 20 anys, ha treballat en institucions de la Unió Europea. Especialment, en els camps de la formulació de polítiques, la diplomàcia i les finances. Aquest setembre va ser al Ripollès, on va visitar el Consell Comarcal i l’Ajuntament de Campdevànol coincidint amb el Dia Europeu de les Llengües.
Quines són les funcions de la representació a Barcelona que vostè dirigeix?
Aquí a Barcelona tenim el que es coneix com una representació regional de la Comissió Europea. Només hi ha quatre estats membres que tenen una doble representació, a banda de l’establerta a la capital del país. En aquest cas, n’hi hauria una Madrid i l’altra, a Barcelona. Tenim una funció triple. El primer objectiu és trepitjar el territori com hem vingut a fer al Ripollès. Volem escoltar quines són les prioritats i les inquietuds de la gent. Això ens deriva al segon objectiu, que és donar veu als ajuntaments, als ciutadans, a les empreses o als beneficiaris de projectes europeus. Les propostes que ens fan les traslladem a Brussel·les i això permet que es canviïn o ajustin algunes prioritats. Per exemple, hem fet molta sensibilització sobre el tema de la sequera a Catalunya, de l’habitatge, el tema del turisme sostenible. Tot plegat s’ha traslladat, perquè han de ser les prioritats per a la nova Comissió Europea que començarà al novembre o al desembre. El tercer objectiu és donar visibilitat i suport a projectes amb impacte al territori com el Pyrfer (l’acrònim de Pirineus de Ferro), projectes transfronterers com l’Interreg i altres que són de valorització del patrimoni material dels paisatges rurals de muntanya com els que tenim aquí. És interessant que Brussel·les i la resta d’Europa s’adonin del que es pot fer amb fons europeus.
El 9 de juny d’enguany es van celebrar eleccions al Parlament Europeu. Sempre fa la sensació que pels ciutadans són les menys importants. Per què hi ha aquesta percepció?
Aquesta percepció ja no és tan aguda com era en el passat, en què vam tenir menys participació. I no parlo d’un episodi molt precís com van ser les penúltimes eleccions a Espanya, perquè era una combinació de tres comicis: Estatals, Autonòmiques i Europees. En general, va augmentant. En anglès, fa 20 anys, se les anomenava the second class elections (com unes eleccions de segona fila), però ara ja no és el cas. Si mires tant la percepció com la confiança dels europeus en general i dels catalans en particular, és més alta pel que fa a les institucions europees que no pas amb les institucions nacionals.
Quina ha de ser l’estratègia de comunicació per fer arribar el missatge de la Unió Europea en àmbits més rurals?
Crec que no s’ha de fer arribar. Honestament, si la lògica és fer arribar una comunicació des de Brussel·les al poble, ja ho tenim tot perdut. Com deia abans, s’ha de partir de les prioritats, les inquietuds i les preocupacions de la gent d’aquí. L’habitatge, el despoblament, la bretxa digital, el turisme sostenible… Tot això són coses on podem ajudar. Es tracta primer d’ajudar i després podrem comunicar sobre allò que hem fet per ajudar. El punt de partida és la gent d’aquí. Europa no són les institucions, són les persones. Els ciutadans tenen coses que interessen a les institucions per millorar Europa i fer-la més sostenible, pròspera, inclusiva i que treballi per als joves.
Cal començar per les escoles?
Amb el meu equip mirem què podem fer millor amb els joves. Estem treballant amb associacions com la JEF (Joves Europeus Federalistes) o a les escoles a tots els nivells. Per exemple, tenim un conte meravellós pensat per a nens d’entre 5 i 11 anys perquè puguin entendre els valors europeus. És una història de ciència-ficció que s’ambienta en un altre planeta que té problemes similars a la Terra. Problemes de convivència o de tolerància. Abordem què és Europa, però des de la distància. També treballem amb els formadors unes càpsules d’aprenentatge sobre la Unió Europea per fomentar-ne l’interès i el sentiment de pertinença. Estem treballant moltíssim tot el tema de l’educació mediàtica per ajudar els joves a desenvolupar un esperit crític quan entren a les xarxes socials o consumeixen mitjans de comunicació, ja que no necessàriament tenen les eines per poder filtrar, escollir i participar-hi com a ciutadans actius. També tenim uns premis de Batxillerat sobre la Unió Europea. Encara hem de fer molt pel que fa a la transmissió intergeneracional, ja que una part dels joves i la gent gran no es comuniquen.
A Catalunya i a les nostres comarques han arribat els fons europeus Next Generation. Tothom en parla, però que són i per a què serveixen?
Són fons que han nascut de la situació que vam viure el 2020 amb l’aparició de la covid-19. Aquesta malaltia ha fet que Europa hagi de protegir els seus ciutadans, no només amb l’administració de vacunes, sinó també evitant la recessió econòmica i teixint unes mesures de recuperació. Espanya és un dels països que més se n’ha beneficiat i han arribat 47.000 milions d’euros des d’Europa. Per exemple, per al Ripollès s’han assignat 19 milions d’euros que han servit per ajudar el Consell Comarcal amb una injecció d’uns 7 milions d’euros per un pla de sostenibilitat turística que està totalment alineat amb la carta europea de turisme. També han rebut diners alguns ajuntaments com el de Campdevànol o Sant Joan de les Abadesses i empreses alimentàries com Noel o de transport, com la Teisa. La idea és poder ajudar tots els sectors de l’economia. Tenim projectes socials importants de formació de joves i per ajudar al seu arrelament al territori o temes d’economia circular. També cal dir que Sant Joan ha fet una feina bastant important i ja compleix l’objectiu de reciclatge de residus d’almenys un 55% per al 2025. Són els exemples que m’interessa donar a Brussel·les, perquè hi hagi aquest canal de transmissió d’allò que passa al territori i el que hauríem de saber i canviar a nivell de decisió.
