La Manada ha activat les pors més profundes, però la reacció ha encès també les esperances més lluminoses

La sentència de La Manada –que no he tingut estómac per llegir sencera– ens ha deixat fora de joc. El que ha sortit del jutjat és brutal i repugnant, però alhora resulta paradigmàtic dels problemes que patim: prejudicis masclistes, submissió de la dona fins a cotes impensables, violència, indigència moral en grup, culpabilització de la víctima d’una agressió sexual, un sistema judicial masclista i retrògrad. En definitiva, mostra com els segles de poder patriarcal reposen com una capa de pols sobre una societat que es diu paritària i lliure: a simple vista no es veuen però ho embruten absolutament tot. Aquesta sentència no s’entén si no som conscients de la ronya acumulada. Però jo continuo encallada dos anys enrere, el dia de San Fermín del 2016. Com pot passar una aberració així? Aquests dies he fet una pregunta als homes del meu entorn. Creieu que aquests cinc nois podien ser normals? La resposta majoritària és que no: són violents, tenen antecedents d’abusos, són curts de gambals. M’alegro que els homes que estimo se sentin a anys llum de La Manada (no esperava menys) però em costa de creure que hagin coincidit casualment en una colla cinc malalts insensibles i tarats per les pel·lícules porno. Em fa pànic, però estic segura –sé– que molts grups de nois normals no estan tan lluny del precipici: intenten estovar les noies amb copes, els fiquen mà sense permís, els amics els riuen les gràcies, s’aprofiten del dubte, del lloc, del moment, fins i tot de l’envergadura i arribats a un punt no la deixen respirar perquè no digui “no”, sota pena de ser una escalfabraguetes. Som en una altra escala, és obvi, però en el fons els dos grups comparteixen el mateix problema: considerar inferiors les dones, objecte del seu plaer, diana de jocs imbècils, carn de canó. El més putrefacte de La Manada és que no veien la noia ni tan sols com un ésser humà. Si no, l’imperatiu categòric de Kant, aquell principi ètic universal que diu bàsicament que el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú, s’hauria imposat. La Manada ens ha activat les pors més profundes, però la reacció a la sentència ha encès també les esperances més lluminoses. Estan sortint a la llum centenars d’abusos mai explicats i una permissivitat legal intolerable, però també amenaces quotidianes que les dones vivíem sense qüestionar-les: aquella por de tornar a casa de nit, aquell tolerar la indiferència pel desig femení, aquella inseguretat de dir “no” arribats a cert punt. Potser això no ens salvarà, però ja sabeu que nosaltres quan ens posem a treure merda, volem fer net de tot.

La Manada ha activat les pors més profundes, però la reacció ha encès també les esperances més lluminoses

Que no haguem de témer res