Són uns fons que tenen uns terminis molt acotats, però es dona per descomptat que hi haurà pròrrogues…
És el que s’està parlant i, de fet, ja s’han atorgat pròrrogues, per exemple, pel pla de sostenibilitat turística del Ripollès que et deia. Però de moment es mira cas per cas. Tenim un pla de simplificació de la burocràcia que volem posar en marxa, que també ha de mirar els justificants que acreditin que l’obra o l’acció avanci.
I anant al tema de la llengua catalana, Junts va pactar amb el PSOE que per investir Pedro Sánchez calia que el català fos reconegut com una llengua oficial de la Unió Europea. Ho ha de ser?
Nosaltres promovem sempre el multilingüisme i no se li haurà escapat que li estic parlant en català, tot i que jo no soc nadiu de Catalunya, sinó d’adopció. El plurilingüisme està reconegut en el tractat i és un dels valors cardinals de la Unió Europea. Havent dit això, tenim 24 llengües oficials a la Unió Europea i el català, de moment, no en forma part. Sí que és veritat que el govern espanyol ha donat una empenta perquè el català, l’èuscar i el gallec es converteixin en llengües oficials. Per simplificar-ho, es necessiten dues coses per fer-ho possible: una proposta d’un estat membre, que en aquest cas és Espanya, i la unanimitat de la resta dels estats membres. Tot això es treballa al Consell de Ministres. Des de la representació de la Comissió Europea a Barcelona sí que podem seguir comunicant en català i castellà com hem estat fent fins ara.
Hi ha idiomes oficials amb menys parlants que el català com el finès o el danès.
Forma part de l’argumentació que ha donat el govern espanyol als altres estats membres perquè el català pugui ser una llengua oficial a la Unió Europea.
La configuració del Parlament Europeu es podria considerar més euroescèptica que mai amb l’auge dels Reformistes Europeus o d’Identitat i Democràcia. Com es canvia aquesta percepció?
Com deia abans, es fa canviar estant al territori. És un problema d’aportar solucions locals a reptes globals. I si aportem les solucions, els populistes ja no tindran tant suport de la població. Però per aportar-les, hem de treballar tots plegats. A escala europea, estatal, catalana i dels municipis. Estic convençut que una Europa dels projectes que permeten fer la transició ecològica i digital, treballar la bretxa digital, fer la transició inclusiva i integradora que volem, és el camí a seguir i que cal intensificar per lluitar contra els populismes.
Catalunya sempre s’ha distingit pel seu europeisme. Ho continua essent o s’ha tornat més euroescèptica com passa una mica a tot arreu?
Catalunya continua essent un país molt europeista. Tenim sondejos recents que diuen que una mica més del 70% de la població catalana veu la pertinença a la Unió Europea com una cosa positiva i va en augment. Hi ha un altre sondeig que parla d’un 60% de la població catalana que té confiança en la Unió Europea. I aquest índex va molt més enllà de la confiança que tenen cap a les institucions estatals. Són molts factors que fan que creixi. S’ha vist amb la covid-19, la postcovid o amb la guerra d’Ucraïna, que estem intentant posar en marxa, amb l’ajuda de tots, una Europa que protegeix la seva població. I això és inevitable si volem apropar Europa als ciutadans i que tinguin veu en les decisions europees. No era la mateixa percepció que quan vam tenir la crisi econòmica i financera del 2008-2009. Si compares aquells anys i ara, Catalunya és més europeista.
Sobre la transició verda, s’ha de fer sí o sí perquè la Unió Europea mantingui la competitivitat?
No només per això. És una bona raó, perquè necessitem que sigui un factor de competitivitat europea, però com dirien molts líders del món, no tenim un planeta B. No hi ha una altra oportunitat.
Ens afegeix competitivitat o ens la resta davant els Estats Units i la Xina?
Jo crec que la nostra competitivitat té molt a veure amb el nostre model productiu. Un model que, definitivament, no és el de la Xina. És un model social, mediambiental i de competitivitat ben específic i, per tant, molt diferent. Al final, hem de cooperar amb els Estats Units, perquè són un soci molt important i, de fet, ja ho estem fent en molts àmbits. Pel que fa a la competitivitat, tenim el nostre model i podem avançar molt lluny amb aquest model de producció.
És difícil acordar una transició verda decidida amb les diferents sensibilitats que té cada país?
És un repte, però com qualsevol cosa que fem a escala europea. Estem units en la diversitat i aquesta característica fa que no tothom estigui al mateix nivell de desenvolupament o tingui els mateixos objectius. Però com en la competitivitat, en la bretxa digital, en la inclusivitat o pel diàleg social, s’ha de posar tots els estats membres i els actors de la societat civil a la taula per arribar a un compromís, que també forma part del nostre model democràtic.
{{ comment.text }}